dilluns, 20 d’octubre del 2025

Galayazo (3): Oeste clásica a l'Aguja Negra

 Oeste clásica (o Rivas-Brasas-Acuña) a l'Aguja Negra (310 m, V)

Logística

Des del Refugi Victory en lleuger descens a buscar la canal de la Aguja Negra i enfilar-s'hi fins un marcat bloc blanc. Més detalls sobre l'arribada al refugi aquí

Material: Friends fins el 4 i tascons. Repetir números mitjans útil. Seguint la tendència de Galayos, molt poc equipada, reunions incloses!

Una de les vies més llargues de Galayos. Via molt maca amb una escalada variada que va alternant fissures i plaques verticals amenaçadores, però que es deixen assegurar i protegir sorprenentment bé. Atenció que l'orientació no sempre és evident i degut a l'escàs equipament ens caldrà estar atents. Recomanable tenir un parell de ressenyes a mà, en algunes fotos no s'interpreten bé els perfils d'agulles veïnes... 

Nosaltres fem el primer llarg més curt que a les ressenyes, i fem la R2 sota la placa indicada a la ressenya. A partir de la tercera tirada en fissura-xemeneia (la nostra quarta), la veïna Torre Amezua comença a separar-se de l'Aguja Negra. En cas de dubte doncs, mantenir-se a l'esquerra de l'esperó que delimita el diedre-xemeneia. Atenció a les dues últimes tirades, que transcorren per terreny relativament fàcil amb múltiples possibles variants. Cal posar-hi una certa intuïció, però segurament hi ha diverses opcions que amb una dificultat similar han de funcionar.

La primera ascensió és de 1957, per la cordada Rivas, Brasas i Acuña. Permeteu-me destacar, amb un biaix descarat, Salvador Rivas Martínez. Salvador Rivas ha estat un dels botànics més influents de l'estat espanyol, amb un impacte destacat més enllà de les seves fronteres. El seu llegat es troba principalment en els camps de la vegetació i la biogeografia. Va combinar sempre la recerca botànica puntera amb les seves activitats a la muntanya. Com a curiositat, va ser escalant que va descobrir l'única localitat ibèrica d'una petita falguera de l'alta muntanya calcària a la cara nord del Pedraforca (Woodsia pulchella), que d'altra banda només es troba als Alps (Rivas-Martínez i Costa, 1970).

Descens: en direcció est, evident. Un primer ràpel curt en deixa a una cresteta que seguirem, fins un ràpel de 25 m que ja ens deixa en terreny fàcil per arribar al Espaldar (la carena que delimita les agulles de Galayos per l'est. Des d'aquí remuntem uns metres la carena direcció sud i caminant i desgrimpant per la canal del Gran Galayo, marcat (poc) amb fites.

Bona ressenya de Pelegrinajes

Una altra bona ressenya de Txasmendiak
on malauradament no es distingeix tan bé el perfil de la torre Amezua
 ni altres estructures, cosa que complica una mica l'orientació

fantàstics murs verticals fissurats a la segona tirada

diedres també n'hi ha, és clar...
Tercera tirada (la nostra quarta)

En Martí arribant a la penúltima reunió

Darrera tirada, bones fissures, cal triar la bona amb intuïció...

Darrer ràpel per arribar a l'Espaldar