diumenge, 7 de maig de 2017

Balaïtous per la Glacera i la Xemeneia de les Néous. Flairant aromes de l'Alta Gascunya

Introducció:

Pel pireneïsta llevantí, Balaïtous és equivalent a muntanya llunyana, gairebé exòtica si es decideix atacar-la per la seva vessant nord. I no és casualitat que gaudeixi d'aquesta consideració, si tenim en compte els quasi 500 kms que ens hi separen i les 6 hores de viatge motoritzat necessàries per arribar als seus dominis. Autoproclamat senyor absolut per dret dinàstic dels pirineus més occidentals, i de passada també de l'antic regne Gascó, guarda, segons les males llengües, un dels millors descensos primaverals per l'esquiador àvid de flairar aromes atlàntiques i paladejar els secrets de la Glacier de les Néous, que ens regala, amb la seva exposició est, una neu superba. Si a això, li afegim que accedirem al seu cim per l'elegant Cheminée de les Néous, el caramel és del tot temptador com per renunciar-hi. Així doncs, amb en Pau i en Bernat escollim deixar tranquil el drac per un any i matar el cuc de la crida ponentina.

Com que tot plegat no podria estar millor explicat enlloc, com al magnífic llibre d'en Bellefon, em prenc la llicència d'afegir-hi les imatges que així ho il·lustren.





DATA: 22 i 23 d'abril 2017
DIFICULTAT D'ESQUÍ: S3- a la part alta de la Glacier de les Néous i puntualment també al coll d'accés al Refuge Ledormeur, S2 la resta. E1
DIFICULTAT ESCALADA: 50º de mitjana a la Xemeneia amb un ressalt a l'inici de bon gel d'uns 15 metres, primer a 70º i després a 60º. Segons condicions aquest ressalt es pot trobar tapat de neu, en mixte, en roca o hi pot baixar una petita cascada.
DESNIVELL: +/- 1700 mtrs, dels quals 1100 són esquiables, 150 d'escalada i la resta de porteig.
MATERIAL: A més de l'equip d'esquí de muntanya o surf de neu, portarem dues cordes de 60 mtrs i 8'5 mm que ens permetran fer tirades i ràpels més llargs, grampons, 2 piolets/pax, 2 cargols de gel, joc discret de friends i tascons, 4 o 5 cintes exprés i força bagues llargues per llaçar banyes de roca.
HORARI: 1h 35 min per l'aproximació al refugi - entre 3 i 4 hrs per l'aproximació a la Xemeneia - 1h 30 min per l'escalada de la Xemeneia + 1h 30 min pel descens - entre 40 min i 1h d'esquiada fins el refugi - 1h 15 min pel retorn al cotxe. Aquests horaris són aproximats i no tenen en compte les parades.

Dissabte 22 d'abril

Aproximació:

Aparcarem el vehicle al Plan d'Aste (1470), sempre i quan l'accés hi sigui obert, (normalment i segons diverses fonts, entre mitjans d'abril i principis de maig depenent de la temporada), doncs en aquest punt hi acaba la carretera. Des d'aquí parteixen diversos itineraris, tots ells ben senyalitzats. Prendrem el del Refuge Ledormeur, que passant pel Lac de Suyen i direcció sud, ens conduirà remuntant la Gave d'Arrens fins el Plan de Labassa (1730).

En Pau i en Bernat passant el Lac de Suyen i el Pic de Berdoulet
El Lac de Suyen amb el trencall a Larribet i el Pic d'Aste al fons
Abans però, haurem deixat enrere el trencall que ens portaria al Refuge de Larribet, guardat en temporada. Un cop passem el Plan de Labassa i la seva "mimètica", (per no dir inexistent), cabana, cal trencar clarament cap a oest/sud-oest i guanyar un fort desnivell per un sender de ferradura mantenint-nos al marge dret d'un cabalós torrent de desglaç. Si tenim previst fer nit al Refuge Ledormeur, convé que seguim aquest sender, a voltes travessant o resseguint una petita torrentera, i no seguir alguna traça per la vessant oposada del torrent cabalós, que guarda neu fins més entrada la temporada, però que ens allunyaria sensiblement del nostre aixopluc.

El Plan de Labassa i el Picasse de Labassa
Quan afluixa el pendent i el terreny es torna més amable, haurem de parar compte i fer un cop de cap, ja que el refugi es troba just darrera nostre, ben "mimetitzat" de nou, entre plaques i blocs granítics. El Refuge Ledormeur (1917), amb prou solera, ofereix les comoditats justes, una sola tirada de llits en la que apretats hi caben deu inquilins ben avinguts. No hi ha massa espai per res més si hi ha overbooking, com ha estat el cas, i per tant ens tocarà cuinar a la seva fabulosa terrassa tot gaudint d'unes vistes privilegiades. Fins aquí hi hem arribat sense calçar les taules.

Interior del Refuge de Ledormeur
En Bernat i jo mateix a l'exterior del refugi
Les vistes des de la "terrassa" del refugi

Diumenge 23 d'abril

Aproximació a la Xemeneia:


Sortim amb els frontals a les 5 am. No som els primers, abans que nosaltres una parella que anaven sense esquís s'ha llevat a les 2 i, de manera poc respectuosa vers els altres 8 que pernoctàvem a Ledormeur aquella nit, han estat més d'una hora entrant i sortint del refugi amb els frontals en mode màxim d'il·luminació i donant cops de porta cada vegada que la creuaven. Xapó per ells!!

A uns 100 mtrs del refugi la neu hi és continua, pel qual sortim amb els esquís a l'espatlla i amb pells posades per calçar-los immediatament. En trepitjar neu canviem de parer. El regel ha estat efectiu i la pendent que hem d'afrontar inicialment és prou inclinada i amb tot de canaleres de fusió que un cop regelades fan que el terreny sigui poc homogeni i de mal foquejar. Carreguem esquís a la motxilla i posem grampons per salvar aquest primer tram fins una mena de coll on el pendent es suavitza, per acabar desapareixent al Plà de la Pacca. Continuem un xic sense calçar esquís fins a veure clar que un cop els calcem ja no els haurem de descalçar fins a la base de la Xemeneia. Al cap de poca estona sembla que ja ho veiem clar i els calcem (2150 aprox). És negra nit encara, estem a l'oest del meridià de Greenwich, i està clar que malgrat el frontal no ho hem vist prou clar...el que semblava un petit flanqueig per evitar un llom ens condueix directes a una trampa. Primer ganivetes i finalment, tornar a descalçar i posar grampons per superar una pendent de fins a 35º que està ben glaçada. 

En Bernat amb les primeres llums després de l'encigalada
En aquest impàs, les làmpades frontals dels cinc "pursuivants" que han sortit poc després que nosaltres del refugi, s'acosten irremeiablement, amb l'avantatge que els advertim de la nostra malaurada ficada de pota, fet que afavoreix que els tres bascos que encapçalen la persecució ens prenguin el relleu ràpidament.
Per tant, serà recomanable prendre com a referència els murs rocosos de l'Arete de Costerillou, (visibles també de nit), i seguir remuntant direcció sud fins quasi topar-hi, mantenint-nos tant al marge est com puguem i deixant també a l'est la Brèche de les Néous, per a continuació virar clarament a l'oest per resseguir la magnífica paret granítica.

Les fletxes verdes indiquen l'itinerari més recomanable. Les vermelles el nostre.
A partir d'aquí l'itinerari ja no dóna lloc a confusió, apareix ben lluny la Xemeneia i només caldrà remuntar els poc més de 500 mtrs de desnivell fins a la seva base. Aquest tram és fa llarg i monòton, alimentat per la visió permanent de la Xemeneia a la que sembla que no ens hi acabem d'acostar mai.

Primeres llums a la Glacier de les Néous
Detall de la Xemeneia
Quan el sol ja ens acarona aprofitem per fer parada i hidratar, i algú, a més, per alliberar càrrega sobrant... La parella que ha sortit a quarts de 4 ja és a la Xemeneia, tot i que hi avancen a ritme caribeny, els bascos s'hi acosten tenaçment i finalment els dos que encara portàvem darrera ens avancen mentre "descansem". Sembla que serem els últims en entrar a la via...

La Chimenée de les Néous amb la primera cordada ja escalant i els biscaïns apropant-s'hi

La Cheminée de les Néous:

Quan arribem a la base, l'embús al ressalt de gel és encara considerable, i en certa manera normal donat que aquí és on es concentren les dificultats de la via. La primera cordada ha fet de tap a les altres malgrat l'avantatge horari que tenien. A més, hi ha una certa tensió a la cordada que ens precedeix degut a un petit oblit de material, tot plegat enterbolint un xic l'ambient. Però el dia és radiant i les condicions de sucar-hi pa, així que el millor és prendre-s'ho amb tranquil·litat i esperar el torn. 

En Pau, que encapçalarà la cordada ha aprofitat mentre en Bernat i jo ens acabem de preparar per l'escalada, per muntar l'R0 una mica a la dreta de la pluja de material, ben protegida per un petit mur rocós evitant així indesitjats impactes.

Detall de la primera cordada, amb els bascos a punt per començar la via.
En Bernat arribant a R0
Ressenya de la via traçada per en Pau
Quan el ressalt queda més o menys alliberat, en Pau l'ataca superant-lo ràpidament, passa de llarg una possible reunió a mig ressalt i a la dreta que roman ocupada, i aprofita que anem amb 60 metres de corda per agilitzar l'escalada, tot emplaçant l'R1 un pocs metres per damunt del ressalt i a l'esquerra d'aquest. No ha posat cargols, (tot i que hi haguessin entrat bé donat el gruix i la qualitat del gel), ha aprofitat una corda fixa amb nusos per assegurar el llarg. Finalment no serem els darrers en entrar a la via, una cordada de francesos que han vingut directes des del Plan d'Aste ens segueix de ben aprop.

En Bernat superant la part més complicada del ressalt i el cap de cordada francès fotografiant la seva companya.
Detall d'R1
En Bernat sortint de la part més complicada
Un servidor a la part final del ressalt
A partir d'R1 en Pau seguirà encapçalant la cordada, esgotant els 60 mtrs de corda i posant flotants o aprofitant banyes de roca i instal·lacions de ràpel per assegurar tot aquest tram. Un cop consumida la longitud de la corda, sortirà primer en Bernat i tot seguit jo, que aniré netejant el material emplaçat i continuarem a l'ensamble fins el cim, on en Pau muntarà reunió al vèrtex geodèsic i ens assegurarà el darrer tram, net d'assegurances. Les dificultats des d'R1  i fins sortir de la Xemeneia és resumeixen en una rampa de neu d'uns 45-50º de mitjana, només trencada per un petit ressalt d'uns 4-5 mtrs de gel a 50-55º.
Quan arribem al cim, la cordada que ens precedia inicia el descens, les altres ens les hem anat creuant en l'últim terç de l'ascensió ja descendint, així que disfrutarem d'uns moments al cim en completa soledat.

En Pau i en Bernat al cim amb el massís del Vignemale, Taillon,...
Detall del Vignemale, el Taillon i Gabietos
Vistes a llevant amb el tram final de l'Arete de Costellirou en primer terme
Tots tres al cim 
En Pau i en Bernat amb el Midi d'Ossau
Detall del Midi d'Ossau
Pel descens, en Pau ens assegurarà la desgrimpada fins esgotar la corda, on encintarem una banya de roca i seguirem desgrimpant uns pocs metres tots tres fins a la primera instal·lació de ràpel en una altra banya de roca. Un primer ràpel de 55 mtrs ens deposita en una altra instal·lació, (banya+pitó), des de la qual amb un altre ràpel fins esgotar la corda farem prou per arribar gairebé a la base de la Xemeneia. Només caldrà desgrimpar una mica per superar la rimaia que es troba tapada, en un tram ja sense exposició.

A la dreta l'Arete de Costerillou amb la Tour de Costerillou, i bona part del descens que ens espera
En Bernat a la part final del darrer ràpel
Desgrimpant la rimaia

La Glacier de les Néous:

Et voilà, ara toca la part menys soferta de l'activitat, 1100 mtrs de descens fins el Refuge de Ledormeur. Ja hem passat sobradament el migdia, així que la neu ha transformat molt bé donada l'exposició est de la glacera. A un primer tram d'S3- el segueix una bona secció sostinguda en S2 que s'anirà suavitzant progressivament.

En Bernat encadenant girs
En Bernat en més detall
En Pau encadenant girs
Un servidor surfejant
Quan arribem a la part final de la glacera caldrà tombar bruscament vers el nord per encarar les pendents que, exceptuant el Plà de la Pacca que en trenca la continuïtat, ens han de dur fins el refugi. Aquí les possibilitats són múltiples i la qualitat de la neu excelsa, ja que gràcies a l'orientació nord, el blanc mantell hi ha transformat un xic menys que a la glacera i està ben bé al punt. El preu per apurar aquestes rampes i poder encadenar uns bons girs, serà remar uns centenars de metres un cop al fons de la conca fins deixar enrere el Plà de la Pacca i atacar el descens final fins Ledormeur. Una alternativa força raonable, serà fer un flanqueig per la vessant est fins el coll previ al refugi, tot travessant diverses allaus de fusió, fet que ens permetrà estalviar-nos la remada. Al gust del consumidor.

Descens des de Ledormeur i desenllaç:

Arribats al refugi, tocarà recollir les nostres pertinences, avituallar-nos degudament i mentalitzar-nos pel retorn fins el Plan d'Aste, amb les motxilles ben carregades altre vegada!! Tot plegat, desfarem el camí d'aproximació, cansats però contents, sabent que ens esperen un bon grapat d'hores de cotxe per ser feliçment retornats a les nostres contrades mediterrànies. Això sí, gaudirem de l'espectacle d'un bon ramat d'isards pasturant tranquil·lament al Plan de Labassa i d'alguna marmota juganera i fugissera, que ja la tarda anterior ens van delectar amb la seva presència.







Activitat realitzada per en Pau, en Bernat i en Joel.
Fotografies per Pau i Joel.

Bibliogafia:

Los Pirineos - Las 100 mejores ascensiones y excursiones
Patrice de Bellefon
Editorial RM - 1977

Cartografia:

BIGORRE - Cauterets - Gavarnie - Saint-Lary-Soulan - Parc National des Pyrenées
1:50000 - IGN 2009
Rando Editions 2009


dijous, 20 d’abril de 2017

Hiwatta, sortida directa, A0 (6c), V+ obligat, 125 m, equipada

Escaladors: Nico T. i Pau C.

Aprofitant un assolellat matí d’hivern, anem a la cara est de la Miranda de les Boïgues. La via transcorre pel pany de paret que hi ha a l’esquerra del diedre per on s’enfila la clàssica Mompart. Des del primer a l’últim metre, la roca és molt bona i l’ambient, d’una verticalitat absoluta, una obra mestra dels aperturistes, M. Sugranyes, R. Pelegrina, O. Pié i R. Alacuart (1981). El generós reequipament de J.M. Porta ens permetrà fer els descansos que vulguem (o necessitem) i provar els passos tantes vegades com vulguem i progressar en A0 en tots els passos que superin el 6è grau… Atenció però que quan el grau es troba per sota el 6è els parabolts allunyen relativament. No és clarament un terreny d’aventura, però la continuïtat de la via i l’ambient la fan molt recomanable. Les reunions estan equipades amb parabolts amb anelles.

Accés:

Una vegada travessem la portella des de Can Massana, caminem cap al Refugi Vicenç Barbé i ens desviem a la segona canal un cop passada la Portella. Ens anem apropant a l’esperó sud de la Miranda de les Boïgues per finalment anar resseguint el peu de la paret est. Poc abans de començar una pronunciada pujada que ens menaria a l’inici de la Mompart, apareix un parabolt a uns 3 m de terra. Aquí comença la via, el peu és ombrós i no hi ha perspectiva per veure’n la continuació.

Llarg 1

Cacem el primer parabolt amb un pas finet i anem en tendència esquerra seguint les assegurances. Quan estem per sobre els arbres el traçat es redreça, vertical cap amunt! Aquí hi surt el 6b, encadenant una sèrie de passos de placa complicats de llegir, Montserrat total! Es pot superar en A0.

Nico superant el 6b del primer llarg

Llarg 2

Llarg dur i sense massa treva. Sortim en flanqueig curt a l’esquerra i de seguida comença la part més dura del llarg (6c). La segona meitat semblaria fàcil segons la ressenya però altra vegada, la difícil lectura, verticalitat i la càrrega dels metres anteriors han fet que ens semblés força dur. Més plaques verticals, un petit desploms i fissures poc profundes on ens tocarà mirar-ho molt bé per trobar el resultat òptim per a progressar.

Final del flanqueig i inici de les dificultats al 2n llarg

Llarg 3

No veiem els primers metres massa clars i decidim sortir en flanqueig a l’esquerra a caçar un burí abans d’enfilar en vertical, tot i que la ressenya marca per la dreta. Per l’esquerra, no deu ser més que IV+... Després del primer bolt el llarg es redreça i va a cercar una fissura poc profunda en lleuger desplom. Tot i algun pas més fi abans de la fissura, aquesta se supera amb mans força generoses, tot i que la verticalitat ens obligarà també a apretar (6a). Anem a fer la reunió dins una balma poc profunda que tenim en vertical en comptes de sortir cap a l’esquerra (itinerari original)

Sortint del 6a del 3r llarg per la marcada fissura
A la 3a reunió, l'original està més a l'esquerra (Foto de Javi Pardo)

Llarg 4

Aquest ja no és pròpiament de la Hiwatta, sino una variant de sortida directa que ens permet arribar pràcticament al cim mantenint la tònica de la via. Sortim de la reunió en flanqueig a la dreta per sortir del desplom i ràpidament es redreça en vertical. El llarg és curt però el més dur de la via (6c+) i es recupera la tònica de verticalitat (i lleuger desplom) i lectura de moviments capriciosa que ens farà esprémer al màxim les nostres capacitats d’interpretar els passos en aquesta papilla de còdols.

Verticalitat total a la sortida directa
Arribant al final de les dificultats del darrer llarg,
 s'arriba a la reunió grimpant fins al cim
 (Foto de Dani Brugarolas)


Descens


El descens el fem passant pel cim i amb un parell de desgrimpades cap a l’oest que ens deixen al cor d’Agulles.

Ressenya original
Ressenya del Luichy ressenyant la sortida directa

dilluns, 17 d’abril de 2017

Noruega. Sunnmøre Alpen. Stranda

17 d'abril de 2017


Introducció

Hem volgut retrobar l'origen. Aquell entorn glaçat on tot va començar.

Un espai i un temps on algú va crear un parell d'esquís pensats, no per desplaçar-se per planures immenses, sino per baixar atrevits pendents aplicant les  tècniques que ell mateix va inventar.

Sondre Norheim era aquell home i nosaltres som d'alguna manera els seus afortunats hereus. Hem anat al seu país buscant ... qui sap què , i hem trobat unes muntanyes que calia tractar amb respecte i una forma de viure-la diferent.

Llegeixo a la Wikipèdia la vida personal d'en Sondre i observo amb disgust que ell i la seva família varen ser obligats per necessitat a emigrar als Estats Units a un estat tant poc muntanyós com Dakota. Tot i així, sempre va mantenir al costat de la porta de casa seva un parell d'esquís.

Sondre Norheim (mitjans segle XIX). S'observa ja la tecnologia 'rocker' que alguns recentment han 'inventat'


Tal com es viatja avui en dia, passem de forma brutal d'un plàcid clima mediterrani a acaronar el cercle polar àrtic. Tot i així, per poca sensibilitat que un tingui, en poc temps un se n'adona que no només ha estat un canvi de país i costums, sino que et trobes de sobte amb una realitat qualitativament diferent, amb subtils i profunds aspectes per aprendre i descubrir .

En quan a la gent, hem trobat un poble avessat a enfrontar-se a una climatologia molt severa, fàcilment mortal. Sota una aparença freda, poc amiga del contacte físic, afloraba sovint el seu esperit solidari: si t'aturaves amb el vehicle en alguna de les solitàries rutes interiors i per casualitat passava algún altre vehicle, era normal que aquest s'aturés i et preguntessin si et passava alguna cosa o necessitaves quelcom. No hem d'oblidar que en aquelles terres el mes d'abril és un mes fred i inhòspit, bastant més rigorós que un més hivernal del Pirineu o els Alps.

En la muntanya, sobretot en les rutes més solitàries, si coincideixes amb algú, és habitual fer pinya i trobar una mica de confort afrontant plegats aquell medi hostil.

Un cop de tornada a casa revisc les experiències viscudes i molt em temo que aquesta visita a aquelles terres no serà només això, una visita, sino el principi d'una relació que espero tant llarga i plena com sigui possible.

Diuen que el gran Nord et crida i ja no et deixa viure sense ell. Penseu-vos-ho dos vegades abans d'anar-hi. No fora cas que tornéssiu també amb aquesta malaltia.


El medi natural

Cal apropar-se a aquestes muntanyes amb humilitat. Des de casa és fàcil deixar-se enganyar per la cota relativament baixa dels seus cims en comparació dels cims del Pirineu o els Alps.

Un cop sobre el terreny, immersos en les valls dels Alps de Sunnmøre, ens trobàrem amb la realitat.
Una sola nevada pot acumular gruixos entre 30 i 40 cm de neu nova en una sola nit. Gens extraordinàri. Aquestes nevades solen anar acompanyades d'un persistent i gèlid vent subàrtic que es diverteix formant plaques de vent en qualsevol racó que li és favorable: a sota-vent per sota de les crestes, acumulant gruixos de neu inestables en pendents sovint considerablement inclinats, etc.

Els pendents dels Alps de  Sunnmøre, molt semblants als alpins, son drets. Després d'una nevada com les descrites, la muntanya s'omple d'allaus espontanis per tot arreu, i durant un parell o tres de dies la gent del país es dedica a pujar i baixar senzilles i segures pales de neu per disfrutar de la magnífica neu pols caiguda. Per sort, pendents i zones com aquestes també abunden.


Restes d'allaus immensos al peu del Skarasalen un cop el mantell nival s'ha estabilitzat


Es només a partir de llavors que es poden afrontar amb seguretat els magnífics itineraris que aquestes muntanyes ofereixen.

Arribada al Fremste Blahornet enmig d'una persistent ventada i pobre visibilitat
La meteorologia és bastant canviant. Recorda al clima escocés. Les prediccions meteorològiques son aproximades i de vegades merament decoratives, per el que cal estar preparat per poder afrontar un canvi de temps amb seguretat: orientació en condicions de visibilitat reduïda, vent intens, etc.


Requisits previs

Bon coneixement de les tècniques de navegació: sobretot altímetre, bruixola i GPS

Bon coneixement de la neu i les seves evolucions i tot el que això implica:
Equipament adequat: sonda llarga (2,40 metres com a mínim), un ARVA de tres antenes dominat i afinat  i una bona pala ben suada de tant practicar les tècniques de cata de les capes de neu i les tècniques de rescat.

Recuperant els preuats esquís després d'una allau de placa

Bon coneixement de les tècniques de descens: aquesta neu magnífica demana també una tècnica suficient per poder-la afrontar, doncs cal baixar sovint neu profunda o molt profunda.

I ... molt, molt sentit comú.


El dia a dia

Ens varem allotjar a Stranda, al Stranda Feriesenter, i aquest càmping de bungalows va ser el nostre camp base. Des d'aquí varem fer activitat pràcticament tots els dies, adaptant l'activitat a la climatologia del moment.

Geiranger Fjord

Stranda té un port, dos supermercats, una llibreria, una botiga de muntanya, un forn de pa, alguns hotels i poca cosa més, però és més que suficient per a una estada com la nostra.

Els cims de la part Est dels Alps de Sunnmore queden  molt aprop o relativament aprop i els de la part Oest, a l'altra banda del Hurrungane Fjord,  poden estar al voltant d'una hora i mitja en cotxe. Es pot arribar a la part Oest sense agafar cap Ferry, cosa que vàrem descobrir allà.

Atravessant la gelera del Kolastinden

El més d'abril veu moltes hores de llum a aquella latitud però el sol no guanya molta alçada. Es passa d'un matí llarg a una tarda llarga  i d'aquí a la nit. Això quan llueix el sol doncs la major part dels dies no fa acte de presència i la climatologia obsequia tot el seu repertori.

Kolastinden. Baixada directa. La bona neu pols dels Alps de Sunnmore

Amb tot lo anterior, juntament amb les temperatures fredes de la zona fa que la neu mantingui acceptablement la seva qualitat durant tota la jornada i tampoc s'hagi de patir per acabar les ascensions abans de la nit.

Els alps de Sunnmore des de la capital, Alesund


Les ascensions

Varem fer activitat pràcticament tots els dies, tant a la part Est com a la part Oest dels Alps. Descriuré només algunes de les ascensions. però cal remarcar que totes van tenir el seu encant propi.


 9 d'abril de 2017

Fremste Blahornet. Una lluita amb els elements

Desnivell: D+ / D- : 1105 m / 1105 m
Dificultat: S2

Després de tant esperar-ho, per fi ja ho tenim aquí. Malgrat el nostre entusiasme, a Stranda el cel està tapat, fa vent i , aquest front càlid que afecta des de fa uns dies la zona deixa caure de tant en tant una pluja fina sobre el poble. Tot i així ens posem tots en marxa menys en David, que ha tingut una mica de febre durant la nit i necessita el dia per recuperar-se.


Amb el vehicle seguim uns centenars de metres la ruta 60 i ben aviat tombem a l'esquerra fins les cases de Uksag. Des d'aquí seguim per pista de terra , Garmin en mà, doncs no hi ha una sola indicació ni edificació enlloc. Gràcies al GPS aconsseguim arribar sense masses entrebancs a la desviació entre Uksagsaetra i Vassetsaetra. Aquí, una congesta de neu ens barra el pas. Per sort ja no plou.



Amb els esquís a l'esquena arribem en pocs minuts a les cases de Vassetsaetra (450 m),  un racó especial.

Arribant a Vassetsaetra



Vassetsaetra


Calcem esquís aquí mateix i progressem amb les pells per una neu primavera humida entremig d'un bosc poc espés.

Entorn típic d'aquelles muntanyes. Darrera nostre el Vassetvatnet tot glaçat (els llacs es diuen vatnet)

Deu meu, quin vent


Heimste Blahornet, el cim que tenim que vorejar

Poc a poc anem guanyant alçada i anem deixant poc a poc a l'esquerra l'impressionant Heimste Blahornet per un terreny poc inclinat però espectacular.




Vegetació típica de la tundra

Poc abans del flanqueig del Heimste Blahornet

El dia no sembla donar respir. Quan arribem al llac glaçat Blahornvatnet dubtem i pensem en pujar el Rodsethornet. Per sort decidim continuar una mica més i quan arribem a l'inici del flanqueig del vessant SO del Heimste ja ho tenim clar : farem el cim. El flanqueig es deixa fer prou bé però deu ser delicat si està carregat de neu.


Pujant la pala final del Fremste. Al fons  i abaix el Sunnylvsfjorden


Encarem la pala final del cim, molt ventada, fins al final. En aquest punt coincidim amb un grup guiat per la companyia UT Guiden, que han pujat per l'altra vessant directament des de la ruta 60. Es veuen bastant novells i alguns tenen aspecte d'estar una mica apurats.


Arribada al cim. Festival de vent

Al cim consseguim reunir-nos uns quants per fer-nos la foto ritual (pràcticament no ens sentim) i baixem directament.

Al cim tothom s'espabila com pot

Cim !


La baixada, després de la pala somital, una mica tècnica per la neu ventada i irregular, va esdevenir una  baixada molt agradable sobre neu primavera transformada. L'absència de sol ens va deixar la neu al punt i la vàrem gaudir com nens.

Si bé va ser curiós trobar-nos amb condicions de neu primavera en aquelles latituds, el que va esdevenir els dies posteriors ja no va tenir rès a veure amb això, i la muntanya va recuperar el seu aspecte més habitual, tal com comentàven els mateixos noruegs de la zona.

La Carme i el Jordi enfrontant la ventada pala somital del Fremste

En Josep Maria encarant la baixada final al poble

Gaudint de la bona neu primavera arribant a Vassetsaetra


Vassetsaetra



Hem estat:
Rosa, Carme, Jordi, Josep Maria i Xavier


15 d'abril de 2017

Velleseter. La darrera ascenció. 
Desnivell :  D+ / D- : 1300 m / 1300 m
Dificultat : S2 / S3 . Dos canvis de pells

Es tracta d'una vall magnífica perfectament visible des de la carretera 60 que no passa mai desapercebuda. Promet ja de lluny travessies molt belles i realment compleix el que promet.

Accés

Des de  Stranda cal agafar la ruta 60 en direcció a Alesund. Es deixa enrera  l'estació d'esquí i es baixa el port. Un cop abaix cal desviar-se de la ruta a l'esquerra cap al barri de Brunstad i s'arriba a l'entrada de la vall de Velleseter al costat d'una petita estació eléctrica.

L'entrada a la vall ( cota 100 m) està defensada per una valla amb un senyal de prohibit el pas i un rètol on diu que per passar-hi cal demanar permís al propietari. Dos dies abans ens preocuparem de resoldre això i  trucarem  a la primera casa habitada que es troba uns pocs centenars de metres abans de l'esmentada valla. Ens obrí un home que molt amablement ens comentà que no havia cap problema i que podiem passar amb el vehicle fins un aparcament que es troba pujant la pista a cota 275 m ,  gairebé al límit de la neu.

Descripció

Habent fet aquesta tasca prèvia ens posem en marxa dissabte. El dia és fred i el cel està cobert amb una espessa capa de núvols sortosament alts. Un típic dia norueg. Per sort no fa vent.

Arribem després d'una estona de viatge  a la famosa valla al costat de la centraleta i ens trobem un parell de noruegs aparcats allà i a punt de sortir a peu cap amunt. Els expliquem les nostres indagacions i poc després pugem tots plegats fins a l'aparcament situat més amunt.

Des de l'aparcament (275 m) sortim ja caminant sobre neu discontínua i posem esquís uns cent metres més amunt. En poc temps arribem a la cabana tancada de Velleseter (cota 400 m aprox) que pertany a la AST. Per a una propera vegada em vaig quedar amb la idea de contactar amb l'associació i demanar la clau per poder fer una estada més llarga, doncs l'entorn és molt tranquil, alpí i impressionant.


En el centre de la fotografia, el coll al qual ens dirigim

Nosaltres ens dirigim al coll (1250 m) just al sud del Grotdalstinden. Poc després de la cabana cal estar atent i tombar  a la dreta per enfilar la vall que ens conduirà al coll de forma directa. Els meus companys, que anaven una mica davant meu, es passaren de llarg la desviació. Jo, que anava al darrera no m'en vaig donar compte d'aquest fet i, quan per fi vaig sortir del bosc i no els vaig veure vaig comprendre ràpidament el que habia passat. Faig un truc per telèfon al David (hi ha cobertura en aquesta vall) i quedem que els espero. Trobo un forat a la neu recerat darrera un gran bloc i després de més de 30 minuts d'espera una mica freda ens retrobem per fi.


A la part alta de la Vall, poc abans del coll

Seguim plegats la pujada sobre una neu pols bastant profunda que promet ja una gran baixada. Un cop arribats al coll, ens retrobem amb en Per i la seva parella, els dos noruegs que haviem conegut a la valla d'entrada de la vall. Porten el típic equipament de free rider, eficient a la baixada però determina un ritme lent a la pujada doncs és francament pesat.  Al poc d'arribar al coll apareixen uns altres familiars i amics seus que han sortit més tard, i es que, tal com ens hem anat adonant aquests dies, això de l'esquí de muntanya es un fenòmen que es comparteix en família en aquestes terres.

Des del coll, m'en adono que el cim que habia triat, el Grotdalstinden, no fa prou el pes: és un monòton llom inclinat, així que li pregunto al Per si els importa que els acompanyem al seu cim. No s'ho pensen, ens 'adopten' de bon grat  i el que va esdevenir a continuació va confirmar l'encert d'aquesta decisió.

Treiem pells i baixem per l'altre vessant del coll seguint els dos noruegs atravessant drets pendents sobre neu dura. Més endavant tornem a pujar pells i remuntem pales d'una neu verge extasiant fins arribar al 'seu' cim. Buf ! ha estat genial.

Poc abans del cim



En Per s'allunya de la ruta per fer aquesta agulla



Amb en David a l'avantcim

Cim !

Els dos noruegs posant a l'avantcim

El dia sembla que millora una mica. Treiem pells i ens preparem per gaudir d'aquest festival.


En David a l'inici de la baixada. A l'esquerra s'intueix el cim

En Per em passa davant a gran velocitat


La parella d'en Per encarant la baixada del coll





 Una mica per sota del coll, un dels esquís d'en Jordi decideix clavar-se en la neu i això li produeix una bona rebrincada al genoll. A partir d'aquí el pobre baixa amb moltes precaucions traçant amplies llaçades en el pendent.

El nostre ritme de baixada s'alenteix. Cap problema, el cas és anar tots junts

El Jordi a la part de baix del descens. Es nota l'expressió de concentració i dolor en la cara



Més abaix, ens acomiadem definitivament dels dos noruegs, que ens han anat esperant malgrat la lentitud de la nostra progressió. Els agraïm la seva amabilitat i ens intercanviem els emails per passar-nos les fotografies.
Velleseter 1400 metres
 

Mirada enrera per recordar aquest dia extraordinari



Hem estat : la Rosa, el Jordi, el David i jo mateix

Xavier