divendres, 26 de juny de 2020

Corredor Petit Black a l'Aneto (3404 m). El Pirineu persisteix.

24/06/2020

Introducció

Moltes coses han passat al país mentre aquests darrers mesos s'han anat escolant: masses persones han mort abans d'hora a causa d'un petit organisme i també moltes altres s'han vist sobrepassades per una situació que no s'esperaven i s'han trobat de sobte amb molts problemes econòmics.

I el temps va passant, per a nosaltres i per a molts innocents que mai haurien d'haver entrat a la presó, la presó física, la de veritat. Presoners d'un estat anacrònic i kafkià on el gris, el gris mental, la misèria intelectual i la mala fe dels 'propietaris'  del reino de Espanya,  ha esdevingut la moneda habitual.

I amb tot, nosaltres seguim aferrats als projectes i il·lusions que encara de moment ens deixen tenir. Hem fet sessions inacabables confinats a casa sobre el rodet de la bici i també  curses impossibles per els passadissos  i petits espais que hem pogut tenir. 

I ens en hem sortit. Podem ara plantejar sortides i donar llum a projectes una mica exigents sense preocupar-nos massa de la duresa i llargada.

En aquest sentit, aquesta sortida proposada per el Josep Maria, es presenta sense haver pogut pujar cap cim d'alta muntanya des de primers de març i amb el nul nivell d'aclimatació que et pot donar el cim del Farell.

Ha estat un petit repte, un petit examen de com hem fet els deures aquests darrers mesos.


Descripció

Clàssica pujada a l'Aneto per la vall de Corones, amb l'afegit de coronar-lo per la interessant  variant de la canal Estasen que és la Petit Black. 

El tros d'aresta entre la sortida de la canal i el cim de l'Aneto no és difícil però té molt ambient d'alta muntanya.


Dificultats

1500 metres de desnivell
45 graus a la canal Estasen i 55 graus a la Petit Black 
En el nostre cas la neu estava dureta però els piolets entràven amb molta facilitat.
Vàrem invertir 9 hores 40 minuts en total a la sortida però el ritme va ser tranquil, i la parada al cim va ser llarga.
Cal matinar per trobar la neu en bones condicions i evitar al màxim la calor. 
Sortir a les 04:00 hrs és una bona idea.


Powered by Wikiloc

Les fotos

Primeres llums del dia a uns 2400 metres
La llum del dia ens saluda abans del primer llac de Corones (2400 aprox)

Poc abans de fer-se de dia, en Josep Maria no es troba bé i decideix prosseguir  per la via normal fins el cim, on ens
vàrem trobar finalment.
Malgrat totes les molèsties va tirar de voluntat i experiència  i va aconseguir assolir el cim poca estona després de nosaltres.  



L'estany de Corones
Ibon de Coronas (2620 m aprox)

Sortida del sol mirant al sud
Els primers raigs de llum iluminen el Vallhiverna (esquerra)



Aproximació al corredor
Darreres rampes abans de l'inici del corredor (amagat amunt i a la dreta)

Entrada al corredor
Ens equipem a les primeres rampes del corredor en un antic allau

A la part intermitja, poc abans de decantar-nos cap a la Petit Black

Mentrestant, en Josep Maria, al centre de la foto, arriba al coll de Corones


La canal Petit Black des de baix


Just sortir de la Petit Black





Continuació cap al cim
Just sortir de la canal ens espera una dreta i estètica aresta



Dessprés ens espera un primer passatge horitzontal

Després passem just per sobre de la sortida de la canal Estasen




Darrer resalt abans del cim



Superant el darrer resalt en mixte abans del cim

El mateix pas vist des de dalt


Ens fan la foto de cim. Poc després arribarà el JM per la via normal


I finalment la foto tots junts al cim



Gaudint del bon granit del pas de Mahoma

El darrer metre abans de sortir del pas de Mahoma

Baixada. Prop del coll de Corones



Estètica rimaia del glaciar per arribar al coll

Des del coll de Corones ens saluda el corredor que acabem de fer (la canaleta molt estreta del centre)



Saludem la canal que acabem de fer mentre baixem. En el centre de la foto s'aprecia una cordada



Baixem el més ràpid que podem emprant el 'culen-bajen'


El Martí passa prop meu a tota velocitat

Flanqueig  del llac superior de Corones a uns 2720 metres. La neu acabarà aviat


Una ascensió que cal reviure de tant en tant


Martí, Miguel, Josep Maria i Xavier







dissabte, 21 de març de 2020

Tonigenkogel – “Gipfel erreicht! Pulver Schnee”




“Gipfel erreicht! Pulver Schnee”  


Tenim la sort que en Pau, un dels membres del CECMO Alpí, viu a Innsbruck i coneix de primera mà i amb detall el Tirol. Dies abans ens va passar una recomanació de cims que, sumada a la intensa cerca feta per en Xavi, ens ha deixat una multitud de possibilitats per esquiar. Arribats a Innsbruck després d’un matiner viatge des de Barcelona i un cop instal·lats al nostre allotjament, comencem a veure quin podrà ser el primer cim d'aquest viatge al Tirol. 

El Tonigenkogel (3.011m) va ser l’escollit per començar aquesta segona expedició d'esquiadors calderins al Tirol! 

Us recomanem que llegiu les cròniques del Rofelewand i Wildspitze que dies abans van gaudir en Martí i en Pau.  


Així de bonic ens va rebre el Tirol © Pol Puig Collderram

Introducció

El Tonigenkogel és un dels 250 cims de més de 3000m situats a la escènica vall de Ötztal. És una ascensió molt variada que porta l’esquiador a gaudir de diversos paisatges característics de la zona. Des de pujades pel bell migs de boscos, l’arribada a la pala final rodejat d'altes parets alpines i unes vistes sorprenents des del cim si teniu la sort d'arribar-hi en un dia clar i assolellat.

Distància i recorregut

Temps estimats: 6h 24m
Distància: 16km
Desnivell positiu: 1500+

Dificultat: Pala final del cim S3 - S4 – Últims metres fins al cim segons l’estat de la neu (orientació sud)

Material: Piolet i grampons recomanables per l’última part del cim. Està orientada a cara sud. Gràcies a l'acció del sol i vam trobar la neu dura i ben compactada, que ens va permetre progressar sense problemes.


Descripció

L’ascencsió al Tonigenkogel comença al final del poble de Gries (on hi ha un ampli aparcament des d’on sortim amb els esquís als peus). A partir d’allà, iniciem una ascensió per pista que ens portarà fins un encreuament on podem veure a la borda Sulztalam Alm (1.894m). Girem a la dreta on passem una petita capella o Bildstöck i comencem una ascensió molt còmode pel bell mig del bosc, gràcies a la neu caiguda l'última nit.


La borda Sultztalam Alm (1.894m) és un punt de referència de la sortida © Pol Puig Collderram
La neu pols caiguda la nit anterior ens facilita la progressió pel bosc © Pol Puig Collderram


Un cop sortim del bosc, ens trobem al bell mig d’una immensa vall. Realment, les vistes són corprenents. Després de molt esperar-ho, estem gaudint de condicions hivernals que tant trobem a faltar al nostre estimat Pirineu.


Un cop superat el bosc, gaudim de la immensitat d'una de les valls del Tirol © Pol Puig Collderram


En aquest punt, ja ens trobem gairebé a 2100m d’alçada. La previsió meteorològica és millor de l’esperada. El sol brilla i ni rastre del vent que ens havien promès. A vegades, l’esquiador de muntanya també té sort. Avancem per la vall, fins que arribem a 2350m i allà comença la segona pujada del dia que superem sense gaires problemes. La neu és molt bona i avancem amb facilitat.

En Bernat avançant en un dels trams més planers de la sortida © Pol Puig Collderram
El temps va anar millorant a mesura que la sortida avançava © Pol Puig Collderram

En Xavi completant la segona pujada forta del dia. Al fons, hi ha la vall que hem creuat amb anterioritat © Pol Puig Collderram
En Miguel avançant per la traça que han obert els esquiadors que van per davant © Pol Puig Collderram


En aquest moment, ja veiem el cim. El tenim davant i observem un grupet de quatre esquiadors que estan pujant per la pala final. Tots ells s’aturen al coll, i decideixen no arribar al cim. Després d’uns metres pel fons de la vall, arribem al punt on s’han quedat tot els esquiadors. 

Aquesta pala té una inclinació màxima de 35º però la neu permet progressar-hi sense problemes. Una de les dues esquiadores bavareses decideix pujar un tram caminant per veure si pot fer cim. Tampoc hi arriba, perquè no porta material per fer l'últim tram.


A partir d'aquí el sol ens va brillar en tota la sortida © Pol Puig Collderram
Tram final de pujada. Al fons a la dreta es veu la pujada fins al coll on vam deixar els esquís © Pol Puig Collderram


Deixem els esquis a escassos 50m del cim i seguim les traces de pujada de la esquiadora. Un cop som dalt, veiem que ens queda un flanqueig senzill en cara sud fins al propi cim. Ens calcem els piolets i els grampons perquè la neu està dura, però és un tram que es fa amb relativa facilitat. El cim l’hem de fer de manera individual perquè és molt estret. No bufa el vent, fa sol i podem admirar tots els cims que ens envolten.


En Xavi celebrant el cim del Tonigenkogel, mentre en Miguel s'aproxima © Pol Puig Collderram
En Bernat esperant el seu torn per accedir al cim © Pol Puig Collderram


El primer dia ja vam quedar enamorats del Tirol i les seves muntanyes © Pol Puig Collderram


La baixada la gaudim molt amb un neu pols que encara no havíem tingut l’ocasió de gaudir aquesta temporada. És llarga, continúa i les condicions són molt bones. 


En Xavi en plena baixada © Pol Puig Collderram
En Bernat gaudint fort de la neu pols del Tirol © Pol Puig Collderram
La baixada segueix el mateix recorregut que la pujada © Pol Puig Collderram

En Miguel arribant al fons de la vall, abans d'entrar al bosc © Pol Puig Collderram

En Pau i en Xavi discutint la propera sortida © Pol Puig Collderram
Powered by Wikiloc

Xavi, Miguel, Bernat i Pol.

Aquesta sortida no hauria estat possible sense els consells del catalano-tirolés Pau Carnicero.

dimecres, 18 de març de 2020

La gran travessia de l'Ötztal . Una mirada enrere

Realització: Març 2008

Introducció

Entre les travessies clàssiques d'esquí de muntanya dels Alps, destaca la travessia de l'Ötztal al Tirol. Conté elements que la converteixen en una travessia molt bella pero al mateix temps és seriosa i cal tractar-la  amb respecte.

D'una banda, la capritxosa meteorologia del Tirol fa difícil que es donguin varis dies seguits de bon temps, per la qual cosa un ha d'estar disposat a efectuar una o vàries etapes amb una meteorologia inclement. Només per això el compromís és elevat.

D'altra banda, l'elevat pas del Schalfkogeljoch (3375 m) a la segona jornada, és relativament tècnic, i cal moure's amb soltura sobre terreny dret i saber resoldre amb celeritat les maniobres de corda (rappels) que pot implicar.

Amb tot, aquí els Alps orientals es mostren amb tot el seu encant: amplies glaceres, esmolats pics i una neu pols freda i seca que permet descensos memorables  amb els esquís. Cal saber guanyar-se aquest premi.

En el nostre cas particular, vàrem formar un equip heterogeni, 8 persones entre companys del CE Gràcia,  la UE Gràcia, un altre company d'Igualada i un muntanyenc de Mollet, l'Albert, que es va assabentar de la sortida i em va demanar d'afegir-se al grup. Vuit persones que moltes no ens coneixeim gaire o gens  per afrontar una travessia llarga i exigent i amb meteorologia incerta.

Vist amb la perspectiva dels anys, va ser una sort que aquesta recepta arriscada funcionés tant bé com va funcionar

Tots sense excepció érem muntanyencs amb molts anys d'experiència, ens trobávem tots en un bon moment de forma i, sobretot, l'actitud de cadascú davant els reptes va ser col·laborativa, valenta i adequada i ens vàrem saber apropar als nostres llímits d'una manera natural, sense deixar que les situacions escapessin al nostre control.



Primer dia: Pujada a la Langtalereck Hutte (2450 m)

Des de Innsbruck, arribem en cotxe al poble d'Obergurgl (1900 m), al fons de la vall del Ötztal. Allà agafem les motxilles i tot el que necessitem per a la propera setmana. Ja no tornarem aquí fins d'aquí a cinc dies. 

Des de la petita estació d'esquí et pugen amb el telecadira fins al començament del camí del refugi, a unes dos hores i mitja. 

I per fi comencem la travessia. Fa molt de fred i neva continuament. Sort dels pals plantats a la neu que indiquen el camí. 

Al refugi trobem un ambient càlid i acollidor, malgrat ens ubiquen en el dormitori d’hivern (el més fred). El menjar va ser excel.lent.


Sortim del cotxe cap a l'estaació 'esquí

A l'estació, junt el cartell indicatiu

Sort que el camí estava ben senyalitzat


Ens trobem un primer refugi a mig camí


Arribada a la Langtalereck Hütte





Ambient càlid al refugi. El David amb les seves inseparables crocs



Segon dia: Ascensió al Schalfkogel joch (3375 m) i baixada a la Martin Bush Hütte (2501 m)

Ens llevem amb mal temps. S'ha acumulat molta neu nova  i la visibilitat ha quedat reduïda a uns pocs centenars de metres. A més a més, cap dels altres grups del refugi comparteix el nostre objectiu, pel que ens caldrà trobar el camí correcte enmig de la boira i obrir traça a la neu.

Tossuts com som, no ens deixem desanimar per les condicions. Això sí, per poder triunfar en aquesta jornada ens cal combinar el ‘Mai enrere’ del CE Gràcia, el ‘Sempre portem el frontal’ de la UE Gràcia i la tossuderia ancestral de la plana de Lleida.

Baixem des del refugi al fons de la vall i anem remuntant la vall a partir d'aquí.


L'accés al glaciar, el Gürgler Ferner,  està defensat per aquesta gorja



Es deixa remuntar bastant bé



Sortida de la gorja 
Quan la vall s'obre, per un moment creiem que el temps ens ajudarà. Va ser efímer

Les parades per llegir i interpretar el mapa varen ser freqüents. En aquella època ningú utilitzaba el gps i la ruta s'havia de traçar a  mà alçada sobre el plànol de l'Alpenverein amb l'ajuda de la bruíxola i l'altímetre baromètric.


Lectura atenta del plànol per trobar el camí correcte



Malgrat les dificultats, poc a poc anem desgranant i descobrint l'accés correcte al punt clau de la travessia, el Schalfkogel jöch, l'elevat coll que separa la nostra vall de la vall on està situat el nostre següent refugi. 


Intuim l'accés al Schalfkogel Joch



Més amunt es posa més dret i un a un anirem posant-nos els esquís a l'esquena

Arribada triunfal al coll (3375 m). Vent, fred i neu. Posem piolet i grampons i cap avall.


 El pendent final per arribar al Schalfkogel joch es dret, inclús ens cal fer el tram central amb els esquís a l’esquena. Gràcies als que s’anaren rellevant per obrir traça arribem per fi  a les 15:30 hores al coll, després de 7:30 hores d'esforços. Fa molt de fred, vent i està nevant. Sense transició calcem grampons i piolet i comencem el descens per una dreta canal de neu dura. Aquesta canal mor finalment sobre una succesió de resalts de roca i plaques entapissades de neu. 

Resolem aquest tram vertical instal.lant dos rappels de 30 metres, i aterrem per fi  en el glaciar recobert amb una increïble capa de neu pols. Sorprenentment, malgrat ser vuit persones resolem els dos rappels amb celeritat, cosa que em confirma una vegada més que formem un bon equip.


Final del segon ràppel. La Rosa trepitja el glaciar. Els altres companys més amunt.
En aquest nou vessant els Déus es posen per fi de la nostra part: la visibilitat millora dramàticament, encara que el fred augmenta, quina nevera aquesta vall. Fins i tot hi ha qui se li congela l’aigua a la cantimplora, eh! David?

I després de tot l’esforç: el premi. Ens regalem amb el descens del glaciar sobre la millor neu pols que el Tirol pot oferir (sense exagerar). Més avall tenim que anar amb compte amb alguna pedra emergent però la neu segueix sent igualment bona.



Prost !

Cansats i satisfets arribem per fi a la Martin Bush Hutte ajudats per la romàntica llum del frontal a les 20:00 hores. Han estat 12 hores d’esforç. Malgrat lo tard que vàrem arribar, la guardiana va tenir l'amabilitat de guardar-nos el sopar i servir-nos com si rès.

Tercer dia: Martin Bush Hütte (2501 m) - Similaun Hütte (3015 m) - Similaun (3606 m) - Similaun Hütte (3015 m)
Després de l’intens dia anterior en Pere-Joan fa aquesta proposta d'itinerari, més suau que la nostra intenció original, i tots estem d’acord. Cal ser inteligent i saber adaptar-se a la realitat. Tot i així va resultar ser una bella i exigent jornada on vàrem pujar el cim del Similaun,  el gran clássic del massís.

Deixem la Martin Busch Hütte

El David començant la jornada

En aquest tram coincidim amb altres grups que també han dormit a la cabana


A l'esquerra apareix l'imponent glacera del Similaun, que després pujarem i baixarem
Passarem abans per la cabana del Similaun a deixar els trastos
Anem entrant en la gelera del Simulaun



Mirada enrere. L'entorn és grandiós

El Francesc obre traça mentre s'apropa al ressalt final del cim

El temps es deteriora a mida que ens apropem al cim

El ressalt final el tenim que fer a peu


La creu ja ben a prop






Similaun (3606 m)


El dia, excepte l'estona de l'aresta final del cim, va ser esplèndid i molt fred. Per fi la visibilitat era excel·lent, cosa que ja  trobàvem a faltar.  Várem trobar l'itinerari verge de traces, tant a la pujada com a la baixada i la neu recent caiguda va resultar molt fàcil de tractar.

Tot plegat, malgrat els bons 1100 metres de desnivell, va fer que ens prenguéssim  aquesta jornada com un dia de relax.

La vetllada a la Similaun Hütte i l’immens plat de pasta del sopar varen resultar d'allò més gratificant.


Quart dia: Similaun Hütte (3015 m) – Fineilspitze (3514 m )– Schönne Aussicht Hütte (2842 m)

El dia es presenta radiant. El vent de la nit anterior ha esborrat pràcticament totes les traces, pel que tornem a obrir el nostre itinerari: Ens dirigim primer  cap el Hauslab joch. 






El Jordi i el cim del Similaun, al darrera a la dreta

Deixem els esquís i afrontem l’aresta final del Fineilspitze, un cim amb cert caràcter alpí. Típicament ibèrics, obrim varies traces a la neu fins a fer-les convergir a meitat de l’aresta. A la partir d’aquí l’elegant aresta nevada es torna aèria sense arribar a ser difícil.

Obrint traça cap el cim


El cim !


El Bernat superant els darrers metres d'aresta fins el cim

Suau baixada per el vessant oposat i remuntada final fins a la Schönne Aussicht Hütte, o cabana Bellavista, ja a Itàlia. Llàstima que unes pistes d'esquí arriben fins aquí.







Durant la tarda, alguns aprofitaren per tastar  els banys calents a l'aire lliure i la sauna finlandesa del refugi.




Cinquè i sisè dia
Schönne Aussicht Hütte (2842 m ) – intent al Weisskugel-  Hochjoch Hospize (2413 m) (nit) – Vent (1900 m)

Definitivament els daus de la sort es giren en contra nostra. El temps, clement aquests darrers dos dies, ha evolucionat i es torna molt, molt ventós i cobert. Intentem varies vegades dirigir-nos cap el Weisskugel però resulta en va. El vent pràcticament ens tira al terra.


I ara sí, vençuts per els elements, donem per finalitzada la travessia i emprenem el llarg descens cap a Vent.



Sic transit gloria mundi.... I així passa la glòria del mon

A mig camí de baixada, el  Hochjoch Hospize, mig vuit, amb el seu ambient de refugi dels anys vint i el seu cordial ambient ens captiven completament. Hi passem aquí la nit. Un bon premi de consolació.

Anem baixant la sau vall cap a Vent

Toca anar avall



Una mica més avall veiem ja el refugi a l'esquerra

Arribant a l'Hospize

Deixem els esquis a la Winterraum

L'endemà persisteix el mal temps i anem baixant a voltes esquiant, a voltes a peu. Gaudim així del descens fins a Vent a través d’una gorga espectacular entapissada de cascades de glaç.


Deixem enrere el refugi
En alguns trams la gorja era delicada i calia anar amb compte

Vent (1900 m). Fi de la travessia

Conclusió

El fet d’acabar la travessia amb bon ambient i seguint sent un sol grup, va ser per a mi el principal èxit de la sortida. 

En quant a l'experiència, va significar un contacte directe i sense enganys de la veritable natura de les muntanyes del Tirol, bellíssimes i molt exigents. 

Va crear adicció. Al llarg dels anys hem visitat de tant en tant aquestes muntanyes, la darrera vegada aquest mateix hivern. I sempre hem tornat amb la sensació de que ens haviem deixat molts racons per visitar. És un racó de món que no et deixa indiferent.

Vàrem ser :
Albert , Bernat , David, Francesc, Jordi, Pere-Joan, Rosa i Xavier 

Bibliografia:
Alps amb esquís. Oriol Guasch. Editorial Desnivel