diumenge, 12 de febrer del 2017

Puig de Pla Bernat (2436 m) des de Puyvalador. La muntanya que ens va cuidar

11/02/2017

Itinerari: Final del remuntador del Bosc Negre (2132 m) - Collada (2167 m) - Clot del mig (2070 m) - Puig de Pla Bernat (2436 m) - Clot del mig (2092 m) - dos remuntades més - Collada (2167 m) - Part baixa de l'estació de Puyvalador (1712 m)
Dificultat:  S2
Desnivell:  D+/D- : 1080 m /1300 m aprox


Volem avui aprofitar la finestra de bon temps que s'ens presenta. Sembla ser que la pertorbació vé de sud i per això volem anar el més al Nord possible. Ens cal també un cim amb una orientació que eviti les exposicions a sud i est, les quals ens vàrem adonar ja la setmana passada que estaven bastant castigades per el vent.

I així, envoltat de mapes, prediccions i guies ens decidirem per el bò del Puig de Pla Bernat que sempre ens ha donat molt bones condicions malgrat mai havia pogut pujar-lo fins al cim per el mal temps que sempre s'ens acababa engolint. A més a més, en Josep Maria i el seu grup també el volien pujar per un altre itinerari aquell mateix dia i mirariem de trobar-nos.


Descripció:

Agafem el telecadira del Bosc Negre  des de la part baixa de l'estació de Puyvalador (7 euros) i sortim finalment amb pells posades des de la cota 2135 m a les 10:30 hores per un itinerari llògic però imprecís. Val la pena portar l'itinerari gravat en el GPS (enllaç) o si no, cal prendre com a referència el visible cim del Serrat de Lissa cremada el qual haurem de vorejar deixant-lo a la dreta.
 
 

Arribem a un coll imprecís situat al SE del Serrat de la Llissa Cremada (2181 m). Aquí treiem pells i fem un descens relativament dret i divertit entre el bosc fins a la cota 2070 m. Llàstima de la caiguda del Pol amb la consequent rotura de la seva jaqueta (i és que el material ja no el fan com abans ...).  
 
Powered by Wikiloc

Rotura de la jaqueta a causa d'una lleu caiguda

Posem pells i enfilem la pujada per la valleta situada més a l'esquerra en sentit ascendent (clot del mig), on trobem una neu pols quatre estrelles que ens ennuvola els ulls, i això que encara no l'hem baixat. Arribem al llom i encarem la pujada final al cim per un pendent suau. Uns cent metres de desnivell abans del cim, el vent ha fet de les seves i tota la superfície es un mosaic de neu gelada. Sort que té  poca inclinació i podem arribar amb les pells posades al mateix cim.

Atravessant el Clot del mig


En el suau pendent somital tot gelat
  
cim !

Des del cim saludem al temptador Pic de la Tribuna (haviem pensat en pujar-lo també avui) i li diem adéu fins una altra ocasió, que la pala de neu pols que hem tastat abans ens té el cor robat.

La bella i exigent cara SE del Pic de la Tribuna
Treiem pell i tirem avall, primer per la neu gelada que resolem sense problemes, i després per la capa de neu pols fantàstica que recobria el llom.

Més avall trobem en Josep Maria i el seu grup que estan pujant el cim. Ens saludem i seguimt avall.
Fem la primera baixada de la pala fins el Clot del mig gaudint d'una neu magnífica.


Schusss!

Baixant al Clot del mig. Al davant la Serra de Madres

Posem pells i tornem a pujar

Poc abans d'enfilar la part superior de la pala (segona vegada)

Enfilant per segona vegada el llom final

treiem pells per enèssima vegada

Els pobres pins tots glaçats. Canigó al fons

Posem pells i tornem a pujar fins a cota 2400 m (on comença la part glaçada). Treiem pells i tornem a baixar (en Pol, jo i la Carme, que ha decidit unir-se al nostre grup) fins el Clot del mig i posem pells i tornem a pujar fins a trobar el llom d'accés al cim. I així tornem a baixar aquella magnífica pala per tercera i última vegada, amenitzats per la sessió fotogràfica que va organitzar en Pol.

Sense paraules




En el Clot del mig posem pells i remuntem fins el coll imprecís del matí, ara amb neu ja molt més tova en aquesa oientació. Des d'aquí només queda treure pells i baixar, per terreny verge primer i per l'estació d'esquí després, fins la part baixa de l'estació (1750 m , 15:30 hrs) on donem per acabada aquesta magnífica sortida.

Fotos d'en Pol



Pol, Xavier i la Carme (que es va apuntar amb nosaltres a la meitat de la sortida).



dimarts, 7 de febrer del 2017

Sortida d'any nou al Pirineu Francès



Primer dia (31/12/2016):

Planes (1550m.) – Pla de l’Ós (1945m.) – Refugi de l’Orri (1810m.) – Pla dels Bocs (2170m.) Coma de l’infern (2581m.) i tornada al Refugi de l’Orri.

Informació del refugi: refugi no guardat a l’hivern amb capacitat entre 6 i 10 persones (ben avingudes). El refugi està equipat amb lliteres i matalassos. Riu a prop per agafar aigua.





Vam sortir del poble de Planès seguint el GR 10- GR -36  amb la intenció de anar al Refugi de l’Orri situat a la Vall de Riberola on també s’hi pot accedir des del poble de Prats de Balaguer. 



Aquest tram de GR no té massa desnivell i és força llarg. La veritat és que nosaltres ens esperàvem que poder posar els esquis en la major part del recorregut però no va ser així de manera que vam anar amb esquís a l’esquena ja que el panorama de neu era bastant dramàtic. 

El camí avançava i l’esperança de que hi hagués continuïtat de neu anava marxant i aquesta va ser la tònica fins arribar al refugi de l’Orri (1810m.) Allà vam descarregar pes i ens vam posar el esquís perquè ara ja sí que consideràvem que des d’aquella cota hi hauria continuïtat. Pocs metres més endavant, ens veiem obligats a treure esquís a  tornar a caminar.

 

Vàrem seguir el camí amb silenci on es podia percebre un desànim i decepció per la poca quantitat de neu. Arribats al Pla del Bocs (2170m.) ja vam poder posar esquis i vam decidir anar direcció a la Torre d’eina per veure com estava la vall i valorar quina sortida podríem fer el dia següent. Realment les baixes temperatures i l’absència de vent aquella vessant feia que hi havia un neu pols de bastanta qualitat. Amb aquest panorama vam arriba fins la Coma de l’Infern (2581m.) i vam poder observar les diferents canals que accedeixen a la Torre d’Eina (2831m.)


La baixada va ser curta però de qualitat, i vist com estava el panorama ens vam donar per satisfets, sabent que al refugi ens esperava un bon tiberi per tancar un any 2016 amb poca neu.
Recollint aigua del riu proper al refugi
Preparant la sortida d'any nou




Segon dia (1/1/2017):  

Refugi de l’Orri (1810m.) – Pla dels Bocs (2170m.) -  l’Estanyol (2336m.) Coll d’en Bernat (2616m.) – Cim  de Nou Fonts( 2861m.) – Baixada per el coll entre Cim de Nou fonts I Pic d’Eina recuperant el Pla de Bocs cap al  Refugi de l’Orri amb arribada a Planés.


Després d’una nit prou freda, sortim del refugi amb la idea de fer una ruta circular amb l’objectiu del Cim del Nou Fonts al nostre cap. 

Ens dirigim cap a l’Estanyol fins el coll d’en Bernat on hem vist de prop la cresta de l’Anyeller. Des del coll d’en Bernat (2616 m) encarem els últims 200 metres amb grampons degut a que el terreny està molt gelat i ventat i així fins el cim.






Arribats al cim baixem per l’altre vessant i ens posem els esquís al coll entre el Nou Fonts i Pic d’Eina i baixem fins a recupera el Pla del Bocs (2170m.). En aquest cas la qualitat de la neu no va ser tan bona ja que estava més ventat i una mica placosa. A mesura que anàvem perdent alçada la qualitat de la neu millorava sense ser una meravella. A la cota 2200 aproximadament ens va treure els esquis i de tornada al refugi. Després  ja només ens queda refer el pesat i llarg camí fins a Planés.



Aquesta sortida no ha destacat per la gran esquiada sinó pel conjunt de la sortida de muntanya sumat el gran sopar i entranyable nit de cap d’any que vam passar.

Bon any nou !





dilluns, 30 de gener del 2017

Pic de Fontlletera (2575 m) des de Tregurà de dalt. Una ascensió irrepetible ?

29/01/2017

Dificultat: Uns metres de S3 a la pala cimera del cim, la resta S2
Desnivell : D+/D-  1200 m / 1200 m

Sortida d'un cert desnivell i recorregut horitzontal. Convé no subestimarla i procurar mantenir un bon ritme malgrat la monotonia de la seva ascensió. A evitar absolutament en cas de pobra visilitat.


Introducció


Fer una ascensió en cara sud en Pirineu Oriental ja és per desgracia una cosa poc habitual. Si a això li afegim que hem iniciat l'ascensió des del mateix poble i en condicions de neu pols, reconeixem enseguida que hem gaudit d'unes condicions excepcionals.

Descripció

Sortim a les 09:05 d'una granja poc més amunt de Tregurà de dalt (cota 1440 m) enfilant la continuació de la pista, la qual deixem poc després per anar resseguint el llom que, de vegades per la dreta, de vegades per l'esquerra, ens portarà al cim del Pic de la Fontlletera.

Fem una pujada tranquila i arribem al cim sobre les 13 hrs.
 
Els prats inicials poc amunt de tregurà de Dalt





El Pic de Fontlletera davant nostre

cim!


Al fons el Balandrau

La baixada la fem per el mateix camí de pujada. Els primers metres una mica drets i glaçats (S3-) però la resta en neu pols.
Poc abans de la collada de la Fontlletera posem les pells per superar un resalt (almenys els que anem amb esquís).




El Joel traçant a la baixada


Vaig poder dibuixar unes bones traces
Passat aquest resalt fem un descens primer decantant-nos amb a la banda Nord del llom per rodejar un resalt i poc després vorejem el següent resalt per la cara sud del llom. 

En els prats de la part mitjana-baixa del descens
Es desemboca en uns prats inclinats que seguirem fins a la creu de fusta (1600 m). Aquesta part del descens (des de la cota 1800 m fins la cota 1600 m), la neu ja està més castigada per el sol i a més a més amaga alguna pedra que posa a prova la sola del nostre pobre material.

A partir de la creu de fusta,  optem per preservar la salut dels nostres estris i optem per baixar fins el cotxe en suau descens constant per la pista. Arribem al cotxe sobre les 15 hrs .

 Joel i Xavier

dissabte, 14 de gener del 2017

La travessa del Weisshorn, el gegant del Valais

Cim: Weisshorn
Refugis: Cabane Tracuit i Weisshornhütte
Desnivell: +1600 m (dia 1), +1500 m -2100 m (dia 2), -1000 (dia 3)
Ruta: Zinal (1675 m) – Cabane de Tracuit (3256 m) – Bishorn (4135 m) – Weisshornjoch (4058 m) – Grand Gendarme (4331 m) – Weisshorn (4506 m) – Frühstückplatz (3914 m) – Weisshornhütte (2392 m) – Randa (1400 m)
Material: nosaltres vam dur 1 corda de 60 m, un piolet, un joc discret de friends i força anelles de cinta per llaçar banyes de roca, a part del material de travessa glaciar i personal bàsic.
Dificultat: AD+, llargues seccions de III+ i III exposats (segons Goedeke, 2014)
Dates: primera setmana d'agost 2016

El Weisshorn és un gegant que viu fent-li ombra al seu veí i més famós Cervino o Matterhorn. Al meu humil parer, l’espectacularitat de les dues muntanyes és perfectament comparable, i com a objectiu alpinístic no decebrà. Dividint la part francòfona i germànica del Valais (Suïssa) i veient passar per sota els milers i milers de turistes que van a Zermatt per una banda, i els centenars d’alpinistes que pugen dia sí dia també el Bishorn per l’altra, el Weisshorn es manté aïllat, i trobarem ben pocs alpinistes fent transitant per les seves 3 imponents crestes.

Ens trobem a Zinal a principis d’agost. La cordada la constituïm en Peter i l’Andy (austríacs) i jo com a representant no-alpí. Durant els darrers mesos, hem creuat mails plens de ressenyes i idees, però el Weisshorn ha estat des del principi al centre del nostre objectiu. Ens hem decidit per fer la travessa Nordà Oest, que solca tota l’aresta del Grand Gendarme, una mica més difícil i llarga que l’oest, i que donarà més entitat a l’ascensió.

Fem una aclimatació no massa exitosa des de Zinal. Pugem al refugi Cabane du Mountet (2886 m) i el Blanc du Momig (3651 m) el primer dia, marcant 2000 m de desnivell positius i una ascensió a cim desviada que ens duu a un terreny molt exposat a la caiguda de pedres. L’endemà intentem l’aresta nord del Zinalrothorn, però hi trobem condicions plenament hivernals, amb molt de vent i fred, i gel als passatges clau. Baixem directament a la vall (que no és curt) per poder anar cap al Weisshorn l’endemà, després de fer equilibris amb les previsions meteorològiques. No puc deixar de dir que l'espectacle des de la Cabane de Mountet és imprescindible, amb la Dent Blanche (4357 m), la cara nord de l'Obergabelhorn (4063 m) i el Zinalrothorn (4221 m) rodejant quasi per complet el nostre mirador. A més, l'ascenció al refugi és, en si mateixa,una sortida del tot interessant pel acostumats a l'escala pirinenca.
Cara nord de l'Obergabelhorn, Cervino al fons

Dent Blanche

La jugada ens surt bé i trobem lloc a la Cabane Tracuit (3256 m), una sort: a la nit està plena de gom a gom, quanta gent deurà anar al Weisshorn? Sortim de dubtes a les 2h: no som més de 10 esmorzant, 3 cordades. En plena fosca arrenquem. Amb 2-3h ens plantem al Bishorn (4135 m), objectiu de més de 100 persones avui mateix que encara no han sortit del refugi… Però la veritat és que no hi pensem massa, no es pot: davant nostre es descobreix, monstruosament llarga i estètica l’aresta N del Weisshorn. No parlem massa (no som un grup massa xerraire en alçada diguem…) però crec que tots pensem més o menys el mateix, ben senzill: anem per feina!

L'aresta del Grand Gendarme des del Bishorn (4135 m)

Del Bishorn en surt un senzill llom de neu molt dura que no supera els 40 º en cap cas i ens du de pet al primer ràpel després del Weisshornjoch [coll del Weisshorn, 4058 m]. El sol comença a il·luminar el paisatge sense fer-se encara present, i sento que el fred és realment més intens just en aquest moment, potser és per impaciència… El primer ràpel marca més o menys l’inici del terreny rocós i va seguit al cap de poca distància del segon. Hem passat un punt d’inflexió, tot just hem començat la llarga cresta i ja sabem que la millor manera de sortir és travessant la muntanya pel cim. Cal tenir-ho molt en compte i en cas de dubte, tornar enrere abans dels ràpels (el primer ràpel suposaria escalar III+ i el segon IV delicat). Nosaltres hi arribem plenament concentrats, tant que en Peter oblida el piolet a dalt del segon ràpel. Per sort em precedeix i el veig abans de baixar… uf! D’ara en endavant, se succeeixen seccions de roca amb gel que no ens permeten treure els grampons. El terreny no és difícil (passos aïllats de III), però reclama una concentració extrema, a dreta i esquerra el buit sembla xuclar-te com la gola d’un monstre infernal. Avancem a l’ensamble posant proteccions flotants entre nosaltres i ens anem alternant al cap de corda quan acaba el material. Així anar fent, arribem al peu del Grand Gendarme.
Just abans del 2n ràpel

El segon ràpel


La tònica general del tram fins el Grad Gendarme,
roca glaç fins a III i unes timbes espectaculars

L’escalada del Grand Gendarme marca el pas clau de la via. Un curt flanqueig pel vessant est ens deixa al sistema de fissures verticals de III+ (podrien ser IV al meu parer) que permeten vèncer el pinacle. Aquí la roca és completament seca i traiem els grampons, cosa que ajuda. Amb un sol llarg de corda (35m) superem la dificultat. Hi trobareu algun clau i alguna expansió, hi ha possibilitat de muntar una reunió intermèdia. Emplaçar alguna assegurança és, al meu parer, indispensable. L’escalada es desenvolupa en un entorn superb, i en la primera meitat la roca és excel·lent. Cal seguir sempre la vertical, tot i que la roca es torna trencadissa immediatament després de la reunió intermèdia (hi ha un pitó, III+, també IV al meu parer i al d'altres fonts). Just per sota l’aresta i el cim del Grand Gendarme (4331 m) hi ha un relleix amb una reunió equipada amb expansions.
Inici de l'escalada del Grand Gendarme des d'abans del flanqueig

Sistema de fissures excel·lents del primer tram de l'escalada al Grand Gendarme

A partir d’aquí, una curta secció de roca ens porta a l’aresta de neu o gel. En el nostre cas la vam trobar en condicions de neu molt dura. En alguns punts el pendent arriba als 45º, però el més impressionant és l’escassa amplada de la cresta en molts punts. A banda i banda hi ha pendents molt inclinades de gairebé 1000 m., cal posar-hi molta atenció. Nosaltres vàrem tenir ràfegues de vent d’uns 30-40 km/h, no suficient per desestabilitzar-nos del tot, però que et mantenen alerta. Cal no menysprear aquesta secció, que a més es desenvolupa ja a una alçada considerable.
Deixant enrera l'últim tram de roca, poc després del Grand Gendarme

La tònica general de l'aresta de neu


Cim... La brevetat del moment no evita que senti la coronació del Weisshorn (4506 m) com la culminació de... bé no sé de què, però quan l’aire enrarit t’omple els pulmons i no veus cap punt més alt per seguir pujant... Sento lleugeresa i brevetat del moment, la felicitat pura del qui sap que a ningú li importa el més mínim el què has passat per arribar aquí, que tu mateix t’ho has buscat i que per fi reps la teva senzilla recompensa, tornar a sentir això altra vegada. Al cim, la creu de rigor, hi fem la foto i cap avall, veiem créixer núvols i encara ens queda desfer tota l’aresta oest, considerada la via normal al Weisshorn, tot i que també de dificultat considerable (AD) i que a més afrontem sense conèixer-la… endavant!


Tot el primer tram és una aresta de neu mai tant exposada com la nord i amb la neu estovada i trepitjada. Ràpidament arribem a la cresta de roca. La tònica torna a començar: llargues seccions de III amb grampons, en algun punt es pot escollir si rapelar o desgrimpar, anem combinant les tècniques. Tota l’aresta transcorre amb la tònica habitual, sense dificultats extremes però amb un exposició alta que obliga a mantenir la concentració. Finalment arribem a la famosa travessa Lochmattertum (III+, estaques i expansions), pas clau de l’aresta Oest. Quasi immediatament arribem al Frühstückplatz (3914 m), un relleix ample i apropiat per l’esmorzar, com indica el seu nom. Des d’aquí hem deixem l’aresta agraïts després de 12 hores per sobre els 4000 m  i anem seguint uns senders poc traçats que, amb una desescalada senzilla (III) final ens deixen al peu de la paret sud. La baixada a partir d’aquí va resseguint una mena de llom-aresta que divideix dues llengües glaciars més orientals del Schaligletscher. El camí no és gens evident, i aviat ens adonem que encara ens tocarà bregar. Anar seguint alguna fita i intuïció, ens movem per la glacera just a la dreta del llom per tornar-hi (fites) seguint un corriolet que ens porta a superar el desnivell que ens separa de la glacera. Uns 20 m abans d’arribar a la glacera, ens veiem obligats a rapelar per unes lloses llises per on baixa tota l’aigua de les glaceres superiors. Acabem el dia fent barranquisme.
Final de la secció de neu a la baixada

L'aresta oest, itinerari de baixada

Aresta oest des del Frühstückplatz, on abandonem l'aresta


Un cop trepitgem la glacera Schaligletcher (al punt 3145), que es travessa fàcilment (encordats, hi ha esquerdes tapades), la dificultat desapareix i amb menys de 30 min arribem al Weisshornhütte [refugi del Weisshorn, 2392 m]. Hi arribem a les 18.30, hora de sopar! Però a diferència dels refugis més grans dels Alps, aquí els horaris són més relaxats i ens diuen, amb un somriure que ens fa sentir a casa, que sopem quan haguem acabat d’organitzar-nos, sense pressa! Som sis a sopar, una cordada de tirolesos que teníem davant i nosaltres. Parlen entre ells i els guardes molt animadament, jo, que no entenc res, em concentro amb el menjar, que em sembla cuinat pels déus, i a no adormir-me sobre el plat. Aquest refugi és una petita construcció on hi viu el què ens va semblar una família sencera i decorat al vell estil. El turisme alpí que tant ha transformat la Cabane Tracuit, sense anar més lluny, no sembla haver arribat aquí. I ho agraïm.

Referències útils:
Goedeke, R. 2014.Cuatromiles de los Alpes por vías normales. 224 pp. Desnivel.
Ressenyes i condicions:
Mapes de Suïssa:
Refugis:
http://www.sac-basel.ch/huetten/weisshornhuette/