dissabte, 14 de gener de 2017

La travessa del Weisshorn, el gegant del Valais

Cim: Weisshorn
Refugis: Cabane Tracuit i Weisshornhütte
Desnivell: +1600 m (dia 1), +1500 m -2100 m (dia 2), -1000 (dia 3)
Ruta: Zinal (1675 m) – Cabane de Tracuit (3256 m) – Bishorn (4135 m) – Weisshornjoch (4058 m) – Grand Gendarme (4331 m) – Weisshorn (4506 m) – Frühstückplatz (3914 m) – Weisshornhütte (2392 m) – Randa (1400 m)
Material: nosaltres vam dur 1 corda de 60 m, un piolet, un joc discret de friends i força anelles de cinta per llaçar banyes de roca, a part del material de travessa glaciar i personal bàsic.
Dificultat: AD+, llargues seccions de III+ i III exposats (segons Goedeke, 2014)
Dates: primera setmana d'agost 2016

El Weisshorn és un gegant que viu fent-li ombra al seu veí i més famós Cervino o Matterhorn. Al meu humil parer, l’espectacularitat de les dues muntanyes és perfectament comparable, i com a objectiu alpinístic no decebrà. Dividint la part francòfona i germànica del Valais (Suïssa) i veient passar per sota els milers i milers de turistes que van a Zermatt per una banda, i els centenars d’alpinistes que pugen dia sí dia també el Bishorn per l’altra, el Weisshorn es manté aïllat, i trobarem ben pocs alpinistes fent transitant per les seves 3 imponents crestes.

Ens trobem a Zinal a principis d’agost. La cordada la constituïm en Peter i l’Andy (austríacs) i jo com a representant no-alpí. Durant els darrers mesos, hem creuat mails plens de ressenyes i idees, però el Weisshorn ha estat des del principi al centre del nostre objectiu. Ens hem decidit per fer la travessa Nordà Oest, que solca tota l’aresta del Grand Gendarme, una mica més difícil i llarga que l’oest, i que donarà més entitat a l’ascensió.

Fem una aclimatació no massa exitosa des de Zinal. Pugem al refugi Cabane du Mountet (2886 m) i el Blanc du Momig (3651 m) el primer dia, marcant 2000 m de desnivell positius i una ascensió a cim desviada que ens duu a un terreny molt exposat a la caiguda de pedres. L’endemà intentem l’aresta nord del Zinalrothorn, però hi trobem condicions plenament hivernals, amb molt de vent i fred, i gel als passatges clau. Baixem directament a la vall (que no és curt) per poder anar cap al Weisshorn l’endemà, després de fer equilibris amb les previsions meteorològiques. No puc deixar de dir que l'espectacle des de la Cabane de Mountet és imprescindible, amb la Dent Blanche (4357 m), la cara nord de l'Obergabelhorn (4063 m) i el Zinalrothorn (4221 m) rodejant quasi per complet el nostre mirador. A més, l'ascenció al refugi és, en si mateixa,una sortida del tot interessant pel acostumats a l'escala pirinenca.
Cara nord de l'Obergabelhorn, Cervino al fons

Dent Blanche

La jugada ens surt bé i trobem lloc a la Cabane Tracuit (3256 m), una sort: a la nit està plena de gom a gom, quanta gent deurà anar al Weisshorn? Sortim de dubtes a les 2h: no som més de 10 esmorzant, 3 cordades. En plena fosca arrenquem. Amb 2-3h ens plantem al Bishorn (4135 m), objectiu de més de 100 persones avui mateix que encara no han sortit del refugi… Però la veritat és que no hi pensem massa, no es pot: davant nostre es descobreix, monstruosament llarga i estètica l’aresta N del Weisshorn. No parlem massa (no som un grup massa xerraire en alçada diguem…) però crec que tots pensem més o menys el mateix, ben senzill: anem per feina!

L'aresta del Grand Gendarme des del Bishorn (4135 m)

Del Bishorn en surt un senzill llom de neu molt dura que no supera els 40 º en cap cas i ens du de pet al primer ràpel després del Weisshornjoch [coll del Weisshorn, 4058 m]. El sol comença a il·luminar el paisatge sense fer-se encara present, i sento que el fred és realment més intens just en aquest moment, potser és per impaciència… El primer ràpel marca més o menys l’inici del terreny rocós i va seguit al cap de poca distància del segon. Hem passat un punt d’inflexió, tot just hem començat la llarga cresta i ja sabem que la millor manera de sortir és travessant la muntanya pel cim. Cal tenir-ho molt en compte i en cas de dubte, tornar enrere abans dels ràpels (el primer ràpel suposaria escalar III+ i el segon IV delicat). Nosaltres hi arribem plenament concentrats, tant que en Peter oblida el piolet a dalt del segon ràpel. Per sort em precedeix i el veig abans de baixar… uf! D’ara en endavant, se succeeixen seccions de roca amb gel que no ens permeten treure els grampons. El terreny no és difícil (passos aïllats de III), però reclama una concentració extrema, a dreta i esquerra el buit sembla xuclar-te com la gola d’un monstre infernal. Avancem a l’ensamble posant proteccions flotants entre nosaltres i ens anem alternant al cap de corda quan acaba el material. Així anar fent, arribem al peu del Grand Gendarme.
Just abans del 2n ràpel

El segon ràpel


La tònica general del tram fins el Grad Gendarme,
roca glaç fins a III i unes timbes espectaculars

L’escalada del Grand Gendarme marca el pas clau de la via. Un curt flanqueig pel vessant est ens deixa al sistema de fissures verticals de III+ (podrien ser IV al meu parer) que permeten vèncer el pinacle. Aquí la roca és completament seca i traiem els grampons, cosa que ajuda. Amb un sol llarg de corda (35m) superem la dificultat. Hi trobareu algun clau i alguna expansió, hi ha possibilitat de muntar una reunió intermèdia. Emplaçar alguna assegurança és, al meu parer, indispensable. L’escalada es desenvolupa en un entorn superb, i en la primera meitat la roca és excel·lent. Cal seguir sempre la vertical, tot i que la roca es torna trencadissa immediatament després de la reunió intermèdia (hi ha un pitó, III+, també IV al meu parer i al d'altres fonts). Just per sota l’aresta i el cim del Grand Gendarme (4331 m) hi ha un relleix amb una reunió equipada amb expansions.
Inici de l'escalada del Grand Gendarme des d'abans del flanqueig

Sistema de fissures excel·lents del primer tram de l'escalada al Grand Gendarme

A partir d’aquí, una curta secció de roca ens porta a l’aresta de neu o gel. En el nostre cas la vam trobar en condicions de neu molt dura. En alguns punts el pendent arriba als 45º, però el més impressionant és l’escassa amplada de la cresta en molts punts. A banda i banda hi ha pendents molt inclinades de gairebé 1000 m., cal posar-hi molta atenció. Nosaltres vàrem tenir ràfegues de vent d’uns 30-40 km/h, no suficient per desestabilitzar-nos del tot, però que et mantenen alerta. Cal no menysprear aquesta secció, que a més es desenvolupa ja a una alçada considerable.
Deixant enrera l'últim tram de roca, poc després del Grand Gendarme

La tònica general de l'aresta de neu


Cim... La brevetat del moment no evita que senti la coronació del Weisshorn (4506 m) com la culminació de... bé no sé de què, però quan l’aire enrarit t’omple els pulmons i no veus cap punt més alt per seguir pujant... Sento lleugeresa i brevetat del moment, la felicitat pura del qui sap que a ningú li importa el més mínim el què has passat per arribar aquí, que tu mateix t’ho has buscat i que per fi reps la teva senzilla recompensa, tornar a sentir això altra vegada. Al cim, la creu de rigor, hi fem la foto i cap avall, veiem créixer núvols i encara ens queda desfer tota l’aresta oest, considerada la via normal al Weisshorn, tot i que també de dificultat considerable (AD) i que a més afrontem sense conèixer-la… endavant!


Tot el primer tram és una aresta de neu mai tant exposada com la nord i amb la neu estovada i trepitjada. Ràpidament arribem a la cresta de roca. La tònica torna a començar: llargues seccions de III amb grampons, en algun punt es pot escollir si rapelar o desgrimpar, anem combinant les tècniques. Tota l’aresta transcorre amb la tònica habitual, sense dificultats extremes però amb un exposició alta que obliga a mantenir la concentració. Finalment arribem a la famosa travessa Lochmattertum (III+, estaques i expansions), pas clau de l’aresta Oest. Quasi immediatament arribem al Frühstückplatz (3914 m), un relleix ample i apropiat per l’esmorzar, com indica el seu nom. Des d’aquí hem deixem l’aresta agraïts després de 12 hores per sobre els 4000 m  i anem seguint uns senders poc traçats que, amb una desescalada senzilla (III) final ens deixen al peu de la paret sud. La baixada a partir d’aquí va resseguint una mena de llom-aresta que divideix dues llengües glaciars més orientals del Schaligletscher. El camí no és gens evident, i aviat ens adonem que encara ens tocarà bregar. Anar seguint alguna fita i intuïció, ens movem per la glacera just a la dreta del llom per tornar-hi (fites) seguint un corriolet que ens porta a superar el desnivell que ens separa de la glacera. Uns 20 m abans d’arribar a la glacera, ens veiem obligats a rapelar per unes lloses llises per on baixa tota l’aigua de les glaceres superiors. Acabem el dia fent barranquisme.
Final de la secció de neu a la baixada

L'aresta oest, itinerari de baixada

Aresta oest des del Frühstückplatz, on abandonem l'aresta


Un cop trepitgem la glacera Schaligletcher (al punt 3145), que es travessa fàcilment (encordats, hi ha esquerdes tapades), la dificultat desapareix i amb menys de 30 min arribem al Weisshornhütte [refugi del Weisshorn, 2392 m]. Hi arribem a les 18.30, hora de sopar! Però a diferència dels refugis més grans dels Alps, aquí els horaris són més relaxats i ens diuen, amb un somriure que ens fa sentir a casa, que sopem quan haguem acabat d’organitzar-nos, sense pressa! Som sis a sopar, una cordada de tirolesos que teníem davant i nosaltres. Parlen entre ells i els guardes molt animadament, jo, que no entenc res, em concentro amb el menjar, que em sembla cuinat pels déus, i a no adormir-me sobre el plat. Aquest refugi és una petita construcció on hi viu el què ens va semblar una família sencera i decorat al vell estil. El turisme alpí que tant ha transformat la Cabane Tracuit, sense anar més lluny, no sembla haver arribat aquí. I ho agraïm.

Referències útils:
Goedeke, R. 2014.Cuatromiles de los Alpes por vías normales. 224 pp. Desnivel.
Ressenyes i condicions:
Mapes de Suïssa:
Refugis:
http://www.sac-basel.ch/huetten/weisshornhuette/

1 comentari:

  1. Quina ascensió mes ferma ! ... i la primera piulada d'alpinisme del blog. Felicitats

    ResponElimina