dijous, 26 d’octubre de 2017

Gredos i La Pedriza

A causa del mal temps als Pirineus, decidim aprofitar uns dies a la zona central de la península...

GREDOS
Deixem el cotxe al Pàrquing de la Plataforma de Gredos. S'arriba per una carretera de 12 km asfaltada sortint del poble "Hoyos del Espino" (Fan pagar 2,50€ d'entrada).  
Per tal d'arribar al "Refugio Laguna Grande", hem de seguir durant unes dues hores un camí empedrat molt evident. Durant el camí trobarem dues fonts.
En general les vies ens han semblat poc sostingudes, això sí, sobre granit de bona qualitat. El grau ens ha semblat poc exigent, alguns V ben podrien ser IV en algunes zones del nostre Pirineu. Però alerta, en general estan poc equipades i sol ser necessari equipar o reforçar les reunions, cal venir-hi amb experiència en l’emplaçament d’assegurances flotants.

El circ de Gredos
PAN DE AZUCAR - TA(S?)CONES* LEJANOS  MD 150m 6a (V+ obligat). Orientació Nord-Est.
Accés: Forma part del contrafort del Almanzor, 30 min des del refugi.
Bona opció per començar a conèixer que ens esperarà durant els següents dies. Roca bona i compacta, però a estones tombada.  Durant la via, anirem alternant zones de fissura amb zones de placa.
Destaquem el tercer llarg, que comença amb un mur vertical amb bones mans i segueix per dues fissures paral·leles fàcils de protegir (6a).
A les reunions trobarem un parabolt. Són fàcils de reforçar. Durant la via anirem trobant expansions en aquelles seccions de placa que no ens permeten posar res.
En general, és una via poc evident. S'ha d'estar alerta de no saltar a la via del costat.
*No aclarim si la via es diu Tascones o Tacones lejanos...
Descens: Des de la última reunió, seguirem per terreny fàcil en tendència a la dreta fins trobar un ràpel d'uns 60m que ens deixa a una canal que ens permetrà tornar a peu de via.
croquis de http://cuadernodelineas.blogspot.com.es
Mur al principi de L3


PARET DEL REFUGIO - LA IRA DE JÚPITER MDinf 140m 6a+ (V+/A0 obligat). Orientació Oest.  
Accés: Està a 10 minuts del Refugi. Molt evident.
Via poc contínua, la podríem diferenciar en dues seccions. La primera part poc contínua:
El primer llarg és vertical però curt. Tens la opció de fer dos passos de 6a+ si segueixes les dues expansions, o pots passar més per la dreta (V+).
El segon llarg fa uns 65m, és llarg i fàcil (de tràmit).
La segona part de la via és més contínua i atractiva. Dos últims llargs bonics i verticals.
Reunions a muntar o reforçar (alguns pitons).
Descens: Es baixa caminant (cap a la dreta) per una canal que ens deixa entre la Paret del Refugi i la de "L'Escudo".
croquis de http://www.alloroquemedesadherencio.com,


EL ESCUDO - VÍA DE LOS ABULENSES MD 120m 6a. Orientació Oest.
Vam fer els dos primers llargs per tal de poder arribar a l'hora a sopar al Refugi.
El primer llarg és espectacular i exigent. Té un pas de xemeneia curiós i la part superior de placa és fina i bonica. 6a
El segon llarg combina trams de fissura i de placa. A destacar un sostre ben protegit amb tres claus (passos físics) 6a/A0.
Descens: Tant la primera com la segona reunió estan equipades per rapelar. De la segona, podem fer un ràpel de menys de 60m que ens deixa a la canal de l'esquerra, on podem baixar caminant fins a peu de via.

croquis i situació de la via de https://www.campo4.com/es/climbing-topos/el-escudo
boníssim L1, fissura xemeneia i placa fina


RISCO MORENO - KENYA MDsup 6a (V obligat). Orientació Sud.
Dins aquest grau, és una de les vies més boniques i contínues de la zona.
Accés: Camí direcció l'Ameal del Pablo, 1h per terreny pedregós.
Tota la via és mantinguda, fins i tot els llargs fàcils tenen roca bona i valen la pena.
Destaquem el segon i tercer llarg. El segon comença per un pas de bloc de 6a i segueix per un diedre més fi a vegades difícil de protegir. El tercer és una placa de granit taronja mantinguda i bonica.
Les Reunions del primer i tercer llarg, s'han de muntar.
Descens: Es rapela la mateixa via. Primer ràpel de la R5 d'uns 30m. Segon ràpel de la R4 d'uns 50m i ens deixa a terra l'últim ràpel d'uns 45m de la R2.
croquis de http://caracolesmajaras.blogspot.com.es/2015/07/clasicas-del-circo-de-gredos.html, nosaltres hem fet els 3 ràpels ressenyats
Peculiar pas  al L2

Boníssima placa del L3



  
LA PEDRIZA
SUR CLÀSSICA AL PÁJARO MD sup 6a. Orientació Sud
Accés: Des de l’aparcament de Canto Cochino (Manzanares del Real). Atenció! A la carretera d’accés hi ha un punt de control, la carretera fins a Canto Cochino està tancada de 23h a 7.30h i no pot quedar ningú dins! És a dir, si preveiem dormir i pujar ho haurem de fer des de l’aparcament del punt de control a l’entrada de la carretera i pujar al matí.
Des de Canto Cochino es camina una mitja hora per l’autopista de la Pedriza (GR) fins arribar al desviament cap al refugi Giner de los Ríos. Des d’allà ja es veu la cara sud d’el Pájaro. No anem cap al refugi i continuem per GR, al cap d’uns 10 minuts trobarem una fita i una “P” marcada a un xiprer a la dreta (poc evident, vegeu foto). Per allà trenca un camí a la dreta que creua el torrent i ens durà a peu de via en menys de 30 min.
P marcada a un xiprer on ens desviem a la dreta

Podem dividir la via en dues parts. Els tres primers llargs segueixen unes fissures a estones més o menys agraïdes. La segona part és sobre plaques compactes amb bolets. Roca boníssima en tota la via.
La dificultat està concentrada en els dos primers llargs, però després no ens podem relaxar.
Tots els llargs estan nets (excepte el segon que té un pitó). Reunions equipades menys la R4 que s'ha de muntar a un arbre. És important portar varis números mitjans repetits.
El primer llarg té un pas clau de travessa que l'anomenen "el jaboncillo", ja que els peus estan un pel més relliscosos que a la resta de la via. Després d'això arriba una secció vertical i contínua de fissura on els friends mitjans són clau.
En el segon llarg comença per un sistema de fissures verticals bones per friends mitjans. Penseu en reservar els aliens petits per la travessa final que arriba a la Reunió.
Tercer llarg fàcil, curt i de transició.
A destacar el quart llarg, una placa compacta amb acanalaments on durant els primers 15m no podrem posar res. Després apareixen alguns bolets i a la part superior del llarg una bona fissura.
Un dels famosos passos de la via, és el de la sortida de la R4. És més curiós que difícil. A protegir amb un cordino a una banya a la qual ens hi acabem muntant. Amb 60m trobem la reunió abans d'arribar al cim.

Ens queda pujar uns 10m fàcils on trobem el ràpel de baixada (orientació nord). El ràpel  fa menys de 30m i ens deixa en una espècie de passadís estret. Sortim direcció Oest, on baixem per una canal i seguint fites acabem a peu de via. 
croquis (línia blanca) de http://www.viaclasica.com/web/via-sur-clasica-el-pajaro-o-pinganillo-grande-pedriza/
Pas del Jaboncillo al L1

Sistema de fissures verticals al L2

El poc protegit L4

dimarts, 29 d’agost de 2017

Goalsevarri (1249 m). Una prospecció en els Alps de Lyngen

Goalsevarri i tres cims més de la mateixa carena.
Desnivell : 1800 metres (1200 metres fins al primer cim. La resta és l'aresta)
Dificultat: F+ . Pendents de terra i pedra de 35 graus o més d'inclinació. Progressió en terreny de pedres sueltes típic d'alta muntanya. Cal tenir la petjada segura en grimpar i desgrimpar aquests pendents . Almenys un bastó imprescindible.


El motiu d'aquesta piulada es portar a primer plà aquesta part d'Europa on molts somniem passar uns dies a l'hivern.

Ritme tranquil, fiords, natura exhuberant, cims esbelts que garanteixen ascensions solitàries, una gent amable i respectuosa i... poder planificar futurs projectes hivernals in situ. Masses atractius per no fer unes vacances en el nord dels Alps escandinaus. Un cop decidit només calia triar una zona entre el miler llarg de kilòmetres d'aquesta serralada. 




Ens decidirem finalment per els Alps de Lyngen, prop de Tromso, doncs era la zona on inicialment teniem que anar aquest abril. Es tracta d'un abrupte massís muntanyós orientat de sud a nord encaixat entre dos fiords. L'extrem superior es troba gairebé tant al nord com el célebre Cap Nord.

Centenars i centenars de bolets de diferents espècies amagats en la tundra


Arbres trencats per el pes de la neu en aquest bosc

Corbs de mar  a l'extrem nord de la península de Lyngen
Aurons salvatges assalten un prat d'herba


Glaciar immens al peu del Jiehkkevarri

Les nostres 'nits'

Goalsevarri. L'ascensió

Surto del petit aparcament de la part superior de Lyngseidet (85 metres) i enfilo el ben traçat camí de la Skihytta, on arribo en 32 minuts. Segueixo el camí de la Rorneshytta , el qual deixo poc més amunt per enfilar el dret pendent Oest del cim.


Cartell a l'inici del camí

Skihytta
Els habitants del país

A partir d'aquí ja no es troba camí traçat ni vestigi de sender durant tot el dia.
Atravesso una zona de tundra i el pendent es redreça de sobte (35 graus), cota 900 metres . El terreny es una successió de blocs de pedra que enfilo en linia recta cap amunt.



Al fons, el Rognalstinden. S'aprecia el seu dret pendent Est  (S3+ a l'hivern)

Pendents de pedres del Goalsevarri. Abaix, el Storfjord

L'aresta cimera. S'aprecia la canal que faré per la tarda de baixada amb la seva pala de neu 

Cim!
Storfjord des del Goalsevarri

Al fons, el Jiehkevarri, cim més alt dels Alps de Lyngen

Llom de pedres cap el segon cim

Segon cim del dia


L'aresta segueix i s'afina una mica

Tercer cim del dia

El Jiehkkevarri una mica més aprop

Des del tercer cim veig que els pendents son molt abruptes a banda i banda, per la qual cosa tinc que tornar a desfer l'aresta i tornar a fer tots els cim per segona vegada.

Poc després de fer el Goalsevarri trobo la seva canal SO per la qual baixo: 35-40 graus. Pendent de terra i pedres. S3 a l'hivern.

Continuarà

De tornada, es veu la canal SO per on he baixat del Goalsevarri (pala de neu)


















dijous, 1 de juny de 2017

Pallavicinnirinne [couloir Pallavicinni], Grossglockner (3798 m), Àustria, D, AI 60-65º, III+, 660 m

Andy, Pau i Peter.
27 maig 2017

Material: 6-8 cargols de gel, friends mitjans i petits i tascons, 2 piolets, material bàsic de progressió en glacera

Corre finals de maig i aprofitem un viatge a Àustria per intentar apuntar-nos un dels recorreguts més clàssics dels Alps orientals: el couloir Pallavicinni al Grossglockner (3798 m), el cim més alt d’Àustria.

El bivac del Grossglockner (Glockner-Biwakschachtel, 3260 m) té fama d’estar sempre ple a aquesta època, forçant un nit insuportable i a més havent de carregant un pes significatiu l’endemà couloir amunt (no es torna a passar pel bivac). Així doncs, optem per dormir a l’aparcament de Franz-Josefs Haus (2370 m) i fer l’activitat amb una sola jornada. Atenció que la carretera alpina no està oberta a l’hivern i durant el període d’obertura es tanca al vespre. En aquest cas, una aproximació molt més llarga des del poble de Heiligenblut am Grossglockner (1250 m) seria necessària. Informeu-vos-en abans d’anar-hi: https://www.grossglockner.at/gg/de/index

Després d’una dormida infame amb uns llums que no deixaven d’encendre’s i apagar-se, ens llevem a les 12 i arrenquem sense massa cerimònies. Per accedir a la glacera Pasterze cal baixar de cop uns 400 m de desnivell (corriolet i escales) i transitar per un laberint de morrenes enmig de la fosca, amb algunes fites i curioses piràmides fetes de varilles de ferro que indiquen el camí. Aquesta glacera (la més gran d’Àustria) està retrocedint a passos de gegant, i ja res té a veure amb les magnífiques fotografies que corren per internet, guies i postals. Aquella magnífica massa de gel està ara coberta de pedra i extremadament fragmentada. Orientar-se no és fàcil i sovint tornem enrere. En línies generals, cal anar seguint les morrenes pel costat esquerre (el de sota l’aparcament) de la glacera fins entrar-hi. Just entrar a la glacera, cal creuar-la en direcció a l’esperó evident (sol haver-hi traces abundants) que solca l’agrest vessant nord fins al bivac (3260 m). Aquí el traçat es torna evident, i només ens queda remuntar la pendent nevada fins poc per sota del bivac, on constatem l’overbooking i gent dormint a fora. Uns 50 m per sota el bivac, flanquegem a l’esquerra per la glacera fins a l’entrada del couloir, on ens toquen els primers rajos de sol (aproximació d’unes 5-6 h).


El couloir des de sota el bivac, d'aquí només queda flanquejar arribar a la sevabase

Glockner-Biwakschachtel, 3260 m

 
Després de creuar la rimaia sense problemes, transcorrem uns 100 m per un couloir estret on surt una mica de gel de tant en tant (50º). Acabat aquest tram, ens trobem a l’esquerra el tronc principal del couloir, molt més ample, cobert i amb una capa de 20 cm de neu recent ben traçada. No ens queda clar si l’entrada apropiada hauria d’haver-se fet més a l’esquerra de per on vam entrar nosaltres. A partir d’aquí, remuntem 400 m força monòtons a 45º que cap al final es van dreçant i percebem clarament el gel sota una capa de neu cada cop més fina (50º). Cal parar atenció si arribem a aquest punt amb sol: molta caiguda de pedres de la part alta resultat de la fusió del glaç que les mantenia al seu lloc. Les pedres es canalitzen per un estrenyiment evident, cal evitar posar-se “a tir” desencordat, tenim 500 m per sota. Muntem la primera reunió (al gel) just al principi de l’estrenyiment del couloir.

A punt de creuar la rimaia

Primer tram del couloir, neu i glaç a uns 50º

Part ampla del couloir

Arribant al punt d'estrenyiment del couloir 

Vistes des del couloir


Refiant-nos de ressenyes no tant antigues aquí ens quedarien força metres de couloir de neu a 50-55º. El que nosaltres ens trobem és un llarg corredor de gel viu, amb inclinacions que arriben als 65º. Per tant, és recomanable dur força cargols, material que no teníem en abundància... ben bé 7 o 8 ens ajudaran a poder escalar tirades una mica més llargues. O anar-hi més dora en la temporada, tot i que sovint llavors difícilment trobarem bones condicions de neu... Els temps estan canviant! Escalem 5 llargs eminentment de gel (al voltant de 120-150 m), muntant reunions al gel o a les roques dels laterals amb friends i tascons, quan la roca ho permet (sovint molt trencada). Fem tot aquest tram enmig de la pluja de pedres que cauen de la part alta, ara inevitables, que no contribueixen massa a escalar tranquil·lament. En aquest punt s’acaba el gel i veiem un ressalt d’uns 30 m en la línia central del couloir, per on va el recorregut original. Seguint la nostra intuició (i unes traces, flanquegem a la dreta, on escalem unes plaques rocoses tombades i fissurades que ens regalen 2 llargs de roca ben nets i fàcils de protegir (L1:III, L2: IV-, hi trobem 2 pitons). Un darrer llarg curiós i difícil de protegir sobre roca i neu ens torna al coll natural de sortida del couloir Pallavicini (III, 3770 m).

Aspecte del corredor

Escalant en bon gel a la part alta del corredor (50-60º)

Escalant les plaques del penúltim llarg (III-IV)

Vista de les plaques fissurades que hem escalat


Des d’aquí només ens queda un tram senzill però aeri de cresta comú amb la via normal, que ens du al cim amb pocs minuts. La baixada es fa per l’aresta est, protegida amb llargues estaques de ferro. Al deixar la cresta, queda una llarga baixada per terreny glaciar ben cobert de neu, atenció a les esquerdes! Finalment, tornem a creuar la glacera que remuntàvem unes 15 hores abans, desfer el laberint de morrenes i el millor: pujar els 400 m de desnivell que separen la glacera de l’aparcament.

L'aresta de baixada

La baixada per les campes de neu de l'esquerra, a baix, el Pasterze cobert de pedres.
La pujada es fa per la dreta de la glacera que es veu sota la cara nord.


Bibliografia:
A. Jentzsch-Rabl & A. Jentzsch (nova edició 2016). Firn- und Eisklettern in den Ostalpen. Alpinverlag.

Cartografia:
Kompass: Glocknergruppe NP Hohe Tauern Nr. 39
ÖK 153 Großglockner
AV-Karte Nr. 40 Glocknergruppe


http://www.austrianmap.at