dimarts, 29 d’agost de 2017

Goalsevarri (1249 m). Una prospecció en els Alps de Lyngen

Goalsevarri i tres cims més de la mateixa carena.
Desnivell : 1800 metres (1200 metres fins al primer cim. La resta és l'aresta)
Dificultat: F+ . Pendents de terra i pedra de 35 graus o més d'inclinació. Progressió en terreny de pedres sueltes típic d'alta muntanya. Cal tenir la petjada segura en grimpar i desgrimpar aquests pendents . Almenys un bastó imprescindible.


El motiu d'aquesta piulada es portar a primer plà aquesta part d'Europa on molts somniem passar uns dies a l'hivern.

Ritme tranquil, fiords, natura exhuberant, cims esbelts que garanteixen ascensions solitàries, una gent amable i respectuosa i... poder planificar futurs projectes hivernals in situ. Masses atractius per no fer unes vacances en el nord dels Alps escandinaus. Un cop decidit només calia triar una zona entre el miler llarg de kilòmetres d'aquesta serralada. 




Ens decidirem finalment per els Alps de Lyngen, prop de Tromso, doncs era la zona on inicialment teniem que anar aquest abril. Es tracta d'un abrupte massís muntanyós orientat de sud a nord encaixat entre dos fiords. L'extrem superior es troba gairebé tant al nord com el célebre Cap Nord.

Centenars i centenars de bolets de diferents espècies amagats en la tundra


Arbres trencats per el pes de la neu en aquest bosc

Corbs de mar  a l'extrem nord de la península de Lyngen
Aurons salvatges assalten un prat d'herba


Glaciar immens al peu del Jiehkkevarri

Les nostres 'nits'

Goalsevarri. L'ascensió

Surto del petit aparcament de la part superior de Lyngseidet (85 metres) i enfilo el ben traçat camí de la Skihytta, on arribo en 32 minuts. Segueixo el camí de la Rorneshytta , el qual deixo poc més amunt per enfilar el dret pendent Oest del cim.


Cartell a l'inici del camí

Skihytta
Els habitants del país

A partir d'aquí ja no es troba camí traçat ni vestigi de sender durant tot el dia.
Atravesso una zona de tundra i el pendent es redreça de sobte (35 graus), cota 900 metres . El terreny es una successió de blocs de pedra que enfilo en linia recta cap amunt.



Al fons, el Rognalstinden. S'aprecia el seu dret pendent Est  (S3+ a l'hivern)

Pendents de pedres del Goalsevarri. Abaix, el Storfjord

L'aresta cimera. S'aprecia la canal que faré per la tarda de baixada amb la seva pala de neu 

Cim!
Storfjord des del Goalsevarri

Al fons, el Jiehkevarri, cim més alt dels Alps de Lyngen

Llom de pedres cap el segon cim

Segon cim del dia


L'aresta segueix i s'afina una mica

Tercer cim del dia

El Jiehkkevarri una mica més aprop

Des del tercer cim veig que els pendents son molt abruptes a banda i banda, per la qual cosa tinc que tornar a desfer l'aresta i tornar a fer tots els cim per segona vegada.

Poc després de fer el Goalsevarri trobo la seva canal SO per la qual baixo: 35-40 graus. Pendent de terra i pedres. S3 a l'hivern.

Continuarà

De tornada, es veu la canal SO per on he baixat del Goalsevarri (pala de neu)


















dijous, 1 de juny de 2017

Pallavicinnirinne [couloir Pallavicinni], Grossglockner (3798 m), Àustria, D, AI 60-65º, III+, 660 m

Andy, Pau i Peter.
27 maig 2017

Material: 6-8 cargols de gel, friends mitjans i petits i tascons, 2 piolets, material bàsic de progressió en glacera

Corre finals de maig i aprofitem un viatge a Àustria per intentar apuntar-nos un dels recorreguts més clàssics dels Alps orientals: el couloir Pallavicinni al Grossglockner (3798 m), el cim més alt d’Àustria.

El bivac del Grossglockner (Glockner-Biwakschachtel, 3260 m) té fama d’estar sempre ple a aquesta època, forçant un nit insuportable i a més havent de carregant un pes significatiu l’endemà couloir amunt (no es torna a passar pel bivac). Així doncs, optem per dormir a l’aparcament de Franz-Josefs Haus (2370 m) i fer l’activitat amb una sola jornada. Atenció que la carretera alpina no està oberta a l’hivern i durant el període d’obertura es tanca al vespre. En aquest cas, una aproximació molt més llarga des del poble de Heiligenblut am Grossglockner (1250 m) seria necessària. Informeu-vos-en abans d’anar-hi: https://www.grossglockner.at/gg/de/index

Després d’una dormida infame amb uns llums que no deixaven d’encendre’s i apagar-se, ens llevem a les 12 i arrenquem sense massa cerimònies. Per accedir a la glacera Pasterze cal baixar de cop uns 400 m de desnivell (corriolet i escales) i transitar per un laberint de morrenes enmig de la fosca, amb algunes fites i curioses piràmides fetes de varilles de ferro que indiquen el camí. Aquesta glacera (la més gran d’Àustria) està retrocedint a passos de gegant, i ja res té a veure amb les magnífiques fotografies que corren per internet, guies i postals. Aquella magnífica massa de gel està ara coberta de pedra i extremadament fragmentada. Orientar-se no és fàcil i sovint tornem enrere. En línies generals, cal anar seguint les morrenes pel costat esquerre (el de sota l’aparcament) de la glacera fins entrar-hi. Just entrar a la glacera, cal creuar-la en direcció a l’esperó evident (sol haver-hi traces abundants) que solca l’agrest vessant nord fins al bivac (3260 m). Aquí el traçat es torna evident, i només ens queda remuntar la pendent nevada fins poc per sota del bivac, on constatem l’overbooking i gent dormint a fora. Uns 50 m per sota el bivac, flanquegem a l’esquerra per la glacera fins a l’entrada del couloir, on ens toquen els primers rajos de sol (aproximació d’unes 5-6 h).


El couloir des de sota el bivac, d'aquí només queda flanquejar arribar a la sevabase

Glockner-Biwakschachtel, 3260 m

 
Després de creuar la rimaia sense problemes, transcorrem uns 100 m per un couloir estret on surt una mica de gel de tant en tant (50º). Acabat aquest tram, ens trobem a l’esquerra el tronc principal del couloir, molt més ample, cobert i amb una capa de 20 cm de neu recent ben traçada. No ens queda clar si l’entrada apropiada hauria d’haver-se fet més a l’esquerra de per on vam entrar nosaltres. A partir d’aquí, remuntem 400 m força monòtons a 45º que cap al final es van dreçant i percebem clarament el gel sota una capa de neu cada cop més fina (50º). Cal parar atenció si arribem a aquest punt amb sol: molta caiguda de pedres de la part alta resultat de la fusió del glaç que les mantenia al seu lloc. Les pedres es canalitzen per un estrenyiment evident, cal evitar posar-se “a tir” desencordat, tenim 500 m per sota. Muntem la primera reunió (al gel) just al principi de l’estrenyiment del couloir.

A punt de creuar la rimaia

Primer tram del couloir, neu i glaç a uns 50º

Part ampla del couloir

Arribant al punt d'estrenyiment del couloir 

Vistes des del couloir


Refiant-nos de ressenyes no tant antigues aquí ens quedarien força metres de couloir de neu a 50-55º. El que nosaltres ens trobem és un llarg corredor de gel viu, amb inclinacions que arriben als 65º. Per tant, és recomanable dur força cargols, material que no teníem en abundància... ben bé 7 o 8 ens ajudaran a poder escalar tirades una mica més llargues. O anar-hi més dora en la temporada, tot i que sovint llavors difícilment trobarem bones condicions de neu... Els temps estan canviant! Escalem 5 llargs eminentment de gel (al voltant de 120-150 m), muntant reunions al gel o a les roques dels laterals amb friends i tascons, quan la roca ho permet (sovint molt trencada). Fem tot aquest tram enmig de la pluja de pedres que cauen de la part alta, ara inevitables, que no contribueixen massa a escalar tranquil·lament. En aquest punt s’acaba el gel i veiem un ressalt d’uns 30 m en la línia central del couloir, per on va el recorregut original. Seguint la nostra intuició (i unes traces, flanquegem a la dreta, on escalem unes plaques rocoses tombades i fissurades que ens regalen 2 llargs de roca ben nets i fàcils de protegir (L1:III, L2: IV-, hi trobem 2 pitons). Un darrer llarg curiós i difícil de protegir sobre roca i neu ens torna al coll natural de sortida del couloir Pallavicini (III, 3770 m).

Aspecte del corredor

Escalant en bon gel a la part alta del corredor (50-60º)

Escalant les plaques del penúltim llarg (III-IV)

Vista de les plaques fissurades que hem escalat


Des d’aquí només ens queda un tram senzill però aeri de cresta comú amb la via normal, que ens du al cim amb pocs minuts. La baixada es fa per l’aresta est, protegida amb llargues estaques de ferro. Al deixar la cresta, queda una llarga baixada per terreny glaciar ben cobert de neu, atenció a les esquerdes! Finalment, tornem a creuar la glacera que remuntàvem unes 15 hores abans, desfer el laberint de morrenes i el millor: pujar els 400 m de desnivell que separen la glacera de l’aparcament.

L'aresta de baixada

La baixada per les campes de neu de l'esquerra, a baix, el Pasterze cobert de pedres.
La pujada es fa per la dreta de la glacera que es veu sota la cara nord.


Bibliografia:
A. Jentzsch-Rabl & A. Jentzsch (nova edició 2016). Firn- und Eisklettern in den Ostalpen. Alpinverlag.

Cartografia:
Kompass: Glocknergruppe NP Hohe Tauern Nr. 39
ÖK 153 Großglockner
AV-Karte Nr. 40 Glocknergruppe


http://www.austrianmap.at

diumenge, 7 de maig de 2017

Balaïtous per la Glacera i la Xemeneia de les Néous. Flairant aromes de l'Alta Gascunya

Introducció:

Pel pireneïsta llevantí, Balaïtous és equivalent a muntanya llunyana, gairebé exòtica si es decideix atacar-la per la seva vessant nord. I no és casualitat que gaudeixi d'aquesta consideració, si tenim en compte els quasi 500 kms que ens hi separen i les 6 hores de viatge motoritzat necessàries per arribar als seus dominis. Autoproclamat senyor absolut per dret dinàstic dels pirineus més occidentals, i de passada també de l'antic regne Gascó, guarda, segons les males llengües, un dels millors descensos primaverals per l'esquiador àvid de flairar aromes atlàntiques i paladejar els secrets de la Glacier de les Néous, que ens regala, amb la seva exposició est, una neu superba. Si a això, li afegim que accedirem al seu cim per l'elegant Cheminée de les Néous, el caramel és del tot temptador com per renunciar-hi. Així doncs, amb en Pau i en Bernat escollim deixar tranquil el drac per un any i matar el cuc de la crida ponentina.

Com que tot plegat no podria estar millor explicat enlloc, com al magnífic llibre d'en Bellefon, em prenc la llicència d'afegir-hi les imatges que així ho il·lustren.





DATA: 22 i 23 d'abril 2017
DIFICULTAT D'ESQUÍ: S3- a la part alta de la Glacier de les Néous i puntualment també al coll d'accés al Refuge Ledormeur, S2 la resta. E1
DIFICULTAT ESCALADA: 50º de mitjana a la Xemeneia amb un ressalt a l'inici de bon gel d'uns 15 metres, primer a 70º i després a 60º. Segons condicions aquest ressalt es pot trobar tapat de neu, en mixte, en roca o hi pot baixar una petita cascada.
DESNIVELL: +/- 1700 mtrs, dels quals 1100 són esquiables, 150 d'escalada i la resta de porteig.
MATERIAL: A més de l'equip d'esquí de muntanya o surf de neu, portarem dues cordes de 60 mtrs i 8'5 mm que ens permetran fer tirades i ràpels més llargs, grampons, 2 piolets/pax, 2 cargols de gel, joc discret de friends i tascons, 4 o 5 cintes exprés i força bagues llargues per llaçar banyes de roca.
HORARI: 1h 35 min per l'aproximació al refugi - entre 3 i 4 hrs per l'aproximació a la Xemeneia - 1h 30 min per l'escalada de la Xemeneia + 1h 30 min pel descens - entre 40 min i 1h d'esquiada fins el refugi - 1h 15 min pel retorn al cotxe. Aquests horaris són aproximats i no tenen en compte les parades.

Dissabte 22 d'abril

Aproximació:

Aparcarem el vehicle al Plan d'Aste (1470), sempre i quan l'accés hi sigui obert, (normalment i segons diverses fonts, entre mitjans d'abril i principis de maig depenent de la temporada), doncs en aquest punt hi acaba la carretera. Des d'aquí parteixen diversos itineraris, tots ells ben senyalitzats. Prendrem el del Refuge Ledormeur, que passant pel Lac de Suyen i direcció sud, ens conduirà remuntant la Gave d'Arrens fins el Plan de Labassa (1730).

En Pau i en Bernat passant el Lac de Suyen i el Pic de Berdoulet
El Lac de Suyen amb el trencall a Larribet i el Pic d'Aste al fons
Abans però, haurem deixat enrere el trencall que ens portaria al Refuge de Larribet, guardat en temporada. Un cop passem el Plan de Labassa i la seva "mimètica", (per no dir inexistent), cabana, cal trencar clarament cap a oest/sud-oest i guanyar un fort desnivell per un sender de ferradura mantenint-nos al marge dret d'un cabalós torrent de desglaç. Si tenim previst fer nit al Refuge Ledormeur, convé que seguim aquest sender, a voltes travessant o resseguint una petita torrentera, i no seguir alguna traça per la vessant oposada del torrent cabalós, que guarda neu fins més entrada la temporada, però que ens allunyaria sensiblement del nostre aixopluc.

El Plan de Labassa i el Picasse de Labassa
Quan afluixa el pendent i el terreny es torna més amable, haurem de parar compte i fer un cop de cap, ja que el refugi es troba just darrera nostre, ben "mimetitzat" de nou, entre plaques i blocs granítics. El Refuge Ledormeur (1917), amb prou solera, ofereix les comoditats justes, una sola tirada de llits en la que apretats hi caben deu inquilins ben avinguts. No hi ha massa espai per res més si hi ha overbooking, com ha estat el cas, i per tant ens tocarà cuinar a la seva fabulosa terrassa tot gaudint d'unes vistes privilegiades. Fins aquí hi hem arribat sense calçar les taules.

Interior del Refuge de Ledormeur
En Bernat i jo mateix a l'exterior del refugi
Les vistes des de la "terrassa" del refugi

Diumenge 23 d'abril

Aproximació a la Xemeneia:


Sortim amb els frontals a les 5 am. No som els primers, abans que nosaltres una parella que anaven sense esquís s'ha llevat a les 2 i, de manera poc respectuosa vers els altres 8 que pernoctàvem a Ledormeur aquella nit, han estat més d'una hora entrant i sortint del refugi amb els frontals en mode màxim d'il·luminació i donant cops de porta cada vegada que la creuaven. Xapó per ells!!

A uns 100 mtrs del refugi la neu hi és continua, pel qual sortim amb els esquís a l'espatlla i amb pells posades per calçar-los immediatament. En trepitjar neu canviem de parer. El regel ha estat efectiu i la pendent que hem d'afrontar inicialment és prou inclinada i amb tot de canaleres de fusió que un cop regelades fan que el terreny sigui poc homogeni i de mal foquejar. Carreguem esquís a la motxilla i posem grampons per salvar aquest primer tram fins una mena de coll on el pendent es suavitza, per acabar desapareixent al Plà de la Pacca. Continuem un xic sense calçar esquís fins a veure clar que un cop els calcem ja no els haurem de descalçar fins a la base de la Xemeneia. Al cap de poca estona sembla que ja ho veiem clar i els calcem (2150 aprox). És negra nit encara, estem a l'oest del meridià de Greenwich, i està clar que malgrat el frontal no ho hem vist prou clar...el que semblava un petit flanqueig per evitar un llom ens condueix directes a una trampa. Primer ganivetes i finalment, tornar a descalçar i posar grampons per superar una pendent de fins a 35º que està ben glaçada. 

En Bernat amb les primeres llums després de l'encigalada
En aquest impàs, les làmpades frontals dels cinc "pursuivants" que han sortit poc després que nosaltres del refugi, s'acosten irremeiablement, amb l'avantatge que els advertim de la nostra malaurada ficada de pota, fet que afavoreix que els tres bascos que encapçalen la persecució ens prenguin el relleu ràpidament.
Per tant, serà recomanable prendre com a referència els murs rocosos de l'Arete de Costerillou, (visibles també de nit), i seguir remuntant direcció sud fins quasi topar-hi, mantenint-nos tant al marge est com puguem i deixant també a l'est la Brèche de les Néous, per a continuació virar clarament a l'oest per resseguir la magnífica paret granítica.

Les fletxes verdes indiquen l'itinerari més recomanable. Les vermelles el nostre.
A partir d'aquí l'itinerari ja no dóna lloc a confusió, apareix ben lluny la Xemeneia i només caldrà remuntar els poc més de 500 mtrs de desnivell fins a la seva base. Aquest tram és fa llarg i monòton, alimentat per la visió permanent de la Xemeneia a la que sembla que no ens hi acabem d'acostar mai.

Primeres llums a la Glacier de les Néous
Detall de la Xemeneia
Quan el sol ja ens acarona aprofitem per fer parada i hidratar, i algú, a més, per alliberar càrrega sobrant... La parella que ha sortit a quarts de 4 ja és a la Xemeneia, tot i que hi avancen a ritme caribeny, els bascos s'hi acosten tenaçment i finalment els dos que encara portàvem darrera ens avancen mentre "descansem". Sembla que serem els últims en entrar a la via...

La Chimenée de les Néous amb la primera cordada ja escalant i els biscaïns apropant-s'hi

La Cheminée de les Néous:

Quan arribem a la base, l'embús al ressalt de gel és encara considerable, i en certa manera normal donat que aquí és on es concentren les dificultats de la via. La primera cordada ha fet de tap a les altres malgrat l'avantatge horari que tenien. A més, hi ha una certa tensió a la cordada que ens precedeix degut a un petit oblit de material, tot plegat enterbolint un xic l'ambient. Però el dia és radiant i les condicions de sucar-hi pa, així que el millor és prendre-s'ho amb tranquil·litat i esperar el torn. 

En Pau, que encapçalarà la cordada ha aprofitat mentre en Bernat i jo ens acabem de preparar per l'escalada, per muntar l'R0 una mica a la dreta de la pluja de material, ben protegida per un petit mur rocós evitant així indesitjats impactes.

Detall de la primera cordada, amb els bascos a punt per començar la via.
En Bernat arribant a R0
Ressenya de la via traçada per en Pau
Quan el ressalt queda més o menys alliberat, en Pau l'ataca superant-lo ràpidament, passa de llarg una possible reunió a mig ressalt i a la dreta que roman ocupada, i aprofita que anem amb 60 metres de corda per agilitzar l'escalada, tot emplaçant l'R1 un pocs metres per damunt del ressalt i a l'esquerra d'aquest. No ha posat cargols, (tot i que hi haguessin entrat bé donat el gruix i la qualitat del gel), ha aprofitat una corda fixa amb nusos per assegurar el llarg. Finalment no serem els darrers en entrar a la via, una cordada de francesos que han vingut directes des del Plan d'Aste ens segueix de ben aprop.

En Bernat superant la part més complicada del ressalt i el cap de cordada francès fotografiant la seva companya.
Detall d'R1
En Bernat sortint de la part més complicada
Un servidor a la part final del ressalt
A partir d'R1 en Pau seguirà encapçalant la cordada, esgotant els 60 mtrs de corda i posant flotants o aprofitant banyes de roca i instal·lacions de ràpel per assegurar tot aquest tram. Un cop consumida la longitud de la corda, sortirà primer en Bernat i tot seguit jo, que aniré netejant el material emplaçat i continuarem a l'ensamble fins el cim, on en Pau muntarà reunió al vèrtex geodèsic i ens assegurarà el darrer tram, net d'assegurances. Les dificultats des d'R1  i fins sortir de la Xemeneia és resumeixen en una rampa de neu d'uns 45-50º de mitjana, només trencada per un petit ressalt d'uns 4-5 mtrs de gel a 50-55º.
Quan arribem al cim, la cordada que ens precedia inicia el descens, les altres ens les hem anat creuant en l'últim terç de l'ascensió ja descendint, així que disfrutarem d'uns moments al cim en completa soledat.

En Pau i en Bernat al cim amb el massís del Vignemale, Taillon,...
Detall del Vignemale, el Taillon i Gabietos
Vistes a llevant amb el tram final de l'Arete de Costellirou en primer terme
Tots tres al cim 
En Pau i en Bernat amb el Midi d'Ossau
Detall del Midi d'Ossau
Pel descens, en Pau ens assegurarà la desgrimpada fins esgotar la corda, on encintarem una banya de roca i seguirem desgrimpant uns pocs metres tots tres fins a la primera instal·lació de ràpel en una altra banya de roca. Un primer ràpel de 55 mtrs ens deposita en una altra instal·lació, (banya+pitó), des de la qual amb un altre ràpel fins esgotar la corda farem prou per arribar gairebé a la base de la Xemeneia. Només caldrà desgrimpar una mica per superar la rimaia que es troba tapada, en un tram ja sense exposició.

A la dreta l'Arete de Costerillou amb la Tour de Costerillou, i bona part del descens que ens espera
En Bernat a la part final del darrer ràpel
Desgrimpant la rimaia

La Glacier de les Néous:

Et voilà, ara toca la part menys soferta de l'activitat, 1100 mtrs de descens fins el Refuge de Ledormeur. Ja hem passat sobradament el migdia, així que la neu ha transformat molt bé donada l'exposició est de la glacera. A un primer tram d'S3- el segueix una bona secció sostinguda en S2 que s'anirà suavitzant progressivament.

En Bernat encadenant girs
En Bernat en més detall
En Pau encadenant girs
Un servidor surfejant
Quan arribem a la part final de la glacera caldrà tombar bruscament vers el nord per encarar les pendents que, exceptuant el Plà de la Pacca que en trenca la continuïtat, ens han de dur fins el refugi. Aquí les possibilitats són múltiples i la qualitat de la neu excelsa, ja que gràcies a l'orientació nord, el blanc mantell hi ha transformat un xic menys que a la glacera i està ben bé al punt. El preu per apurar aquestes rampes i poder encadenar uns bons girs, serà remar uns centenars de metres un cop al fons de la conca fins deixar enrere el Plà de la Pacca i atacar el descens final fins Ledormeur. Una alternativa força raonable, serà fer un flanqueig per la vessant est fins el coll previ al refugi, tot travessant diverses allaus de fusió, fet que ens permetrà estalviar-nos la remada. Al gust del consumidor.

Descens des de Ledormeur i desenllaç:

Arribats al refugi, tocarà recollir les nostres pertinences, avituallar-nos degudament i mentalitzar-nos pel retorn fins el Plan d'Aste, amb les motxilles ben carregades altre vegada!! Tot plegat, desfarem el camí d'aproximació, cansats però contents, sabent que ens esperen un bon grapat d'hores de cotxe per ser feliçment retornats a les nostres contrades mediterrànies. Això sí, gaudirem de l'espectacle d'un bon ramat d'isards pasturant tranquil·lament al Plan de Labassa i d'alguna marmota juganera i fugissera, que ja la tarda anterior ens van delectar amb la seva presència.







Activitat realitzada per en Pau, en Bernat i en Joel.
Fotografies per Pau i Joel.

Bibliogafia:

Los Pirineos - Las 100 mejores ascensiones y excursiones
Patrice de Bellefon
Editorial RM - 1977

Cartografia:

BIGORRE - Cauterets - Gavarnie - Saint-Lary-Soulan - Parc National des Pyrenées
1:50000 - IGN 2009
Rando Editions 2009