Realització: Març 2008
Introducció
Entre les travessies clàssiques d'esquí de muntanya dels Alps, destaca la travessia de l'Ötztal al Tirol. Conté elements que la converteixen en una travessia molt bella pero al mateix temps és seriosa i cal tractar-la amb respecte.
D'una banda, la capritxosa meteorologia del Tirol fa difícil que es donguin varis dies seguits de bon temps, per la qual cosa un ha d'estar disposat a efectuar una o vàries etapes amb una meteorologia inclement. Només per això el compromís és elevat.
D'altra banda, l'elevat pas del Schalfkogeljoch (3375 m) a la segona jornada, és relativament tècnic, i cal moure's amb soltura sobre terreny dret i saber resoldre amb celeritat les maniobres de corda (rappels) que pot implicar.
Amb tot, aquí els Alps orientals es mostren amb tot el seu encant: amplies glaceres, esmolats pics i una neu pols freda i seca que permet descensos memorables amb els esquís. Cal saber guanyar-se aquest premi.
En el nostre cas particular, vàrem formar un equip heterogeni, 8 persones entre companys del CE Gràcia, la UE Gràcia, un altre company d'Igualada i un muntanyenc de Mollet, l'Albert, que es va assabentar de la sortida i em va demanar d'afegir-se al grup. Vuit persones que moltes no ens coneixeim gaire o gens per afrontar una travessia llarga i exigent i amb meteorologia incerta.
Vist amb la perspectiva dels anys, va ser una sort que aquesta recepta arriscada funcionés tant bé com va funcionar.
Tots sense excepció érem muntanyencs amb molts anys d'experiència, ens trobávem tots en un bon moment de forma i, sobretot, l'actitud de cadascú davant els reptes va ser col·laborativa, valenta i adequada i ens vàrem saber apropar als nostres llímits d'una manera natural, sense deixar que les situacions escapessin al nostre control.
Primer dia: Pujada a la Langtalereck Hutte (2450 m)
Des de Innsbruck, arribem en cotxe al poble d'Obergurgl (1900 m), al fons de la vall del Ötztal. Allà agafem les motxilles i tot el que necessitem per a la propera setmana. Ja no tornarem aquí fins d'aquí a cinc dies.
Des de la petita estació d'esquí et pugen amb el telecadira fins al començament del camí del refugi, a unes dos hores i mitja.
I per fi comencem la travessia. Fa molt de fred i neva continuament. Sort dels pals plantats a la neu que indiquen el camí.
Al refugi trobem un ambient càlid i acollidor, malgrat ens ubiquen en el dormitori d’hivern (el més fred). El menjar va ser excel.lent.
 |
| Sortim del cotxe cap a l'estaació 'esquí |
 |
| A l'estació, junt el cartell indicatiu |
 |
| Sort que el camí estava ben senyalitzat |
 |
| Ens trobem un primer refugi a mig camí |
 |
| Arribada a la Langtalereck Hütte |
 |
| Ambient càlid al refugi. El David amb les seves inseparables crocs |
Segon dia: Ascensió al Schalfkogel joch (3375 m) i baixada a la Martin Bush Hütte (2501 m)
Ens llevem amb mal temps. S'ha acumulat molta neu nova i la visibilitat ha quedat reduïda a uns pocs centenars de metres. A més a més, cap dels altres grups del refugi comparteix el nostre objectiu, pel que ens caldrà trobar el camí correcte enmig de la boira i obrir traça a la neu.
Tossuts com som, no ens deixem desanimar per les condicions. Això sí, per poder triunfar en aquesta jornada ens cal combinar el ‘Mai enrere’ del CE Gràcia, el ‘Sempre portem el frontal’ de la UE Gràcia i la tossuderia ancestral de la plana de Lleida.
Baixem des del refugi al fons de la vall i anem remuntant la vall a partir d'aquí.
L'accés al glaciar, el Gürgler Ferner, està defensat per aquesta gorja
 |
| Es deixa remuntar bastant bé |
 |
| Sortida de la gorja |
 |
| Quan la vall s'obre, per un moment creiem que el temps ens ajudarà. Va ser efímer |
Les parades per llegir i interpretar el mapa varen ser freqüents. En aquella època ningú utilitzaba el gps i la ruta s'havia de traçar a mà alçada sobre el plànol de l'Alpenverein amb l'ajuda de la bruíxola i l'altímetre baromètric.
 |
| Lectura atenta del plànol per trobar el camí correcte |
Malgrat les dificultats, poc a poc anem desgranant i descobrint l'accés correcte al punt clau de la travessia, el Schalfkogel jöch, l'elevat coll que separa la nostra vall de la vall on està situat el nostre següent refugi.
 |
| Intuim l'accés al Schalfkogel Joch |
 |
| Més amunt es posa més dret i un a un anirem posant-nos els esquís a l'esquena |
 |
| Arribada triunfal al coll (3375 m). Vent, fred i neu. Posem piolet i grampons i cap avall. |
El pendent final per arribar al Schalfkogel joch es dret, inclús ens cal fer el tram central amb els esquís a l’esquena. Gràcies als que s’anaren rellevant per obrir traça arribem per fi a les 15:30 hores al coll, després de 7:30 hores d'esforços. Fa molt de fred, vent i està nevant. Sense transició calcem grampons i piolet i comencem el descens per una dreta canal de neu dura. Aquesta canal mor finalment sobre una succesió de resalts de roca i plaques entapissades de neu.
Resolem aquest tram vertical instal.lant dos rappels de 30 metres, i aterrem per fi en el glaciar recobert amb una increïble capa de neu pols. Sorprenentment, malgrat ser vuit persones resolem els dos rappels amb celeritat, cosa que em confirma una vegada més que formem un bon equip.
 |
| Final del segon ràppel. La Rosa trepitja el glaciar. Els altres companys més amunt. |
En aquest nou vessant els Déus es posen per fi de la nostra part: la visibilitat millora dramàticament, encara que el fred augmenta, quina nevera aquesta vall. Fins i tot hi ha qui se li congela l’aigua a la cantimplora, eh! David?
I després de tot l’esforç: el premi. Ens regalem amb el descens del glaciar sobre la millor neu pols que el Tirol pot oferir (sense exagerar). Més avall tenim que anar amb compte amb alguna pedra emergent però la neu segueix sent igualment bona.
 |
| Prost ! |
Cansats i satisfets arribem per fi a la Martin Bush Hutte ajudats per la romàntica llum del frontal a les 20:00 hores. Han estat 12 hores d’esforç. Malgrat lo tard que vàrem arribar, la guardiana va tenir l'amabilitat de guardar-nos el sopar i servir-nos com si rès.
Tercer dia: Martin Bush Hütte (2501 m) - Similaun Hütte (3015 m) - Similaun (3606 m) - Similaun Hütte (3015 m)
Després de l’intens dia anterior en Pere-Joan fa aquesta proposta d'itinerari, més suau que la nostra intenció original, i tots estem d’acord. Cal ser inteligent i saber adaptar-se a la realitat. Tot i així va resultar ser una bella i exigent jornada on vàrem pujar el cim del Similaun, el gran clássic del massís.
El dia, excepte l'estona de l'aresta final del cim, va ser esplèndid i molt fred. Per fi la visibilitat era excel·lent, cosa que ja trobàvem a faltar. Várem trobar l'itinerari verge de traces, tant a la pujada com a la baixada i la neu recent caiguda va resultar molt fàcil de tractar.
Tot plegat, malgrat els bons 1100 metres de desnivell, va fer que ens prenguéssim aquesta jornada com un dia de relax.
La vetllada a la Similaun Hütte i l’immens plat de pasta del sopar varen resultar d'allò més gratificant.
Quart dia: Similaun Hütte (3015 m) – Fineilspitze (3514 m )– Schönne Aussicht Hütte (2842 m)
El dia es presenta radiant. El vent de la nit anterior ha esborrat pràcticament totes les traces, pel que tornem a obrir el nostre itinerari: Ens dirigim primer cap el Hauslab joch.
 |
| El Jordi i el cim del Similaun, al darrera a la dreta |
Deixem els esquís i afrontem l’aresta final del Fineilspitze, un cim amb cert caràcter alpí. Típicament ibèrics, obrim varies traces a la neu fins a fer-les convergir a meitat de l’aresta. A la partir d’aquí l’elegant aresta nevada es torna aèria sense arribar a ser difícil.
 |
| Obrint traça cap el cim |
 |
| El cim ! |
 |
| El Bernat superant els darrers metres d'aresta fins el cim |
Suau baixada per el vessant oposat i remuntada final fins a la Schönne Aussicht Hütte, o cabana Bellavista, ja a Itàlia. Llàstima que unes pistes d'esquí arriben fins aquí.
Durant la tarda, alguns aprofitaren per tastar els banys calents a l'aire lliure i la sauna finlandesa del refugi.
Cinquè i sisè dia
Schönne Aussicht Hütte (2842 m ) – intent al Weisskugel- Hochjoch Hospize (2413 m) (nit) – Vent (1900 m)
Definitivament els daus de la sort es giren en contra nostra. El temps, clement aquests darrers dos dies, ha evolucionat i es torna molt, molt ventós i cobert. Intentem varies vegades dirigir-nos cap el Weisskugel però resulta en va. El vent pràcticament ens tira al terra.
I ara sí, vençuts per els elements, donem per finalitzada la travessia i emprenem el llarg descens cap a Vent.
Sic transit gloria mundi.... I així passa la glòria del mon
 |
| En alguns trams la gorja era delicada i calia anar amb compte |
 |
| Vent (1900 m). Fi de la travessia |
Conclusió
El fet d’acabar la travessia amb bon ambient i seguint sent un sol grup, va ser per a mi el principal èxit de la sortida.
En quant a l'experiència, va significar un contacte directe i sense enganys de la veritable natura de les muntanyes del Tirol, bellíssimes i molt exigents.
Va crear adicció. Al llarg dels anys hem visitat de tant en tant aquestes muntanyes, la darrera vegada aquest mateix hivern. I sempre hem tornat amb la sensació de que ens haviem deixat molts racons per visitar. És un racó de món que no et deixa indiferent.
Vàrem ser :
Albert , Bernat , David, Francesc, Jordi, Pere-Joan, Rosa i Xavier
Bibliografia:
Alps amb esquís. Oriol Guasch. Editorial Desnivel
