dijous, 20 d’abril de 2017

Hiwatta, sortida directa, A0 (6c), V+ obligat, 125 m, equipada

Escaladors: Nico T. i Pau C.

Aprofitant un assolellat matí d’hivern, anem a la cara est de la Miranda de les Boïgues. La via transcorre pel pany de paret que hi ha a l’esquerra del diedre per on s’enfila la clàssica Mompart. Des del primer a l’últim metre, la roca és molt bona i l’ambient, d’una verticalitat absoluta, una obra mestra dels aperturistes, M. Sugranyes, R. Pelegrina, O. Pié i R. Alacuart (1981). El generós reequipament de J.M. Porta ens permetrà fer els descansos que vulguem (o necessitem) i provar els passos tantes vegades com vulguem i progressar en A0 en tots els passos que superin el 6è grau… Atenció però que quan el grau es troba per sota el 6è els parabolts allunyen relativament. No és clarament un terreny d’aventura, però la continuïtat de la via i l’ambient la fan molt recomanable. Les reunions estan equipades amb parabolts amb anelles.

Accés:

Una vegada travessem la portella des de Can Massana, caminem cap al Refugi Vicenç Barbé i ens desviem a la segona canal un cop passada la Portella. Ens anem apropant a l’esperó sud de la Miranda de les Boïgues per finalment anar resseguint el peu de la paret est. Poc abans de començar una pronunciada pujada que ens menaria a l’inici de la Mompart, apareix un parabolt a uns 3 m de terra. Aquí comença la via, el peu és ombrós i no hi ha perspectiva per veure’n la continuació.

Llarg 1

Cacem el primer parabolt amb un pas finet i anem en tendència esquerra seguint les assegurances. Quan estem per sobre els arbres el traçat es redreça, vertical cap amunt! Aquí hi surt el 6b, encadenant una sèrie de passos de placa complicats de llegir, Montserrat total! Es pot superar en A0.

Nico superant el 6b del primer llarg

Llarg 2

Llarg dur i sense massa treva. Sortim en flanqueig curt a l’esquerra i de seguida comença la part més dura del llarg (6c). La segona meitat semblaria fàcil segons la ressenya però altra vegada, la difícil lectura, verticalitat i la càrrega dels metres anteriors han fet que ens semblés força dur. Més plaques verticals, un petit desploms i fissures poc profundes on ens tocarà mirar-ho molt bé per trobar el resultat òptim per a progressar.

Final del flanqueig i inici de les dificultats al 2n llarg

Llarg 3

No veiem els primers metres massa clars i decidim sortir en flanqueig a l’esquerra a caçar un burí abans d’enfilar en vertical, tot i que la ressenya marca per la dreta. Per l’esquerra, no deu ser més que IV+... Després del primer bolt el llarg es redreça i va a cercar una fissura poc profunda en lleuger desplom. Tot i algun pas més fi abans de la fissura, aquesta se supera amb mans força generoses, tot i que la verticalitat ens obligarà també a apretar (6a). Anem a fer la reunió dins una balma poc profunda que tenim en vertical en comptes de sortir cap a l’esquerra (itinerari original)

Sortint del 6a del 3r llarg per la marcada fissura
A la 3a reunió, l'original està més a l'esquerra (Foto de Javi Pardo)

Llarg 4

Aquest ja no és pròpiament de la Hiwatta, sino una variant de sortida directa que ens permet arribar pràcticament al cim mantenint la tònica de la via. Sortim de la reunió en flanqueig a la dreta per sortir del desplom i ràpidament es redreça en vertical. El llarg és curt però el més dur de la via (6c+) i es recupera la tònica de verticalitat (i lleuger desplom) i lectura de moviments capriciosa que ens farà esprémer al màxim les nostres capacitats d’interpretar els passos en aquesta papilla de còdols.

Verticalitat total a la sortida directa
Arribant al final de les dificultats del darrer llarg,
 s'arriba a la reunió grimpant fins al cim
 (Foto de Dani Brugarolas)


Descens


El descens el fem passant pel cim i amb un parell de desgrimpades cap a l’oest que ens deixen al cor d’Agulles.

Ressenya original
Ressenya del Luichy ressenyant la sortida directa

dilluns, 17 d’abril de 2017

Sunnmøre Alpen. Møre og Romsdal. Stranda

17 d'abril de 2017


Introducció

Hem volgut retrobar l'origen. Aquell entorn glaçat de la terra on tot va començar.

Un espai i un temps on algú va crear un parell d'esquís pensats, no per desplaçar-se per planures immenses, sino per baixar atrevits pendents aplicant tècniques que mai ningú havia dissenyat abans.

Sondre Norheim era aquell home i nosaltres som d'alguna manera els seus afortunats hereus. Hem anat al seu país buscant ... qui sap què , i hem trobat unes muntanyes que calia tractar amb respecte i una forma de viure-la diferent.

Llegeixo a la Wikipèdia la vida personal d'en Sondre i observo amb disgust que ell i la seva família varen ser obligats per necessitat a emigrar als Estats Units a un estat tant poc muntanyós com Dakota. Tot i així, sempre va mantenir al costat de la porta de casa seva un parell d'esquís.

Sondre Norheim (mitjans segle XIX). S'observa ja la tecnologia 'rocker' que alguns recentment han 'inventat'


Tal com es viatja avui en dia, passem de forma brutal d'un plàcid clima mediterrani a acaronar el cercle polar àrtic. Tot i així, per poca sensibilitat que un tingui, en poc temps un se n'adona que no només ha estat un canvi de país i costums, sino que et trobes de sobte amb una realitat qualitativament diferent, amb subtils i profunds aspectes per aprendre i descubrir .

En quan a la gent, hem trobat un poble avessat a enfrontar-se a una climatologia molt severa, fàcilment mortal. Sota una aparença freda, poc amiga del contacte físic, afloraba sovint el seu esperit solidari: si t'aturaves amb el vehicle en alguna de les solitàries rutes interiors i per casualitat passava algún altre vehicle, era normal que aquest s'aturés i et preguntessin si et passava alguna cosa o necessitaves quelcom. No hem d'oblidar que en aquelles terres el mes d'abril és un mes fred i inhòspit, bastant més rigorós que un més hivernal del Pirineu o els Alps.

En la muntanya, sobretot en les rutes més solitàries, si coincideixes amb algú, és habitual fer pinya i trobar una mica de confort afrontant plegats aquell medi hostil.

Un cop de tornada a casa revisc les experiències viscudes i molt em temo que aquesta visita a aquelles terres no serà només això, una visita, sino el principi d'una relació que espero tant llarga i plena com sigui possible.

Diuen que el gran Nord et crida i ja no et deixa viure sense ell. Penseu-vos-ho dos vegades abans d'anar-hi. No fora cas que tornéssiu també amb aquesta malaltia.


El medi natural

Cal apropar-se a aquestes muntanyes amb humilitat. Des de casa és fàcil deixar-se enganyar per la cota relativament baixa dels seus cims en comparació dels cims del Pirineu o els Alps.

Un cop sobre el terreny, immersos en les valls dels Alps de Sunnmøre, ens trobàrem amb la realitat.
Una sola nevada pot acumular gruixos entre 30 i 40 cm de neu nova en una sola nit. Gens extraordinàri. Aquestes nevades solen anar acompanyades d'un persistent i gèlid vent subàrtic que es diverteix formant plaques de vent en qualsevol racó que li és favorable: a sota-vent per sota de les crestes, acumulant gruixos de neu inestables en pendents sovint considerablement inclinats, etc.

Els pendents dels Alps de  Sunnmøre, molt semblants als alpins, son drets. Després d'una nevada com les descrites, la muntanya s'omple d'allaus espontanis per tot arreu, i durant un parell o tres de dies la gent del país es dedica a pujar i baixar senzilles i segures pales de neu per disfrutar de la magnífica neu pols caiguda. Per sort, pendents i zones com aquestes també abunden.


Restes d'allaus immensos al peu del Skarasalen un cop el mantell nival s'ha estabilitzat


Es només a partir de llavors que es poden afrontar amb seguretat els magnífics itineraris que aquestes muntanyes ofereixen.

Arribada al Fremste Blahornet enmig d'una persistent ventada i pobre visibilitat
La meteorologia és bastant canviant. Recorda al clima escocés. Les prediccions meteorològiques son aproximades i de vegades merament decoratives, per el que cal estar preparat per poder afrontar un canvi de temps amb seguretat: orientació en condicions de visibilitat reduïda, vent intens, etc.


Requisits previs

Bon coneixement de les tècniques de navegació: sobretot altímetre, bruixola i GPS

Bon coneixement de la neu i les seves evolucions i tot el que això implica:
Equipament adequat: sonda llarga (2,40 metres com a mínim), un ARVA de tres antenes dominat i afinat  i una bona pala ben suada de tant practicar les tècniques de cata de les capes de neu i les tècniques de rescat.

Recuperant els preuats esquís després d'una allau de placa

Bon coneixement de les tècniques de descens: aquesta neu magnífica demana també una tècnica suficient per poder-la afrontar, doncs cal baixar sovint neu profunda o molt profunda.

I ... molt, molt sentit comú.


Les ascensions

Varem fer activitat pràcticament tots els dies de la nostra estada menys un, per la qual cosa aniré desgranant les ascensions una a una fins que hagi completat la piulada.


 9 d'abril de 2017

Fremste Blahornet. Una lluita amb els elements

Desnivell: D+ / D- : 1105 m / 1105 m
Dificultat: S2

Després de tant esperar-ho, per fi ja ho tenim aquí. Malgrat el nostre entusiasme, a Stranda el cel està tapat, fa vent i , aquest front càlid que afecta des de fa uns dies la zona deixa caure de tant en tant una pluja fina sobre el poble. Tot i així ens posem tots en marxa menys en David, que ha tingut una mica de febre durant la nit i necessita el dia per recuperar-se.


Amb el vehicle seguim uns centenars de metres la ruta 60 i ben aviat tombem a l'esquerra fins les cases de Uksag. Des d'aquí seguim per pista de terra , Garmin en mà, doncs no hi ha una sola indicació ni edificació enlloc. Gràcies al GPS aconsseguim arribar sense masses entrebancs a la desviació entre Uksagsaetra i Vassetsaetra. Aquí, una congesta de neu ens barra el pas. Per sort ja no plou.



Amb els esquís a l'esquena arribem en pocs minuts a les cases de Vassetsaetra (450 m),  un racó especial.

Arribant a Vassetsaetra



Vassetsaetra


Calcem esquís aquí mateix i progressem amb les pells per una neu primavera humida entremig d'un bosc poc espés.

Entorn típic d'aquelles muntanyes. Darrera nostre el Vassetvatnet tot glaçat (els llacs es diuen vatnet)

Deu meu, quin vent


Heimste Blahornet, el cim que tenim que vorejar

Poc a poc anem guanyant alçada i anem deixant poc a poc a l'esquerra l'impressionant Heimste Blahornet per un terreny poc inclinat però espectacular.




Vegetació típica de la tundra

Poc abans del flanqueig del Heimste Blahornet

El dia no sembla donar respir. Quan arribem al llac glaçat Blahornvatnet dubtem i pensem en pujar el Rodsethornet. Per sort decidim continuar una mica més i quan arribem a l'inici del flanqueig del vessant SO del Heimste ja ho tenim clar : farem el cim. El flanqueig es deixa fer prou bé però deu ser delicat si està carregat de neu.


Pujant la pala final del Fremste. Al fons  i abaix el Sunnylvsfjorden


Encarem la pala final del cim, molt ventada, fins al final. En aquest punt coincidim amb un grup guiat per la companyia UT Guiden, que han pujat per l'altra vessant directament des de la ruta 60. Es veuen bastant novells i alguns tenen aspecte d'estar una mica apurats.


Arribada al cim. Festival de vent

Al cim consseguim reunir-nos uns quants per fer-nos la foto ritual (pràcticament no ens sentim) i baixem directament.

Al cim tothom s'espabila com pot

Cim !


La baixada, després de la pala somital, una mica tècnica per la neu ventada i irregular, va esdevenir una  baixada molt agradable sobre neu primavera transformada. L'absència de sol ens va deixar la neu al punt i la vàrem gaudir com nens.

Si bé va ser curiós trobar-nos amb condicions de neu primavera en aquelles latituds, el que va esdevenir els dies posteriors ja no va tenir rès a veure amb això, i la muntanya va recuperar el seu aspecte més habitual, tal com comentàven els mateixos noruegs de la zona.

La Carme i el Jordi enfrontant la ventada pala somital del Fremste

En Josep Maria encarant la baixada final al poble

Gaudint de la bona neu primavera arribant a Vassetsaetra


Vassetsaetra



Hem estat:
Rosa, Carme, Jordi, Josep Maria i Xavier


15 d'abril de 2017

Velleseter. Un entorn formidable.
Desnivell :  D+ / D- : 1300 m / 1300 m
Dificultat : S2 / S3 . Dos canvis de pells

Es tracta d'una vall magnífica perfectament visible des de la carretera 60 que no passa mai desapercebuda. Promet ja de lluny travessies molt belles i realment compleix el que promet.

Accés

Des de  Stranda cal agafar la ruta 60 en direcció a Alesund. Es deixa enrera  l'estació d'esquí i es baixa el port. Un cop abaix cal desviar-se de la ruta a l'esquerra cap al barri de Brunstad i s'arriba a l'entrada de la vall de Velleseter al costat d'una petita estació eléctrica.

L'entrada a la vall ( cota 100 m) està defensada per una valla amb un senyal de prohibit el pas i un rètol on diu que per passar-hi cal demanar permís al propietari. Dos dies abans ens preocuparem de resoldre això i  trucarem  a la primera casa habitada que es troba uns pocs centenars de metres abans de l'esmentada valla. Ens obrí un home que molt amablement ens comentà que no havia cap problema i que podiem passar amb el vehicle fins un aparcament que es troba pujant la pista a cota 275 m.

Descripció

Habent fet aquesta tasca prèvia ens posem en marxa dissabte. El dia és fred i el cel està cobert amb una espessa capa de núvols sortosament alts. Un típic dia norueg. Per sort no fa vent.

Arribem després d'una estona de viatge  a la famosa valla al costat de la centraleta i ens trobem un parell de noruegs aparcats allà i a punt de sortir a peu cap amunt. Els expliquem les nostres indagacions i poc després pugem tots plegats fins a l'aparcament situat més amunt.

Des de l'aparcament (275 m) sortim ja caminant sobre neu discontínua i posem esquís uns cent metres més amunt. En poc temps arribem a la cabana tancada de Velleseter (cota 400 m aprox) que pertany a la AST. Per a una propera vegada em vaig quedar amb la idea de contactar amb l'associació i demanar la clau per poder fer una estada més llarga, doncs l'entorn és molt tranquil, alpí i impressionant.


En el centre de la fotografia, el coll al qual ens dirigim

Nosaltres ens dirigim al coll (1250 m) just al sud del Grotdalstinden. Poc després de la cabana cal estar atent i tombar  a la dreta per enfilar la vall que ens conduirà al coll de forma directa. Els meus companys, que anaven una mica davant meu, es passaren de llarg la desviació. Jo, que anava al darrera no m'en vaig donar compte d'aquest fet i, quan per fi vaig sortir del bosc i no els vaig veure vaig comprendre ràpidament el que habia passat. Faig un truc per telèfon al David (hi ha cobertura en aquesta vall) i quedem que els espero. Trobo un forat a la neu recerat darrera un gran bloc i després de més de 30 minuts d'espera una mica freda ens retrobem per fi.


A la part alta de la Vall, poc abans del coll

Seguim plegats la pujada sobre una neu pols bastant profunda que promet ja una gran baixada. Un cop arribats al coll, ens retrobem amb en Per i la seva parella, els dos noruegs que haviem conegut a la valla d'entrada de la vall. Porten el típic equipament de free rider, eficient a la baixada però determina un ritme lent a la pujada doncs és francament pesat.  Al poc d'arribar al coll apareixen uns altres familiars i amics seus que han sortit més tard, i es que, tal com ens hem anat adonant aquests dies, això de l'esquí de muntanya es un fenòmen que es comparteix en família en aquestes terres.

Des del coll, m'en adono que el cim que habia triat, el Grotdalstinden, no fa prou el pes: és un monòton llom inclinat, així que li pregunto al Per si els importa que els acompanyem al seu cim. No s'ho pensen, ens 'adopten' de bon grat  i el que va esdevenir a continuació va confirmar l'encert d'aquesta decisió.

Treiem pells i baixem per l'altre vessant del coll seguint els dos noruegs atravessant drets pendents sobre neu dura. Més endavant tornem a pujar pells i remuntem pales d'una neu verge extasiant fins arribar al 'seu' cim. Buf ! ha estat genial.

Poc abans del cim



En Per s'allunya de la ruta per fer aquesta agulla



Amb en David a l'avantcim

Cim !

Els dos noruegs posant a l'avantcim

El dia sembla que millora una mica. Treiem pells i ens preparem per gaudir d'aquest festival.


En David a l'inici de la baixada. A l'esquerra s'intueix el cim

En Per em passa davant a gran velocitat


La parella d'en Per encarant la baixada del coll





 Una mica per sota del coll, un dels esquís d'en Jordi decideix clavar-se en la neu i això li produeix una bona rebrincada al genoll. A partir d'aquí el pobre baixa amb moltes precaucions traçant amplies llaçades en el pendent.

El nostre ritme de baixada s'alenteix. Cap problema, el cas és anar tots junts

El Jordi a la part de baix del descens. Es nota l'expressió de concentració i dolor en la cara



Més abaix, ens acomiadem definitivament dels dos noruegs, que ens han anat esperant malgrat la lentitud de la nostra progressió. Els agraïm la seva amabilitat i ens intercanviem els emails per passar-nos les fotografies.
Velleseter 1400 metres
 

Mirada enrera per recordar aquest dia extraordinari



Hem estat : la Rosa, el Jordi, el David i jo mateix

Xavier









dimarts, 28 de març de 2017

Pic de Bacivers (2845 m) des de Vallter


Dificultat : S2 i S3
Desnivell : D+ / D- : 1220 m / 1220 m
Horari: 4:45 hores


Volta clàssica de l'alt Ripollès que permet fer en travessia el cim del Bacivers i el descens de la seva bella cara SE (S3 i S2). Es pot fer en un matí apretat o en una finestra de bon temps. Cal tenir certa soltura però en les transicions, doncs s'efectuen dos canvis de pells al llarg del recorregut.

Introducció

Després de la pertorbació  que ha afectat el Pirineu aquest divendres i part de dissabte, ens decidim a fer  una breu sortida de diumenge per tastar la neu recent caiguda i val a dir que el resultat no ha estat dolent.

Hem trobat condicions de neu pols seca compactada pel vent i algun tub amb certa acumulació de neu. Bones condicions per a les baixades doncs i també per a les pujades, on les pells s'agafaven de forma segura  i lliscaven sobre aquesta superfície sense esforç. 

Ha estat una sortida breu però intensa on hem aprofitat per retrobar companys que no veiem des de fa bastant de temps.



Descripció

Sortim de la part alta de l'estació de Vall Ter (2140 m ) a les 09:05 . Comencem a pujar per la pista superior i al poc girem a la dreta per la pista de Xemeneies, que per sort avui està tancada i podem pujar-la amb tranquilitat.

En poc temps som fora ja del domini de l'estació i enfilem amunt el circ de Morenç amb una successió de voltes maria fàcils fins l'ampli coll evident (2640 m) a la dreta del Puig d'Ombriaga .

Remontant la pista de Xemeneies, avui tancada

La pujada per el circ de Morenç

Arribem al coll (2640 m) i enfilem l'evident coma de baixada, ample al principi i més avall es converteix en un tub. Aquí gaudim d'una bona neu pols lleugerament compactada.


A la part alta de la baixada. Bona neu pols


En Josep Maria traçant la baixada.

En David enfilant la part mitja d'aquesta primera baixada del dia


En David arribant a la coma de Bacivers

Arribem lliscant fins la coma de Bacivers (2360 m). Posem pells i remuntem suaument decantant-nos a l'esquerra per anar a buscar la vertical de la cara SE del Bacivers fent un gran arc.

En el camí cap del Bacivers. Vàrem donar la volta a  aquests cims secundaris per la valleta de l'esquerra

Quan arribem al peu de la  cara SE del Bacivers, la remuntem per la dreta traçant còmodes voltes maria i assolim així al cim, que com sempre està més ventat que la resta de la vall.

Dalt del Bacivers. Un cim sempre ventat
La Carme al cim del Bacivers

Des del cim del Bacivers mirant el Bastiments i la seva cara nord

En Xavi C mostrant bon estil a la pala SE
En David en plena feina


Fent girs a la part inferior de la cara SE


La Carme en els darrers girs de la pala


La Cara SE del Bacivers darrera nostre

La Teresa i la Carme poc abans del pas del Bou 



I ja només queda el darrer descens del dia. Traiem les pells i avall !

Darrer descens del dia (S3). Al fons el coll de la marrana



Mirant enrere, el pas del Bou i la darrera baixada del dia (S3 i S2)


Cartografia
Vall de Núria 1:30000 . Editorial Alpina

Carme, Teresa, David, Josep Maria, Xavier C. i Xavier M.