dilluns, 20 de març de 2017

Pic de Posets (3369 m) per la vall de Viadós des dels Plans (1540 m). A la recerca del silenci.

Data: 18/03/2017
Dificultat : S2 i S3 i l'ascensió d'una aresta PD
Desnivell:  D +/- : 1850 m / 1850 m
Horari:  7 hores fins el cim

Malgrat la bellesa del seu entorn i poseïr un dels millors descensos del Pirineu, aquesta vessant del Posets és sempre un racó molt tranquil. Sembla ser que la magnitud del seu desnivell, la necessitat d'escalar una esmolada aresta final  i el fet que molt sovint calgui fer un bivac (el refugi de Viadós sol estar tancat), allunyen sortosament a la majoria. Per a nosaltres tot això va representar una oportunitat que no voliem  deixar escapar.


Introducció:

Ve un cap de setmana de bon temps i ve també la bogeria. Tothom vol sortir. Després de fer una trucada a varis refugis del Pirineu sempre rebia la mateixa resposta: ' Completo! ' o ' Desolé. c'est complet ! ' o, en el millor dels casos ' os puedo arreglar un par de sitios ': el problema era que tindriem que compartir la vall amb el centenar de persones que omplien ja el refugi. 

Definitivament tot això no va amb nosaltres, així que canviarem de plans i finalment li vaig proposar a en Pol la sortida que aquí relatem.


Descripció: 

Sortim a les 6:50 hores del matí dels Plans (1540 m), on hem dormit amb tenda al costat del vehicle. Atravessem la congesta de neu que no permet el pas dels vehicles i arribem a les 07:20 hores al veritable 'inici' de l'ascensió, les granges de Viadós. 

Poc després baixem a buscar el pont sobre el riu i remuntem fins la pista (Poste indicador. cota 1695 m) on comença ja la neu continua. Malgrat això aprofitem que la neu està dura, el regel ha estat bò, i prosseguim amb els esquís a l'esquena fins a la cabana del clot ( 1840 m) on calcem per fi  les fustes.


Primeres llums sobre el cim del Posets




Deixem enrera les granges de Viadós



En els plans poc abans de la cabana del Clot

 De la cabana del Clot (1840 m) prosseguim amunt buscant el millor pas entre els arbres. Es millor decantar-se cap a la dreta fins trobar uns grans plans inclinats per els que caldrà pujar fins la cota 2150 m (ganivetes).

A partir d'aquí girem horitzontalment a l'esquerra per iniciar el flanqueig que ens durà al mig de la vall. Es una mica exposat i la neu està dureta, pel que decidim abordar-lo amb grampons (després veurem que habiem sobreactuat i realment es podia passar amb esquís i ganivetes).

En el flanqueig d'accés a la vall principal. Una mica expo amb neu glaçada

Un cop al centre de la vall tornem a calçar esquís i remuntem amb ganivetes a bon ritme tota una successió de comes i més comes bastant dretes. A cota 2420 el sol ens saluda per fi i comença a estovar la neu, que bona falta li fa. 

A cota 2800 m el pendent es suavitza però comencem a notar l'efecte de la manca d'oxigen. '5 per cent de pèrdua de rendiment cada 1000 metres' diu en Pol. Deu ser veritat, perque el nostre ritme comença afluixar sense que poguem fer-hi rès.

Poc més amunt saludem el corredor Jean Arlaud i prosseguim fins el coll on deixarem els esquís.


Per sobre de 3000 m mirant el Mont Perdut
Entrem a la zona dels 3000 metres

Couloir Jean Arlaud en bones condicions

Arribant a la collada (3180 m) on deixarem els esquís

Al fons, la part inicial de l'aresta, avui el tram més difícil
 
Calcem grampons i piolet i ens dirigim a l'aresta. Avui no mostra el seu aspecte més amable. El vent ha creat unes condicions de neu gelada on aflora la roca aquí i allà. I justament el pendent no es suau, sino al contrari. Bé, això és el que ens tindrem que menjar si volem fer cim.

L'ascensió comença per un tram dret de neu glaçada que dona pas a un flaqueix horitzontal per vorejar un ressalt (delicat). Acontinuació, una pala d'uns vint metres (45 graus) dona pas al fil de l'aresta que es torna quasi horitzontal.

En la pala glaçada ( 45 graus) que dona accés al fil de l'aresta

En la llarga aresta horitzontal. Calia anar amb compte
Arribem a l'avantcim. Les principals dificultats ja s'han superat però resta encara una tram d'aresta molt esmolada fins al cim. Fàcil però vertiginosa.  En Pol decideix que per avui ja està bé i m'espera aquí. Tenint en compte que es una persona que ve del camp de les curses de muntanya i que no fa ni dos sortides que ha estrenat els seus grampons, ja té molt i molt de mèrit haver arribat fins aquí.

Emprenc el tram d'aresta final i després d'alguns equilibris arribo al cim. Son les 14:00 hores. Buf ! Que bé !


Viktoria !

El Pol dalt de l'avantcim. Cadascú en la seva muntanya


El massís de la Maladeta des del cim del Posets


Fent jocs d'equilibris baixant del cim

Em retrobo amb el Pol i ens encordem per fer la resta de la baixada. Desfem l'aresta horitzontal i ens creuem amb un parell d'aragonesos que van al cim. Dels tres petits grupets que es mouen avui per la vall, només ells dos i nosaltres haurem abordat l'aresta final. Ens acomiadem i seguim. Quan arribem dalt de la pala d'accés a l'aresta trobo un sortint de roca providencial a la neu que em permet assegurar-lo amb comoditat.

Baixo jo també la pala i trobo per sort un altre pont de roca que em permet assegurar el flanqueig sense problemes.

De baixada, desfent el flanqueig horitzonal

Assegurança natural sobre un pont de roca per assegurar el flanqueig

Les darreres plaques glaçades abans del coll

Un cop al  coll relaxem la tensió. Compartim els darrers glops d'aigua que queden i tirem avall.
Els primers cent metres els trobem una mica glaçats però enseguida s'esdevé una neu primavera transformada fantàstica que ja no ens abandonarà en tota la baixada. Espectacular.


El Pol gaudint de les inacables pales de neu primavera al punt


Les cames cremen després de tants girs i més girs

Al voltant de la cota 2000 ens emborratxem de tanta neu  i ens fiquem en el mateix barranco de la Basa per buscar més emocions: primer és juganer i disfruton, però més avall temem per la solidesa dels ponts de neu (l'aigua se sent molt aprop), així que a cota 1900 sortim a la dreta amb els esquís a l'esquena com podem fins retrobar la via 'normal'.

A partir d'aquí cal anar amb compte de no perdre el contacte visual. El terreny és boscós i plè de racons i subvalletes . Nosaltres perdèrem el contacte en un d'aquests revolts i vàrem invertir una estona ben llarga fins que ens vàrem retrovar, i això que ens moviem tots dos en una porció de terreny ben petita. No és mala idea, si el grup és nombrós o poc homogeni, portar un joc de walkies.

Quan ens retrovem per fi a cota 1800 , relaxem de sobte la tensió acumulada i gaudim la baixada final per el bosc per una neu deliciosa fins al poste indicador , a cota 1695.

Una relaxada pasejada final comentant mil i una coses ens portà sense adonar-nos al pla on teniem el vehicle.  Una sortida genial.

Arribant a les granges de Viadós. Buf !

Bibliografia: 

Pirineos en esquis. Enric Faura y Jordi Longás. Ed. Desnivel
Rutas con esquís en el Pirineo aragonés. Tomo III. Jorge Garcia Dihinx. Ed. Prames


Pol i Xavier






dilluns, 13 de març de 2017

Pico Royo (3108 m) per la vall de Literola. El gran clàssic.

Dificultat: S2 i bastants trams de S3 
Desnivell + / - :   1500 m  /1500 m
Horari: unes 6:30 hores per a la totalitat de la sortida, parades incloses.

Aquest cim una mica tímid i apartat darrera la imposssant massa rocosa del Perdiguero amaga el que probablement és un dels millors descensos del Pirineu. Orientat al E i SE és ideal per a aquesta època de l'any i una mica més endavant.

L'itinerari, bastant variat, ressegueix primer per la dreta i despres per  l'eix de la vall, el curs del riu que porta a l'ibon de Literola i, des d'allà, s'enfila per una protegida cubeta que sol mantenir bona neu fins al mateix cim. 

Només quan arribem dalt de tot podrem veure l'alta vall del Portillon amb l'Espigeoles, el Gourgs Blancs, el Sei de la Baqua, el refugi del Portillon, el Lézat, etc, etc. Tot un paradís a l'abast de la ma.

I el descens no pot ser millor: una combinació de pales, flanquejos descendents sobre llacs, tubs i més pales, i tot això al llarg de prop de 1400 metres de desnivell continus ben innivats. 

En aquesta ocasió, quan arribem al llímit de la neu i descalcem els esquís, només ens separen 140 metres de desnivell de l'automòbil, espai i temps insuficients per païr tot el vertigen d'aquesta trepidant i fantàstica baixada.


Descripció

Sortim a les 07:30 hores amb les primeres llums de l'aparcament de la vall de Literola (1620 m ) i enfilem el camí que ràpidament guanya alçada entre el bosc. Cent metres de desnivell més amunt la neu és ja contínua però preferim seguir amb els esquís a l'esquena, ja que ha fet un bon regel i la neu primavera endurida permet progressar fàcilment a peu.

A cota 1900 calcem els esquís sobre una neu primavera molt granulosa i dureta (de vegades amb ganivetes) i prosseguim deixant el riu, una mica engorjat a la nostra esquerra . Quan veiem la cabana del Ubago, compte amb no seguir la que sembla la vall principal (aniriem a Estós) i a cota 2050 girem decididament a la dreta per seguir la vall que ja no abandonarem fins el Ibón de Literola (2720 m)


Poc després de calçar els esquís. Neu primavera dureta

El Perdigueret a la llum del matí
A cota 2300 m (aprox) és millor abandonar el camí d'estiu i entrar sense dubtar en el mateix eix de la vall (a l'esquerra i evident). Aquesta opció ens portarà, per uns replans primer, i després per una successió de tubs (el darrer a peu i amb grampons (40 graus d'inclinació) fins al Ibón de Literola. A partir d'aquí la neu primavera dureta deixa pas a una neu pols compactada (tassée) fàcil de tractar.

La Carme en els replans camí dels tubs del fons de la vall

Poc abans del primer tub, que es pot passar amb els esquís posats (ganivetes)

Inici de la pujada final, passat el ibón

Resseguim per l'esquerra el marge del Ibón (2720 m) i ens anem enfilant per la cubeta ben innivada de la seva esquerra fins el mateix cim del Pico Royo.

Al cim aprofitem l'absència de vent i el solet per fer una bona recàrrega de vitamina D (15-20 minuts).


La Carme arribant al cim. Al fons el Posets


Recàrrega de vitamina D en el mateix Pico Royo
La bella cara Est del Spigeoles (MD), que vaig escalar l'any 1992 i la seva cara Oest (S4) que vàrem baixar el 2015

Perdiguero (3175 m)

La baixada segueix la línia de major pendent des del cim (S3) i després S2. Cal però, començar el flanqueig del llac bastant amunt per poder arribar sense remar al seu punt d'inici.


Umm. 1500 metres ens esperen

En la pala somital del Pico Royo (S3)

En la pala d'accés al cim (S2 - S3)

La Carme en la pala cimera del Pico Royo


Tractant aquesta bona neu pols

Des d'aquí encetem un dels trams més bonics: una successió de tubs i pales (S3) que abordem sense pietat sobre una neu primavera lleugerament transformada i fàcil.

Estalactites de gel a l'entrada del primer tub

Guaitant l'entrada de la pala del tub més dret (S3)


En plena acció

La Carme en la mateixa pala. Bona neu primavera

Més avall, quan la vall s'obre, anem encadenant girs i més girs sobre neu primavera fins arribar al límit esquiable (1760 m).

I ja, després d'un breu passeig, arribem al cotxe posant punt i final a aquesta baixada que ens ha transmès tant bones sensacions.

L'endemà diumenge ens acostem a l'Ampriu per fer una pujadeta i baixadeta intrascendents per estirar les cames abans de tornar cap a casa.

Carme i Xavier

Cartografia

Alpina 3000.  Valle de Benasque 1:30000






dimarts, 28 de febrer de 2017

Test Völkl vta 84 - Una eina tot terreny

En l'actualitat , Völkl és l'únic fabricant que dissenya i fabrica a Alemanya, a diferència d'altres que ja han traslladat la fabricació fòra de les seves fronteres. Un autèntic bavarès made in Germany, doncs. Fa uns pocs anys que han incorporat materials com el carboni i la fusta lleugera de Pawlonia a la seva gama d'esquís de muntanya buscant sempre el caràcter característic del seu segell. Poques concesions aquí. Anem a veure sensacions i comportament d'aquest nou vingut.


Només prendre la fusta amb les mans i ja deixa entreveure el seu caràcter: ja no trobem aquí una espàtula flexible que facilita l'entrada al gir de molts altres esquís de muntanya. Més aviat una flexibilitat uniforme i continguda al llarg de tota la seva llargada. Tantmateix cal aplicar-se amb molta força sobre l'espàtula per aconsseguir una mínima torsió lateral. Sorprenentment , amb una llargada nominal de 162 cm son realment uns quants cm més llargs  que tots els meus anteriors esquís. (solia portar sempre 163 cm). Tal com sona: segurament els centímetres alemanys son més llargs que els de la resta del mon). Aquesta circumstància em va agradar especialment doncs amb la nova tecnologia rocker s'agraeix portar uns esquís lleugerament més llargs. Bé, lo de 'nova' és una broma. Ja en fotos d'esquís de principis del segle passat (fa cent anys) es pot veure ja aquest tipus de construcció.


122 - 84 -104 : per trobar-se a gust en neus fondes


122 mm d'espàtula


Bé, fins aquí tota una declaració d'intencions. Continuem.

En quant a les dimensions, Ens trobem davant un esquís ja relativament amples, 'mid-fat' s'anomenaven aquestes cotes fa uns anys. Prometen transmetre, i així ho fan, unes certes 'forces de palanca' laterals que s'han de compensar sí o sí. Això ens porta a utilitzar unes botes sòlides, esquiadores o, molt millor, unes botes lleugeres amb la rigidesa que els dóna unes bones canyes de carboni. Un gran invent el carboni però car, això sí. Aconsseguirem d'aquesta manera un pes en perfecta armonia amb el pes ridícul d'aquestes fustes.

Sobre neus fondes ens trobem amb una eina realment flotadora. No només té un patí més ample ( 84 mm enfront dels 78 o 80 mm de la majoria dels models de temporades anteriors) , sino que les espàtules son molt generoses ( 122 mm ), bastant més amples que les d'altres esquís competidors amb la mateixa mida de patí.  

En quant a la seva reactivitat, responen sense retard a les indicacions que els hi dono. Cal ser explícit en les indicacions que se li donen amb els genolls, el cos, el repartiment de forces. No val aquí una mera insinuació de la intenció. Donat això, l'esquí respon d'una manera impecable i permet encadenar sense esforç dirs amples i girs estrets, independentment de la velocitat que portem. Cap problema. Sempre està a l'alçada de la situació. Si he de triar tres paraules per definir les sensacions hauré de parlar de solidesa, fiabilitat  i estabilitat.

No es tracta tampoc d'un esquí difícil: avui en dia, amb la tecnologia rocker i les cotes parabòliques ja no existeixen esquís complicats. Qualsevol amb un mínim de tècnica trovarà la manera de disfrutar sobre aquestes fustes.

He pogut testar-lo també sobre neus gelades o molt gelades, aprofitant les ventades que han afectat aquest hivern als lloms de molts cims: sempre s'adapten a les irregularitats sense transmetre vibracions que ens podrien pertorbar.

Em faltaria trobar unes condicions de neu gelada i pendents fortes per poder fer d'aquest article un test autèntic. Ben segur que no defraudaran. En quan tingui aquesta dada la incorporaré al test.

Sobre la neu primavera lleugerament transformada o moquette que vàrem gaudir en cotes baixes a Val d'Aran, vaig poder traçar corbes a moltíssima velocitat sense perdre  l'adherència dels cantells sobre la neu: sempre es podien traçar amplis girs carvinats conduïnt les fustes i sense derrapar, sense vibracions i amb aquella sensació de confiança característica d'aquest esquí, que és realment el que ja prometien des del moment en que els vaig poder 'manipular' en la botiga en que els vaig veure per primera vegada.

Les pells Colltex Mixtes pre-tallades


A la pujada, la seva amplada penalitza només molt lleument, doncs el pes és molt contingut i les pells mixtes amb les que ve equipat llisquen perfectament i son molt lleugeres: 135 grams més lleugeres en conjunt que les meves pells anteriors. Sorprenentment no es troben a faltar en cap moment unes pells de mohair. Penso que amb un mínim de forma física podem portar aquestes fustes en travessies llargues o molt llargues sense anyorar unes cotes més estretes: a la baixada les sensacions son molt millors.

 Confeso que no era cap fan a priori del sistema skin-pin, però el procés d'adaptació no ha estat tant greu com anticipava. Acostumat al sistema dynafit de pells, trobo a faltar això sí el decollatge de les pells des de la part davantera de l'esquí, més ràpid i fàcil quan es pretén treure les pells sense descalçar-se els esquís. Hauré de fer pràctiques fins que pugui interioritzar el gest i fer aquesta maniobra d'un manera eficient.

Altra tema és la durabilitat i la solidesa de les pells. S'haurà de veure. En contrapartida, son tan lleugeres i comprimibles que no fa mandra portar com a mínim una pell de recanvi a la motxilla (190 grams per a una llargada de 162 cm). Cosa que ni em plantejava en cap de  les meves pells anteriors. Val a dir aquí que el preu d'aquestes pells pre-tallades de Coll-tex és un dels més econòmics del mercat, fet que he aprofitat per adquirir ja un joc de recanvi. A més a més venen ja amb una bossa de dimensions amples, fàcil de manipular amb manoples i una pràctica malla per poder guardar les pells evitant el contacte de cola amb cola. Practicitat suissa en estat pur.

Ja que parlem de preus, cal destacar el preu contingut d'aquests esquís. Només cal donar una ullada al mercat per confirmar que obtenim una de les millors relacions qualitat/preu d'aquesta temporada. No entraré en més detalls aquí.

En resum, confiança absoluta  en aquestes eines. Un esquí per a exigents que satisfaran especialment a aquells amb un nivell d'esquí adequat.


Xavier
Fotos d'en Pol




diumenge, 26 de febrer de 2017

Precoç primavera a la Tossa Plana de Lles (2916). A la recerca de la pols...la sahariana és clar!!


ITINERARI: Estació d'esquí nòrdic de Lles (1960) - Refugi del Pradell (2115) - Pla de les Someres (2328) - Carena sud-oest entre la Tossa i el Setut deixant a oest la Bassota i Estany de Setut - Tossa Plana de Lles (2916) . Descens per la pala sud de la Tossa fins el Pla de les Someres i després mateix itinerari de pujada.
DIFICULTAT: S1/S2 en funció de l'itinerari que triem pel descens
DESNIVELL: +975/-975 mtrs
HORARI (Comptant parades): 3 h per l'ascens i 1 h pel descens
DATA: 26 de febrer 2017


DESCRIPCIÓ:


A dos de 9 som a lloc, però ens entretenim fent un cafè al refugi-hotel de Cap del Rec (1960), i amb els preparatius comencem a foquejar a dos de 10, passant abans per caixa perquè l'estació de nòrdic ja és oberta!! Sortim ben carregats amb tot l'equip de seguretat, doncs tenim intenció de despenjar-nos a la vessant oposada de la Tossa per remuntar-hi el seu corredor nord.

Prenem el sender marcat amb rombes grocs que condueix al refugi del Pradell tot atravessant zones boscoses. La neu està ben gelada aquí. A mig camí ens desviem de l'itinerari marcat i prenem amb cura i sense trepitjar traça, la pista d'esquí de fons que passa per damunt del Pradell sempre en direcció est. Arribats al Pradell (2115) i des de la mateixa pista veurem un pal indicador que ens orienta ara cap al nord. Fins aquí 40 min i molt poc desnivell.


En Martí foquejant ja per damunt del Pradell i amb el Cadí  ben present

Abandonem definitivament el domini de l'estació i seguim una estona per bosc, ja amb més pendent, fins el Pla de les Someres (2328). La neu va transformant, el dia és anticiclònic i això ens fa preveure que gaudirem del descens.

A partir d'aquí la pujada esdevé monòtona, llarga i asfixiant. En Llorenç apreta amb ganes i ens fa suar de valent. A estones una lleugera brisa atenua el sufoc, però mai es prou per calmar-lo del tot. Comencem a dubtar si estem en la latitud encertada...els ocres de la pols sahariana que ha precipitat els darrers dies i que tenyeixen el blanc tapís no ajuden a esvaïr els dubtes. Tampoc ho fa la suau pendent...estarem en mig d'una immensa i eterna duna? Si és així, acabarem disfrutant d'una jornada de "sandboarding"? És tant intensa la calor, que la càmera de fotos es declara en vaga forçada i no em permet deixar constància dels miratges de naturalesa meridional dels que estic sent testimoni!! Ara em sembla veure la llàntia d'Aladí i estic decidit a demanar-li un desig: que posi en Llorenç, i no pas el d'Aràbia, a dormir una estona!!
Perdó, els deliris febrils narratius s'apoderen de qui escriu...

Continuem amunt amb lleugera tendència nord-oest fins a deixar enrere i a oest la Bassota i l'Estany de Setut inidentificables a causa de l'espessor del mantell nival. A partir d'aquí virem clarament a est/nord-est ja buscant la carena entre la Tossa Plana i el Pic de Setut. Un cop hi arribem, intentem identificar "l'ampla" canal de baixada que dóna accés a la vessant nord, descrita a la guia d'en Crestas, però en som incapaços i desistim, feliç i consensuadament, d'escalar el corredor nord. Les cornises, les fortes pendents que intuïm i l'esgotament de la llarga i desèrtica pujada ens ho han posat fàcil. Ara ens hem d'encigalar amb la cara nord? Va home va! Millor anem a fer el vermut amb la companyia d'en Llorenç un pocs metres més amunt!! En pocs minuts tot carenejant ens atansem al cim de la Tossa Plana, que si no fos per la caixa de registre i una fita costaria de distingir de la resta de la carena. Són dos d'una, hem estat 3 horetes i el dia és radiant!!

La carena entre la Tossa i el Setut amb les seves cornises i "l'ampla" canal


Aquí sí fa un xic de ventet que ens obliga a abrigar-nos una mica, però si està tant bé al solet, que el vent no és impediment per a allargar la pausa. Les vistes a 360º són magnífiques i disfrutem d'una inusual soledat, tenint en compte que és el dia del senyor i hora punta, durant quasi una hora al cim!! Mentre ens relaxem, donem temps a que el mantell acabi de transformar i ens faci fruïr un xic més del descens.


Foto de rigor al cim 

Part alta de l'andorrana Vall del Madriu amb l'enorme refugi de l'Illa

El topònim de Tossa Plana no és casual, en la nostra llarga estada al cim ens lamentem de no haver carregat una mica més la motxilla amb una bimba per poder fer uns "toques" en tant superb escenari.

Vistes al Puigpedrós i el pics de la zona de Pas de la Casa i Puymorens

El Canigó i les muntanyes nord-ripolleses

El sempre omnipresent Massís del Cadí

El Pic de Setut, el Tossal del Bovinar, les muntanyes pallareses i la part baixa de la Vall del Madriu

Després de tant relax, emprenem el descens per l'amplíssima pala sud que manté una pendent més sostinguda que l'itinerari d'ascens. La neu ha transformat lo just per fer-nos gaudir d'una confortable baixada en condicions de primavera que permet traçar a plaer.

En Martí fintant els rocs del tram mig del descens amb el Pla de les Someres ja ben visible

                                                 

Fins el Pla de les Someres i un xic més avall xalem de valent sempre amb una neu transformada al punt just per traçar al gust del consumidor. Cap a la cota 2250 i fins la pista d'esquí de fons que queda per damunt del Pradell toca supervivència un xic tècnica per un tupit bosc de pins. La neu també ha transformat prou en aquest tram i ajuda a encadenar girs, de vegades per salt. Val a dir que aquesta zona i la següent, remant per pista d'esquí de fons i a trams per bosc altra vegada, no és massa agraïda, però és el peatge per fruïr dels 700 mtrs anteriors que sí es gaudeixen plenament.

Arribem de nou a Cap de Rec cap a les 14:30, altre volta acalorats i ara també afamats. Hem baixat en poc menys d'una hora, pas mal, en aquesta sortida de precoç primavera amb flaires saharians.

Activitat realitzada per en Martí i en Joel.


OBSERVACIONS:

Ascenció clàssica i senzilla, (fins i tot monòtona), al gegant de la Cerdanya i amb còmode accés. La seva amabilitat i poc compromís no són excusa per no acostar-se a tant magnífica talaia. Des del seu cim i en un dia serè podrem guaitar bona part dels Pirineus Catalans. A llevant el Canigó i les muntanyes nord-ripolleses i ceretanes. A nord les andorranes i ariegeses. A ponent les pallareses, araneses i fins i tot les Maladetes, mentre a sud ens acompanyaran en tot moment els murs del Cadí i el Pedraforca traient el nas.

L'exposició sud i la poca inclinació de l'itinerari farà que la neu transformi i s'estabilitzi ràpidament. Serà una bona opció per iniciar-se en recorreguts d'esquí de muntanya i per dies en que l'inestabilitat sigui la senyora dominant en la majoria d'indrets de la serralada pirinenca.

Si comencem l'excursió amb l'estació de nòrdic en funcionament ens obligaran a adquirir un forfait de "randonée" a 2.5€ si estem federats i a 3.5€ si no ho estem.

Una altra opció més directe per l'ascens, pot ser remuntar el torrent de l'Orri fins a l'estany amb nom homònim i des d'aquí anar a buscar el llom que ens conduïrà fins al Roc Blanc (2752). Un cop allà accedirem al cim per la carena sud-est. Si volem fer més entretinguda la sortida, des de l'Estany de l'Orri podem remuntar direcció nord vers les Canals de l'Orri. Es tracta de tot un reguitzell de curts corredors d'uns 150 mtrs de desnivell i orientació sud/sud-est/sud-oest en funció del que triem i amb inclinacions que no superen mai els 50º. També les podrem utilitzar com a via de descens en situacions de neu estabilitzada i si ens agrada aquest tipus d'itineraris.