Husfjellet (635 m). Petita muntanya, grans sensacions

 1 d’abril de 2024

Introducció

Si una paraula pot qualificar la previsió del temps en aquestes latituds, sense dubte el millor adjectiu és … imprevisible. 

Al llarg de la passada nit i el mateix matí, una inesperada pertorbació ens ha deixat un considerable gruix de neu fresca i un no menyspreable vent de Nord-est (aprox 40 km/h).

Descripció 

Sortim del poble de Skaland al nord de l’illa obrint traça amb els skis des de la mateixa porta del vehicle (-3 graus). Segueix nevant, pel que  progressem sense pressa per donar temps a que el front de núvols que ens creua s’allunyi definitivament.

Hem escollit per aquesta sortida un dels clàssics de la illa, el Husfjellet. És ideal per realitzar una sortida de mig dia i pràcticament tota la ruta transcorre per el vessant Sud-est de la muntanya , cosa que pensem ens protegirà del fort vent de nord-est, com així va ser.

És una ruta sorprenent per les seves vistes sobre els dramàtics cims del voltant i la presència del mar allà mateix. El que no ens esperàvem va ser el joc de llums entre el sol, el mar, els núvols que passaven molt ràpid i la neu que aixecava el vent. Tot plegat un entorn màgic i fascinant.

Rètol indicador a l ‘inici de l’itinerari

Superant el bosquet just sobre el poble

Progressivament el bosc es va aclarint

I ja veiem el llom que ens durà al cim

Més amunt bufa de valent

En el llom final cal mantenir-se allunyat de les grans cornises de la dreta.          

Cim !

Cim!

Josep Maria, David i Xavier

Istinden (851m) a Senja. El Gran Nord

28 de març de 2024

Vista dels voltants del nostre allotjament aquests dies, a Kvannasen

Introducció 

Per a un muntanyenc, viatjar al nord de Escandinàvia sempre és una bona idea. L’entorn és atractiu i especial i ràpidament els sentits s’aguditzen. I si li afegim la neu, el fred i el vent, no necessitarem res més per posar a prova les nostres habilitats en un entorn que moltes vegades no ho posa gens fàcil.

Per aquesta primera sortida, he escollit un cim que m’ha semblat interessant i del que no he trobat cap informació de la seva ascensió en època hivernal. Amb aquesta idea, he traçat sobre el mapa  un itinerari no massa llarg, amb pendents moderats i vàries orientacions. Veurem que tal.

Descripció 

La carretera de la Kaperdalen

Deixo el vehicle a l’aparcament just abans del túnel de la carretera de Kaperdalen (cota 350 m). D’una forma bastant inhabitual aquí, es presenta un dia radiant i amb vent només lleuger. El termòmetre del vehicle marca -5 graus, la mateixa temperatura que llegiré a la tornada.

Començo la ruta obrint la meva traça sobre una neu pols ventada en aquest vessant N. Vaja, ja veig que tindré una baixada una mica tècnica per aquí.

Més amunt, no puc accedir directament al coll de l’esquerra del cim perqué està defensat per unes considerables cornises, pel que em cal remuntar el llom encara més a l’esquerra fins pràcticament el cim del Kaperfjellet. 

Un cop arribo a la carena em saluda puntual el familiar vent glaçat d’aquestes terres. Sol bufar de forma contínua, sense donar un respir, sempre a la mateixa velocitat i sense canviar de direcció. I així va ser també aquesta vegada. Em va acompanyar durant tota l’estona que em vaig mantenir a la carena.

Des d’aquest primer cimet descobreixo embadalit la immaculada  cara sud-est de l’Istiden, atractiva i molt ben innivada. Em serà impossible deixar-la passar de llarg.

Molt content amb aquesta perspectiva emprenc el curt descens al coll, que tinc que realitzar amb compte degut a que es troba molt glaçat, i em cal fer aquest tram amb els grampons amb bastanta cura i procurant mantenir-me allunyat de la cornisa. 

Un cop al coll, calço altra vegada els esquís sobre bona neu i emprenc el tram final fins el cim sense perdre de vista la seva magnífica  cara sud-est.

Impacient per iniciar el descens, foquejo cap el cim, on em trobo amb un parell d’austríacs que, casualitat o no, han anat seguint les meves traces fins que han arribat a la vertical del cim, que han preferit atacar directament enlloc de fer la interessant volta cap el Kaperfjellet.

Mirada enrere. Al fons el Tredjefjellet

El mar al fons

Autofoto pujant

El sol àrtic que mai puja gaire ni calenta

Pendent de l’itinerari que he traçat

Els dos austríacs, que deixen la meva traça i pugen directes al cim

La cornisa que defensa el coll i que vorejo per l’esquerra

I així arribo gairebé al Kaperfjellet (851 m)

Istinden al fons des del Kaperfjellet

Més tard arribo a l’Istiden amb la seva bona vista

La foto que em fa el noi austríac

Intercanviem unes paraules, ens acomiadem i, impacient, m’en vaig directe a traçar la línia que he vist pujant.

Les meves i úniques traces a la cara Sud-est de l’Istinden

Uff! Que bé! Han estat quasi dos-cents metres continus (S2) sobre una neu pols molt molt suelta.

Un cop baix, puc gaudir una estona en un racó tranquil i sense vent, just sobre un petit llac, on puc per fi menjar i veure una mica. 

No es veu ningú ni cap traça aquí. És la solitària capçalera del parc natural d’Anderdalen, una extensa  reserva natural ben isolada a la Senja central.

A contracor, poso pells altra vegada i remunto altra vegada cap al cim, on aquesta vegada  trobo un  raconet sense vent just a l’abric del munt de pedres del cim i puc així gaudir una estoneta de la vista.

Protegit del vent. Vista des del cim

Vista des del cim

Després d’una ràpida baixada sense història per neu de vegades pols, de vegades ventada, arribo al cotxe encara amb un somriure d’orella a orella.

Un bon preludi. 

Divendres arriben per fi els companys, amb els que espero compartir les properes sortides.

Xavier

Boscos d’Aiguamoig. El plaer de l’exploració

 5 de març de 2024

Introducció 

Poc abans de Nadal s’em va ocórrer pujar al Tuc de Salana. Va ser un dia de molt moviment a la muntanya amb desagradable trànsit de motos de neu per la pista, molta gent, molt soroll … i bona neu però ja bastant trepitjada. 

D’aquell dia lamentable em vaig quedar amb el redescobriment d’aquesta zona d’altra banda molt equilibrada, molt bella, i plena de racons per tot arreu que no coneixia i em despertaven l’interès a cada volta de la ruta.

Aquella curiositat aviat es traduïr en un estudi dels mapes de la zona, la compra per fi de l’excel.lent guia d’en Carles Lluch i després d’un temps el resultat ha estat l’elaboració de varis projectes pendents, tots ells pensats per a dies amb molt poc moviment a la muntanya i bona neu.

El primer d’aquests és aquesta sortida.

Dades pràctiques

Desnivell: 900 metres

Recorregut: 11,5 km

Dificultats:  Un primer descens en bosc poc dens i poc pendent . S2

                    Un segon descens en bosc dens i molt dens:

                               Pendent molt fort. Girs precisos a  45º o més. S4

Material: aconsellable Casc i Màscara. Sobretot per al segon bosc

Descripció

Després d’un primer dia d’activitat a la zona de Sarraera adaptant-me als nous skis, avui surto amb moltes ganes de l’aparcament d’Aiguamoig. Fa bastant fred (-3.5 graus) i veig molt poca gent a la muntanya. 

La darrera nevada ha transformat l’entorn

Remuntant la Coma de Montaner

Enfilo la Coma de Montaner convertida en un pastís de neu després de la recent nevada. Vaig pujant relaxadament i, de sobte, començant a lliscar per el pletiu de Salana, escolto un sò continu i potent que trenca el silenci d’aquesta sortida: és l’inconfusible cant del Gall Fer, tosc i repetitiu. Em quedo uns minuts escoltant aquest cant ancestral i prossegueixo el meu camí sigilosament procurant no destorbar.

Ja veig a la dreta el primer cim del dia

Abans s’ha remuntar el pletiu

Vigilats de prop per el Tuc de Salana

Cim !

Més amunt deixo el camí de la Salana a la meva esquerra i pujo un turonet (2248 m), el Cimet del dia d’avui.

Amb un Montardo que es vol amagar dins de la boira trec pells i enfilo entre els arbres el bell i fàcil descens del pletiu de Salana deixant molt a la dreta el camí de pujada fins que el camí de Pruedo em marca el punt on em toca tornar a posar pells. Al fons observo la temptadora pujada al cim del Ticó Blanc però ja seria massa per avui i ho deixo per un altre dia.

Vaig resseguint l’ampli camí de Pruedo, per sobre de la Coma de Montaner i bastant aviat la deixo enrere. Una mica  abans de que el camí prengui orientació Est m’aturo en un punt que m’he marcat prèviament i trec pells. És hora de comprovar què tal és el descens que he preparat.

Punt on inicio el segon descens

I dit i fet, amb l’emoció de la descoberta i protegit amb Casc i Màscara em llenço al pendent.

Primer la baixada transcorre per un suau i agradable pendent fins el llímit superior del bosc. Allà, de sobte, aquest terreny amable es converteix en un abrupte pendent, 45 graus o més, en un bosc bastant tancat…. Vaja, les línies de nivell del mapa no reflectien això … coses de l’exploració.

Amb decisió  em llenço al pendent que des del primer moment em demana girs curts precisos per poder fluir entre els arbres. Aquí m’ajuden molt aquests nous skis doncs són una mica més amples del que acostumo a portar i floten millor. Aquesta sorpresa agradable em permet evolucionar molt concentrat en aquest entorn tècnic gaudint de valent.

A cota 1980 m. el terreny, sempre molt dret, s’acanala i els arbres creixen molt junts, un parell o tres de pams entre arbre i arbre. Vaja, que ni el Kilian. Sense pensar-m’ho, trec els skis i els penjo verticals a la motxilla. Després d’uns quinze o vint metres de despenjar-me entre els arbres per el centre de la canal, el bosc s’aclareix  i em torno a posar els skis. Segueixo baixant, sempre en terreny molt dret i em vaig decantant a l’esquerra i surto de la canal.

Poc a poc el terreny perd verticalitat  i el bosc es va obrint encara més… I gairebé de sobte el bosc s’acaba i desemboca en un deliciós i suau prat nevat. 

Ja es veu al fons l’arriu d’Aiguamoig i la pista.

Des de l’arriu d’Aiguamoig, mirada enrere. Amunt el bosc del darrer descens



 
els col·legues descansant després del descens

Gaudeixo el premi d’aquests centenars de metres fins l’arriu d’Aiguamoig i molt content m’aturo una estona abans de continuar el descens per la pista.

Buf ! Ha estat més exigent del que pensava … i una mica senglar, certament, però ha valgut molt la pena.

Xavier

Tuc de Salana (2485 m). Tresors amagats

Dimecres, 6 de març de 2024

 Introducció

Moltes vegades quan un observa i estudia una muntanya, és bastant senzill esbrinar les seves línies de progressió, la seva dificultat, els seus perills i  els possibles descensos. Són un llibre obert.

No és el cas del Tuc de Salana. Sota una aparença de fàcil accés i un parell o tres o quatre línies de descens, normalment es dona el cim per conegut, les seves possibilitats exhaurides i ja s’ignora completament.

I així va ser també per a mi. Després d’una memorable sortida el 2016 amb el cegesqui on baixarem la cara nord dos vegades consecutives, vaig oblidar aquesta zona fins aquest any, quan he pogut redescobrir aquesta muntanya amb més calma i adonar-me de les seves moltes possibilitats. 

Una bona manera de conèixer aquestes muntanyes comença per llegir les bones guies escrites de la zona per tenir en compte els seus possibles punts amb perills objectius, que n’hi ha,  i tenir-los presents. 

Després, cal apuntar mentalment els diferents itineraris descrits per tenir una referència però és molt millor tenir a mà un mapa digital i una aplicació amb les fotos aèries de la zona. A partir d’aquí utilitzeu la vostra experiència i deixeu que la imaginació dibuixi el que seran les vostres futures traces en aquesta muntanya. 

Us sorprendreu de la quantitat i qualitat de les propostes que aquesta muntanya i els seus voltants poden oferir.

I no només això, l’entorn és captivador : el pletiu de Salana amb els seus arbres escampats aquí i allà, el cim mateix, dret i esbelt, l’alpina vall d’Aiguamoix, la silueta del proper Montardo, etc. Realment un racó excepcional de la Val d’Aran.

Dades pràctiques

Desnivell: 1020 m

Recorregut: 11,4 km

Dificultat: S3. esquí exigent 30 a 35 graus . Precisió dels girs en el bosc.

Material: aconsellable Casc i Màscara per si alguna branca s’ens apropa massa.

La millor forma de moure’s en aquesta zona és entre setmana, amb tota tranquilitat, i després d’una generosa nevada.

Descripció

Després d’una bastant original sortida en aquesta zona el dia abans, deixo avui el vehicle a l’aparcament a la cota 1450 m. La muntanya està en silenci i intueixo que no coincidiré avui amb cap altre  esquiador de muntanya. Avui tinc l’intenció de recórrer un itinerari no tant original però amb un descens exigent, bastant directe i molt elegant.

Entrada a la Coma de Montaner

Quan vaig fluint entre els pins per la Coma de Montaner, un rossinyol bord primer, i després una mallerenga em distreuen fins que arribo  al pletiu de Salana. El suau pendent i la qualitat de la neu permeten allà una progressió agradable i ràpida.

Abans d’arribar al llom oest, veig a la dreta les meves traces del dia anterior. Inici del primer descens

Continuo fins l’inici del dret llom oest on el poderós  Montardo i la Valarties es fan presents.

El formidable Montardo des del llom Oest

El llom que cal remuntar

Metres finals fins el cim

Una estona després arribo sense adonar-me al cim i intueixo ja el que serà un molt bon descens fins prop dels Banhs de Tredós. Els experts de lauegi pronostiquen avui risc nivell 2 i espero no ensopegar amb cap de les capes febles persistents que asseguren existeixen aquests dies a Val d’Aran.

Maubermé, Parrós, Barlonguera … des del cim

Amb ganes començo el descens. La cara Est és dreta al principi i la recorro íntegrament: tot un festival de girs entrellaçats sobre una neu pols profunda i de qualitat. Pendent de 30-35 graus mantinguts (S3).

La cara est de la Salana (S3)

Quan soc baix tombo a l’esquerra breument per el camí de Pruedo fins trobar l’inici d’un directe descens en bosc que he trobat descrit i m’ha semblat interessant.

Inici del bosc.  Gran qualitat de la neu

Mirant amunt. El Sol apareix entre els arbres. Part alta del descens del bosc

I així va ser: un itinerari dret de 30 a 35 graus mantinguts (S3), primer dibuixant corbes entre els arbres i després resseguint una obligada canal ja no tant divertida.

Divertit Prat a la sortida del bosc

I quan el bosc per fi s’obre, el millor premi: obrir les traces amb llibertat per un divertit prat (S2) fins l’arriu d’Aiguamoig i la pista de tornada.

Mare meva. Quin descens !

El tros de bosc que s’ha baixat

Un cop a la pista, menjo una mica gaudint del moment i l’entorn de gran bellesa. I ja només queda després un relaxat i ràpid descens per la pista fins el vehicle.

Des de l’arriu d’Aiguamoix, la carena del Sendrosa. Imponent 

Vaja, quin dia. Espero poder viure moltes aventures com aquesta, i si son compartides, millor.

Xavier