Galaiazo (i 4): Espolón de los Montaraces + Gran Diedro a la Punta Pilar

 Espolón de los Montaraces + Gran Diedro a la Punta Pilar (265 m, 6b+ o V+/A1)

Devem aquesta magnífica jornada a les neskalatzaileak , que ens van prometre una bona recomanació per escalar sols un dissabte... i la van clavar! Sortim del cotxe a les 7 AM de l'aparcament del Nogal del Barranco (la cabra) amb la intenció de fer la Punta Pilar per una combinació de vies: la primera meitat per l'Espolón de los Montaraces (4 llargs) i la sortida clàssica del Gran Diedro (3 llargs). La via ens ha agradat moltíssim! Potser és perquè ja era l'últim dia i pensàvem que sent una via menys repetida no seria tan bona... L'hem trobada extraordinària, amb llargs antològics i comparable o millor a alguna de les vies estrella de Galayos. 

Material: 14 cintes, bagues per llaçar blocs, joc de tascons i friends de l'alien verd al Camalot #4, repetint fins al Camalot 2. El #4 potser és prescindible, però nosaltres l'hem posat. Curiosament per ser on som, moltes reunions estan equipades amb parabolts o altre material expansiu.

Aquesta combinació també la relaten a https://elcampocuatro.blogspot.com/2017/06/gran-diedro-punta-pilar-galayos-300-mts.html, on també hi ha una ressenya:

Ressenya de la combinació de Campo 4, compte que la llargada de les tirades no sempre és acurada

Aproximació

On el camí al refugi Victory creua el torrent per començar les "Zetas", continuar pel marge esquerra del torrent, passar de llarg la Punta Mónica i accedir per la primera canal evident que ens queda a mà dreta. Passarem per sota el Capuchino i anar buscant el terreny més fàcil arribarem a la base de la paret oest de la Punta Pilar. Cal buscar l'inici de la via al final de la canal que passa per sota la cara oest de la Punta Pilar, des d'on ens enfilem a un bloc empotrat (R0). Des del desviament del camí al Refugi Victory uns 30 minuts, 1h 45min des del cotxe.

Espolón de los Montaraces

Escalem les primeres 4 tirades d'aquesta via clàssica de 1977.  A continuació una breu descripció de les tirades amb la llargada de corda que ens va sortir a nosaltres.

L1: atenció, inici en lleuger descens per travessar la cala que ens queda a mà esquerra. 30 m, V+ (R1 comú amb la via veïna Pepe Valle).

L2: 35 m, 6a. Millor no escrivim res, tirada per gaudir de valent!!!

L3: 25m, V+. Una mica més sinuós però se segueix bé. 

L4+5: 60m, III+. Seguir la cresta i passar una mica de llarg de l'esperó per situar-nos sota el Gran Diedro.

Ressenya del Espolón de los Montaraces, no recordo d'on l'he treta...

Dues primeres tirades de l'Espolón de los Montaraces

El Martí acabant la primera tirada

Al final de la tirada 4 cal deixar la cresta a la nostra esquerra i 

situar-nos al peu del marcat diedre que dona nom a la segona via

Crestejant en la 4a tirada

Gran Diedro

L1: 45 m, V+. Fa honor al nom de la via.

L2: 30 m, V. Preciosa escalada per un sistema de fissures paral·leles.

L3: 40 m, 6b (o V+/A0). Tirada clau de la via, dificultat concentrada a un pas de bloc inicial, però sostinguda i amb passos prou difícils posteriorment! Exigent però variat i guapo com pocs! Clarament molt més curt dels 60 m que indica la ressenya (però es pot fer llarg ;).

L1: el gran diedre

Acabant la primera tirada del Gran Diedro

La segona tirada et deixa directament sota el sostre inicial del L3

Les fissures paral·leles del L2

R2

Cim de la Punta Pilar!

Descens

Ràpel de 25m a la dreta (en orientació Sudest) des de la darrera reunió, inconfusible. Des d'aquí agafem l'Espaldar (carena) i el seguim (creuant seccions de plaques tombades) fins al Collado del Yermo i prendre el camí marcat fins al Nogal del Barranco. Alternativament es deu poder baixar per la Canal Honda, evitant així les plaques, bona idea si estan molles!

això deu ser el ràpel, no?

Galaiazo (1) Underground + Malagón + Nord al Torreón de Galayos

2 juliol 2025

No, no és un grup de punk, el Galaiazo és l'estada de 4 dies escalant en l'espectacular granit de la Sierra de Gredos, a Galayos. Qui ho havia de dir, el dia abans de començar estàvem preparant material per anar a l'Aiguille Verte, però la inestabilitat prevista ens va fer canviar radicalment (i sàviament) de plans.

Galayos forma part del Sistema Central, una serralada de roques paleozoiques (fa entre 360-290 milions d'anys) que creua la Meseta de la Península Ibèrica d'oest a est, desviant-se cap al nord al seu extrem oriental. Aquesta serralada va elevar-se posteriorment en el Cenozoic (inici fa 66 milions d'anys) en l'anomenada orogènia alpina, que originaria entre d'altres els Pirineus.

Les Agulles de Galayos pujant al Refugi Victory

Concretament Galayos es troba al vessant sud de la Sierra de Gredos, curiosament en una llengua de la província d'Àvila que creua al sud de la divisòria d'aigües. Les seves agulles escarpades contrasten amb un paisatge típic de muntanyes antigues, dominat per carenes amples i arrodonides, en aquest cas sovint impenetrables pels densos "piornales" (matollars de bàlec, Cytisus oromediterraneaus).

Orientar-se dins de Galayos és tot un art, equiparable al laberint d'agulles de Montserrat. A nosaltres ens va anar molt bé aquesta imatge del número 16 del GAME Magazine, disponible aquí: https://issuu.com/bibliotecafedme/docs/game_16/43 . A part d'aquesta hi trobareu info valuosa de moltes vies de les no tan repetides.

L'escalada a Galayos és exigent i és un lloc d'aquests on l'ètica de l'escalada "clean" pren un caràcter un pèl èpic i místic. En general tot és força old school: graus apretats i molt poc equipament, incloent-hi les reunions. Caldrà doncs trobar-nos còmodes per equipar reunions fiables. A favor de l'estil també cal dir, que amb la bona qualitat de roca que en general hi trobarem i la facilitat d'emplaçar-hi friends, trobo raonable mantenir-se més "purista" que en altres zones de roca més dubtosa. En fi, a mi m'agrada, però per gustos...

Croquis orientatiu de les agulles de Galayos, 

número 16 del GAME Magazine

Logística

L'aparcament lògic és el Nogal del Barranco, al poble hi trobarem tot el necessari: botigueta, cervesa fresca i uns chuletones per caure de cul a terra. El punt de partida per a la majoria de vies serà el Refugi Victory, un refugi de pedra senzill amb un equipament molt bàsic--no hi ha ni lavabo--a tocar de les agulles. La pujada al Refugi Victory són unes 2 hores des del pàrquing del Nogal del Barranco. A la vora del refugi hi ha múltiples terrasses per a fer-hi bivac. Tenint en compte l'equipament auster del refugi, val la pena pensar-s'ho...

Underground-Malagón al Torreón (170 m, V+)

Material: Friends fins el 4 i tascons. Repetir alguns números mitjans no sobra.

Combinació de vies molt recomanable i repetida Torreón de Galayos, possiblement l'agulla més famosa del sector, visita obligada. La via Underground és perfectament visible des del refugi, només cal flanquejar-hi i amb 5 minuts hi som. L'entrada la fem a la dreta de la xemeneia, com sembla sortir en aquest croquis del "Cien clásicas de España", o sigui, al revés de com surt a tots els altres croquis que corren per la xarxa. A nosaltres en ha sortit un llarguet prou maco de IV per unes fissures invisibles des de la base, potser més interessant que l'opció aterrassada de l'esquerra. A partir d'aquí comença el rock'n'roll! Una fissura vertical amb trams desplomats aeris molt espectaculars. Després d'això, ja entenem el pas que s'hi dona a Galayos. 

Ressenya del llibre "Cien clásicas de España"

El "nostre" primer llarg

Vs amb contundència i verticalitat als llargs centrals

Antirrhinum grosii, endemisme rupícola de la Sierra de Gredos

La Underground acaba a una marcada terrassa, i amb tendència a un collet a l'esquerra, anem a buscar l'inici de la Malagón. Itinerari elegant amb un inici per una placa fina on haurem d'anar una mica amb cura, i apretar més de l'habitual per un V (al meu humil parer, clar). Després, festival de diedre fissurat de màxima qualitat fins al cim d'aquesta emblemàtica agulla.

Traçat orientatiu de la Malagón, amb arribada des de la Underground. 

Vista des de la Mira. El diedre no té pèrdua!

Arribant al cim del Torreón

Descens: ràpel de 50 m des del cim. Desgrimpar i caminar fins la canal del Gran Galayo cap al refugi.

Nord al Torreón (55 m, 6c+, 6a/A1)

Material: Friends fins al C4 (útil repetir números mitjans) i tascons.

Com que acabem prou frescos i motivats, ens decidim a ficar-nos a la nord del Torreón. Aquesta via comença just on aterrem del ràpel de baixada, que la recorre completament. Malgrat la modesta llargada, trobem que és un viot, contundent com un cop de puny! La via va ser oberta el 1960 en artificial per Joaquín Serrano i Carlos Soria. Amb el darrer coincidim dos dies després al refugi Victory en una agradable conversa, després d'haver escalat la sur al Torreón, de primer als seus 86 anys! Aprofitem aquesta modesta plataforma per felicitar-lo per la seva ascenció recent al Manaslu (https://www.desnivel.com/expediciones/carlos-soria-cumbre-en-el-manaslu/), i per agrair el seu exemple i senzillesa. 

La primera tirada ressegueix un diedre fissurat que a vegades vol ser xemeneia. Sostingut i amb alguns passos que obliguen a depurar la tècnica d'escalada en fissura... Estil d'aquell clàssic sense abandonar el diedre (bé, potser una miqueteta). 

Amb un segon llarg anem directe a cim. Aquest canvia de caràcter i combina fissures de dits, alguna sortida picant per plaques de preses romes, i un darrer bloc on haurem de posar bona voluntat, creure en un pitó i un tasconet... i apretar de valent! Rotpunkt (no sense patir-ho...)

El traçat de la nord al Torreón, graus en lliure

Inici de la primera tirada

Desde la R1

Escalada a la Vall de l'Ingla

Sector d'abaix de la Vall de l'Ingla

Aprofitant la setmana de l’Escaldàrium i una visita per terres catalanes, vam decidir escapar-nos una tarda amb en Martí a buscar paret i ombra. I, certament, vam encertar de ple: la nostra destinació va ser la Vall de l’Ingla, un sector d’escalada poc massificat, envoltat de natura i ideal per als dies més calorosos d’estiu.

En Martí al segon llard de l'inconformista

Situada al cor del Pirineu català, aquesta vall ofereix un entorn tranquil i fresc, on es pot escalar lluny de les temperatures asfixiants que sovint  obliguen a buscar alternatives durant l’estiu. El sector on vam escalar és d'accés fàcil i ràpid: s’hi arriba per pista i no cal fer una gran caminada, cosa que també s’agraeix quan el sol pica fort.

Ressenya de La Fusteria Climbing

La zona compta amb una bona varietat de vies per a diferents nivells, amb roca de qualitat. En el nostre cas, vam optar per dues línies ben interessants: l’Inconformista i Mayate. La primera, L’Inconformista, ofereix dues tirades exigents i ben diferenciades: un primer llarg de 5+ q, i un segon llarg de 6c que posa a prova tant la tècnica com la resistència que en Martí va resoldre molt bé. Tot seguit, vam acabar la sessió amb la Mayate (6a+), una línia curta però intensa. 

Primer llarg de l'Inconformista 

Tota la informació tècnica i detallada de les vies l’hem tret de l'Instagram de La Fusteria.

En definitiva, si busqueu un racó on escalar a l’estiu, lluny de les aglomeracions i amb vies per suar de valent, la Vall de l’Ingla és una molt bona opció. Amb accés còmode  i línies variades, és un sector que convida a tornar-hi. Tant si esteu de pas per la zona com si voleu descobrir nous racons dels nostres Pirineus, no us el deixeu perdre.

Martí i Pol 

Via Flipperl 5+ a Plombergstein (Sankt Gilgen)

En Pere obrint el pas de 5+ en placa de la via ® Pol Puig Collderram

En aquest cap de setmana ennuvolat amb amenaça de pluja, decidim acostar-nos a Plombergstein per fer una via llarga al sector Kriegerdenkmal. Aquest sector ofereix múltiples opcions i, gràcies a la seva orientació sud-est, l’escalada és possible gairebé durant tot l’any.

 

El sector Kriegerdenkmal: roca amb història 

El nom del sector Kriegerdenkmal (monument als caiguts) prové del fet que, a la zona del Felsentempel, s’hi va extreure pedra calcària per construir un monument dedicat als soldats caiguts del poble de Sankt Gilgen. L’extracció va deixar una paret de roca molt marcada i imponent, amb un gran desplom. Aquesta paret, tan visible i característica, va rebre el nom de Kriegerdenkmal com a record del seu origen.

 

La via Flipperl: excel.lent via llarga per practicar

 

La via escollida és la Flipperl, de 165 metres de llargada, amb una dificultat de 5+ i grau obligat de 4. L’escalem en cordada de tres, amb en Pere i la Deidre. No utilitzem les xapes fixes, ja que en Pere ha anat col·locant diversos catxarros per assegurar-nos.

Preparant el material a l'inici de la via ® Pol Puig Collderram

Després d’una aproximació a peu de 10-15 minuts des del cotxe, arribem al peu de via. L’amenaça de pluja fa que només ens creuem amb una altra cordada, que fa una altra via de la mateixa paret: la Taxus. Ens retrobem amb ells al punt culminant de les vies.

 

Un pas de 5+ en placa i cinc llargs agradables

La Deidre assegurant mentre el Pere progressa ® Pol Puig Collderram

La via Flipperl consta de 5 llargs, i és al tercer llarg, de 20 metres, on trobem el tram de màxima dificultat: un pas de 5+ en placa.

 

La pujada ha estat força assequible, amb reunions ben assegurades i no exposades. Per tant, és una excel·lent ruta per iniciar-se o guanyar confiança en l’escalada de via llarga.

Primer llarg de la via Flipperl a Plombergstein ® Pol Puig Collderram

Un cop al cim, gaudim d’unes vistes magnífiques del llac Wolfgangsee, del poble de Sankt Gilgen i de les muntanyes que l’envolten. Realment, un entorn espectacular. Mentre fem un mos, arriba l’altra cordada al punt culminant.

Magnífiques vistes del Zwölfernhorn des de la via ® Pol Puig Collderram

Tot i que normalment, per la gran afluència de cordades, no és possible baixar fent ràpel, avui som sols. Decidim, doncs, fer el descens amb tres ràpels, una bona ocasió per practicar la maniobra en cas que mai ho necessitem.

La Deidre al segon ràpel de baixada ® Pol Puig Collderram

En Pere a l'últim ràpel de baixada ® Pol Puig Collderram

 

Tics i Escalada a Àustria - consells

 

Per acabar, si mai veniu a Àustria a escalar, tingueu en compte que un dels grans perills són les tiques (garrapates). Porteu pantalons llargs i, si podeu, samarreta de màniga llarga. A més, utilitzeu esprai repel·lent per evitar les picades. 

Trobareu més informació a pàgines com el Bergsteigen i Alpenvereinaktiv, d'aquesta i moltes altres vies de la zona.

Deidre, Pere i Pol

Plombergstein - Escalant a la zona de Salzkammergut

Temperatures d’estiu han rebut el Martí i la Roser a la seva arribada a la zona de Salzkammergut, a Àustria. Amb en Pere, la Deidre, en Max i en Xavi, hem decidit acostar-nos a la zona d’escalada de Plombergstein, a Sankt Gilgen.

En Martí lluitant un 7A a Plombergstein 

Aquesta zona és molt coneguda i freqüentada a Àustria per la gran diversitat de rutes, amb una àmplia variació de graus que permeten gaudir tant a escaladors novells com a experimentats. Hi trobem més de 100 vies, ben equipades i amb una orientació oest ideal per a aquesta època de l’any. Es tracta d’una zona de roca calcària compacta, amb plaques verticals i fissures.

Mapa de la zona per Rockpro.at 

Hem iniciat el dia escalfant a la zona AV-Klettergarten, que ofereix 11 rutes ideals per a escaladors que s’estan iniciant o que volen millorar en graus més assequibles. Aquesta zona ha estat perfecta per començar el dia i, fins i tot, per acabar-lo pujant les primeres vies en exterior de primer.

La zona del AV-Klettergarten 

En Pol de primer a una via a Plombergstein

Després ens hem desplaçat al sector Kriegerdenkmal, on trobem vies des de 5è fins a 7b.

En Xavi iniciant el 7A mentre la Deidre descansa

Gaudint d'una 5é molt juganer

La Deidre pujant un 6é molt entretingut i divertit

Directa Estel, Roca Gran de Ferrús

 290 m; 6a

Equipament: excepte burils a la primera tirada, reequipada amb parabolts. Un joc discret de friends (micros i fins el 2) i tascons necessaris

La Directa Estel solca l'esperó sud de la Roca Gran de Ferrús, una formació rocosa al vessant sud de la Gallina Pelada, a la Serra d'Ensija (Berguedà). El racó és immillorable!

La via està completament equipada en els primers llargs, les seccions una mica dures estan perfectament protegides per parabolts. Passat el segon pas de 6a les expansions són clarament més esparses i cal una mica d'orientació, però sense passar-se: mirant la ressenya se segueix bé la línia. La via té un conglomerat de gran qualitat en la primera meitat; cap a dalt, on el terreny comenca a tombar empitjora una mica. La ressenya de rocaineu ens ha semblat molt ben parida, gràcies! Pareu atenció que les plaques commemoratives dibuixades a la ressenya ja no hi són. Tampoc hem trobat el pont de roca de la R5, però amb el pi (una mica escanyolit) i algun tascó queda una reunió a proba de bombes. La caminadeta d'anada i tornada donen a l'activitat una darrer toc per passar un bon dia a la natura, i si és en bona companyia millor!

 

 

La bona ressenya de rocaineu

 

Verticalitat i bona roca a la segona tirada

 

En Martí encarant la primera secció de 6a

Roca discreta i paisatge immillorable a la darrera tirada