Boscos d’Aiguamoig. El plaer de l’exploració

 5 de març de 2024

Introducció 

Poc abans de Nadal s’em va ocórrer pujar al Tuc de Salana. Va ser un dia de molt moviment a la muntanya amb desagradable trànsit de motos de neu per la pista, molta gent, molt soroll … i bona neu però ja bastant trepitjada. 

D’aquell dia lamentable em vaig quedar amb el redescobriment d’aquesta zona d’altra banda molt equilibrada, molt bella, i plena de racons per tot arreu que no coneixia i em despertaven l’interès a cada volta de la ruta.

Aquella curiositat aviat es traduïr en un estudi dels mapes de la zona, la compra per fi de l’excel.lent guia d’en Carles Lluch i després d’un temps el resultat ha estat l’elaboració de varis projectes pendents, tots ells pensats per a dies amb molt poc moviment a la muntanya i bona neu.

El primer d’aquests és aquesta sortida.

Dades pràctiques

Desnivell: 900 metres

Recorregut: 11,5 km

Dificultats:  Un primer descens en bosc poc dens i poc pendent . S2

                    Un segon descens en bosc dens i molt dens:

                               Pendent molt fort. Girs precisos a  45º o més. S4

Material: aconsellable Casc i Màscara. Sobretot per al segon bosc

Descripció

Després d’un primer dia d’activitat a la zona de Sarraera adaptant-me als nous skis, avui surto amb moltes ganes de l’aparcament d’Aiguamoig. Fa bastant fred (-3.5 graus) i veig molt poca gent a la muntanya. 

La darrera nevada ha transformat l’entorn

Remuntant la Coma de Montaner

Enfilo la Coma de Montaner convertida en un pastís de neu després de la recent nevada. Vaig pujant relaxadament i, de sobte, començant a lliscar per el pletiu de Salana, escolto un sò continu i potent que trenca el silenci d’aquesta sortida: és l’inconfusible cant del Gall Fer, tosc i repetitiu. Em quedo uns minuts escoltant aquest cant ancestral i prossegueixo el meu camí sigilosament procurant no destorbar.

Ja veig a la dreta el primer cim del dia

Abans s’ha remuntar el pletiu

Vigilats de prop per el Tuc de Salana

Cim !

Més amunt deixo el camí de la Salana a la meva esquerra i pujo un turonet (2248 m), el Cimet del dia d’avui.

Amb un Montardo que es vol amagar dins de la boira trec pells i enfilo entre els arbres el bell i fàcil descens del pletiu de Salana deixant molt a la dreta el camí de pujada fins que el camí de Pruedo em marca el punt on em toca tornar a posar pells. Al fons observo la temptadora pujada al cim del Ticó Blanc però ja seria massa per avui i ho deixo per un altre dia.

Vaig resseguint l’ampli camí de Pruedo, per sobre de la Coma de Montaner i bastant aviat la deixo enrere. Una mica  abans de que el camí prengui orientació Est m’aturo en un punt que m’he marcat prèviament i trec pells. És hora de comprovar què tal és el descens que he preparat.

Punt on inicio el segon descens

I dit i fet, amb l’emoció de la descoberta i protegit amb Casc i Màscara em llenço al pendent.

Primer la baixada transcorre per un suau i agradable pendent fins el llímit superior del bosc. Allà, de sobte, aquest terreny amable es converteix en un abrupte pendent, 45 graus o més, en un bosc bastant tancat…. Vaja, les línies de nivell del mapa no reflectien això … coses de l’exploració.

Amb decisió  em llenço al pendent que des del primer moment em demana girs curts precisos per poder fluir entre els arbres. Aquí m’ajuden molt aquests nous skis doncs són una mica més amples del que acostumo a portar i floten millor. Aquesta sorpresa agradable em permet evolucionar molt concentrat en aquest entorn tècnic gaudint de valent.

A cota 1980 m. el terreny, sempre molt dret, s’acanala i els arbres creixen molt junts, un parell o tres de pams entre arbre i arbre. Vaja, que ni el Kilian. Sense pensar-m’ho, trec els skis i els penjo verticals a la motxilla. Després d’uns quinze o vint metres de despenjar-me entre els arbres per el centre de la canal, el bosc s’aclareix  i em torno a posar els skis. Segueixo baixant, sempre en terreny molt dret i em vaig decantant a l’esquerra i surto de la canal.

Poc a poc el terreny perd verticalitat  i el bosc es va obrint encara més… I gairebé de sobte el bosc s’acaba i desemboca en un deliciós i suau prat nevat. 

Ja es veu al fons l’arriu d’Aiguamoig i la pista.

Des de l’arriu d’Aiguamoig, mirada enrere. Amunt el bosc del darrer descens



 
els col·legues descansant després del descens

Gaudeixo el premi d’aquests centenars de metres fins l’arriu d’Aiguamoig i molt content m’aturo una estona abans de continuar el descens per la pista.

Buf ! Ha estat més exigent del que pensava … i una mica senglar, certament, però ha valgut molt la pena.

Xavier