Tuc deth Miei (2258m) i Cap des Closos ( 2418m) des de Pla Beret

 Dimarts, 18 de febrer de 2025

Introducció

Bon temps, condicions primaverals i neu suficient en alçada. Aquest era el plantejament d’aquesta nova visita a la vall. 

I a grans trets això és el que hem trobat. Les temperatures relativament altes, el ja potent sol de febrer i bastants dies sense nevades importants han configurat aquest escenari que hem sabut aprofitar.

Descripció

Surto amb els esquis de l’aparcament de Pla Beret sobre les 9 i mitja. Una bona hora, doncs fa una estoneta que el sol ha començat a tractar ja l’àmplia cara sud del Tuc deth Miei.

Les pells s’adhereixen bé al pendent i puc traçar l’itinerari de pujada de forma àgil i segura.

Sense entrebancs arribo al cim del Tuc deth Miei i finalment al Cap des Closos. He notat que la millor neu  avui és l’orientada al sol, així que m’oblido de la meva idea inicial de baixar la cara nord.

Trec pells i emprenc un descens ràpid i divertit sobre neu cremeta resseguint l’arriu de Barlongueta fins un replanet a la cota 2085 m. Allà poso pells per tornar a pujar per segona vegada el Tuc deth Miei.

Des d’aquest cim només em queda un segon memorable i ràpid descens sobre neu primavera fins el cotxe.

Inici de la ruta, atravessant la pista d’esqui de fons

La Barlonguera al fons

El Tuc deth Miei ja a tocar

Cim! Parrós al fons

Mirada enrere cap el cimet que acabo de deixar

Les Maladetes apareixen al fons

Cap des Closos.

Fi del primer descens. Ara toca remuntar

El Tuc de Vacivers a l’altra costat de la vall

El millor del dia

Una bella sortida, del millor que aquest racó de la val d’Aran pot oferir

Xavier

Powered by Wikiloc

Boscos d’Aiguamoig. El plaer de l’exploració

 5 de març de 2024

Introducció 

Poc abans de Nadal s’em va ocórrer pujar al Tuc de Salana. Va ser un dia de molt moviment a la muntanya amb desagradable trànsit de motos de neu per la pista, molta gent, molt soroll … i bona neu però ja bastant trepitjada. 

D’aquell dia lamentable em vaig quedar amb el redescobriment d’aquesta zona d’altra banda molt equilibrada, molt bella, i plena de racons per tot arreu que no coneixia i em despertaven l’interès a cada volta de la ruta.

Aquella curiositat aviat es traduïr en un estudi dels mapes de la zona, la compra per fi de l’excel.lent guia d’en Carles Lluch i després d’un temps el resultat ha estat l’elaboració de varis projectes pendents, tots ells pensats per a dies amb molt poc moviment a la muntanya i bona neu.

El primer d’aquests és aquesta sortida.

Dades pràctiques

Desnivell: 900 metres

Recorregut: 11,5 km

Dificultats:  Un primer descens en bosc poc dens i poc pendent . S2

                    Un segon descens en bosc dens i molt dens:

                               Pendent molt fort. Girs precisos a  45º o més. S4

Material: aconsellable Casc i Màscara. Sobretot per al segon bosc

Descripció

Després d’un primer dia d’activitat a la zona de Sarraera adaptant-me als nous skis, avui surto amb moltes ganes de l’aparcament d’Aiguamoig. Fa bastant fred (-3.5 graus) i veig molt poca gent a la muntanya. 

La darrera nevada ha transformat l’entorn

Remuntant la Coma de Montaner

Enfilo la Coma de Montaner convertida en un pastís de neu després de la recent nevada. Vaig pujant relaxadament i, de sobte, començant a lliscar per el pletiu de Salana, escolto un sò continu i potent que trenca el silenci d’aquesta sortida: és l’inconfusible cant del Gall Fer, tosc i repetitiu. Em quedo uns minuts escoltant aquest cant ancestral i prossegueixo el meu camí sigilosament procurant no destorbar.

Ja veig a la dreta el primer cim del dia

Abans s’ha remuntar el pletiu

Vigilats de prop per el Tuc de Salana

Cim !

Més amunt deixo el camí de la Salana a la meva esquerra i pujo un turonet (2248 m), el Cimet del dia d’avui.

Amb un Montardo que es vol amagar dins de la boira trec pells i enfilo entre els arbres el bell i fàcil descens del pletiu de Salana deixant molt a la dreta el camí de pujada fins que el camí de Pruedo em marca el punt on em toca tornar a posar pells. Al fons observo la temptadora pujada al cim del Ticó Blanc però ja seria massa per avui i ho deixo per un altre dia.

Vaig resseguint l’ampli camí de Pruedo, per sobre de la Coma de Montaner i bastant aviat la deixo enrere. Una mica  abans de que el camí prengui orientació Est m’aturo en un punt que m’he marcat prèviament i trec pells. És hora de comprovar què tal és el descens que he preparat.

Punt on inicio el segon descens

I dit i fet, amb l’emoció de la descoberta i protegit amb Casc i Màscara em llenço al pendent.

Primer la baixada transcorre per un suau i agradable pendent fins el llímit superior del bosc. Allà, de sobte, aquest terreny amable es converteix en un abrupte pendent, 45 graus o més, en un bosc bastant tancat…. Vaja, les línies de nivell del mapa no reflectien això … coses de l’exploració.

Amb decisió  em llenço al pendent que des del primer moment em demana girs curts precisos per poder fluir entre els arbres. Aquí m’ajuden molt aquests nous skis doncs són una mica més amples del que acostumo a portar i floten millor. Aquesta sorpresa agradable em permet evolucionar molt concentrat en aquest entorn tècnic gaudint de valent.

A cota 1980 m. el terreny, sempre molt dret, s’acanala i els arbres creixen molt junts, un parell o tres de pams entre arbre i arbre. Vaja, que ni el Kilian. Sense pensar-m’ho, trec els skis i els penjo verticals a la motxilla. Després d’uns quinze o vint metres de despenjar-me entre els arbres per el centre de la canal, el bosc s’aclareix  i em torno a posar els skis. Segueixo baixant, sempre en terreny molt dret i em vaig decantant a l’esquerra i surto de la canal.

Poc a poc el terreny perd verticalitat  i el bosc es va obrint encara més… I gairebé de sobte el bosc s’acaba i desemboca en un deliciós i suau prat nevat. 

Ja es veu al fons l’arriu d’Aiguamoig i la pista.

Des de l’arriu d’Aiguamoig, mirada enrere. Amunt el bosc del darrer descens



 
els col·legues descansant després del descens

Gaudeixo el premi d’aquests centenars de metres fins l’arriu d’Aiguamoig i molt content m’aturo una estona abans de continuar el descens per la pista.

Buf ! Ha estat més exigent del que pensava … i una mica senglar, certament, però ha valgut molt la pena.

Xavier

Tuc de Salana (2485 m). Tresors amagats

Dimecres, 6 de març de 2024

 Introducció

Moltes vegades quan un observa i estudia una muntanya, és bastant senzill esbrinar les seves línies de progressió, la seva dificultat, els seus perills i  els possibles descensos. Són un llibre obert.

No és el cas del Tuc de Salana. Sota una aparença de fàcil accés i un parell o tres o quatre línies de descens, normalment es dona el cim per conegut, les seves possibilitats exhaurides i ja s’ignora completament.

I així va ser també per a mi. Després d’una memorable sortida el 2016 amb el cegesqui on baixarem la cara nord dos vegades consecutives, vaig oblidar aquesta zona fins aquest any, quan he pogut redescobrir aquesta muntanya amb més calma i adonar-me de les seves moltes possibilitats. 

Una bona manera de conèixer aquestes muntanyes comença per llegir les bones guies escrites de la zona per tenir en compte els seus possibles punts amb perills objectius, que n’hi ha,  i tenir-los presents. 

Després, cal apuntar mentalment els diferents itineraris descrits per tenir una referència però és molt millor tenir a mà un mapa digital i una aplicació amb les fotos aèries de la zona. A partir d’aquí utilitzeu la vostra experiència i deixeu que la imaginació dibuixi el que seran les vostres futures traces en aquesta muntanya. 

Us sorprendreu de la quantitat i qualitat de les propostes que aquesta muntanya i els seus voltants poden oferir.

I no només això, l’entorn és captivador : el pletiu de Salana amb els seus arbres escampats aquí i allà, el cim mateix, dret i esbelt, l’alpina vall d’Aiguamoix, la silueta del proper Montardo, etc. Realment un racó excepcional de la Val d’Aran.

Dades pràctiques

Desnivell: 1020 m

Recorregut: 11,4 km

Dificultat: S3. esquí exigent 30 a 35 graus . Precisió dels girs en el bosc.

Material: aconsellable Casc i Màscara per si alguna branca s’ens apropa massa.

La millor forma de moure’s en aquesta zona és entre setmana, amb tota tranquilitat, i després d’una generosa nevada.

Descripció

Després d’una bastant original sortida en aquesta zona el dia abans, deixo avui el vehicle a l’aparcament a la cota 1450 m. La muntanya està en silenci i intueixo que no coincidiré avui amb cap altre  esquiador de muntanya. Avui tinc l’intenció de recórrer un itinerari no tant original però amb un descens exigent, bastant directe i molt elegant.

Entrada a la Coma de Montaner

Quan vaig fluint entre els pins per la Coma de Montaner, un rossinyol bord primer, i després una mallerenga em distreuen fins que arribo  al pletiu de Salana. El suau pendent i la qualitat de la neu permeten allà una progressió agradable i ràpida.

Abans d’arribar al llom oest, veig a la dreta les meves traces del dia anterior. Inici del primer descens

Continuo fins l’inici del dret llom oest on el poderós  Montardo i la Valarties es fan presents.

El formidable Montardo des del llom Oest

El llom que cal remuntar

Metres finals fins el cim

Una estona després arribo sense adonar-me al cim i intueixo ja el que serà un molt bon descens fins prop dels Banhs de Tredós. Els experts de lauegi pronostiquen avui risc nivell 2 i espero no ensopegar amb cap de les capes febles persistents que asseguren existeixen aquests dies a Val d’Aran.

Maubermé, Parrós, Barlonguera … des del cim

Amb ganes començo el descens. La cara Est és dreta al principi i la recorro íntegrament: tot un festival de girs entrellaçats sobre una neu pols profunda i de qualitat. Pendent de 30-35 graus mantinguts (S3).

La cara est de la Salana (S3)

Quan soc baix tombo a l’esquerra breument per el camí de Pruedo fins trobar l’inici d’un directe descens en bosc que he trobat descrit i m’ha semblat interessant.

Inici del bosc.  Gran qualitat de la neu

Mirant amunt. El Sol apareix entre els arbres. Part alta del descens del bosc

I així va ser: un itinerari dret de 30 a 35 graus mantinguts (S3), primer dibuixant corbes entre els arbres i després resseguint una obligada canal ja no tant divertida.

Divertit Prat a la sortida del bosc

I quan el bosc per fi s’obre, el millor premi: obrir les traces amb llibertat per un divertit prat (S2) fins l’arriu d’Aiguamoig i la pista de tornada.

Mare meva. Quin descens !

El tros de bosc que s’ha baixat

Un cop a la pista, menjo una mica gaudint del moment i l’entorn de gran bellesa. I ja només queda després un relaxat i ràpid descens per la pista fins el vehicle.

Des de l’arriu d’Aiguamoix, la carena del Sendrosa. Imponent 

Vaja, quin dia. Espero poder viure moltes aventures com aquesta, i si son compartides, millor.

Xavier

Un matí de bona neu al Tuc dera Pincèla (2534 m). Val d’Aran

 12 de gener de 2024

Introducció 

L’ascensió i el descens de la Pincèla ha resultat ser una de les més belles rutes clàssiques que he pogut fer aquí a Val d’Aran. 

La varietat de l’itinerari i la presència propera de ferms cims de categoria que ens vigilen a cada pas configuren una sortida equilibrada i agradable. 

Això sí, cal esperar el moment adequat i no fer-la de qualsevol manera.

Es necessita neu suficient a una cota relativament baixa, que aquesta neu sigui de qualitat i mai excessiva, doncs la part obaga de la sortida podria presentar un cert risc d’allau. 

A més a més cal matinar i respectar els tempos adequats.

Si es tenen en compte tots aquests factors, la Pincèla ens mostrarà la seva cara més amable.

Dades pràctiques

Horari: unes 3,15 hores fins el cim

Desnivell : 1084 m

Recorregut : 13,5 km

Dificultat: S2. Un cim per gaudir de l’esquí

Descripció

Després d’una plàcida nit al càmping Espalias, arribo a un Baguerge bastant blanc després de la darrera nevada però encara puc continuar per la pista fins a la cota 1465 m, punt on he de deixar el cotxe ja sobre la neu.

Surto des d’allà mateix sobre les 9h del matí amb els esquís sobre una neu abundant i lleugera, de bon lliscar. El termòmetre del cotxe marca -4,5 graus i el dia es presenta esplèndid.

Després de creuar tot el pla dera Ribera, l’ascensió remunta, ara per la pista, ara pel dret, el vessant assolellat del Tuc de Crabera i el va vorejant fins situar-se en el vessant nord del Bony d’Arenho, que remunta íntegrament fins la colhada des clots de Monnàs.

Quan començo a remuntar els assolellats pendents de la part baixa de la sortida, em sorprèn molt que la neu, després de patir ja uns quants dies de sol, segueixi mantenint la seva qualitat original. Té que haber fet força fred per no haver-se transformat gens.

Matí fred (-4,5 graus) i cel radiant

Arribo a la borda de la Lana

I poc després arriben dos nois de les terres de l’Ebre

El sol poc a poc va guanyant terreny

La traça va tallant la pista. Al fons la bella cara oest del tuc de Parrós

I el Maubermé al fons

La traça es va ficant cap el fons de la vall

Més amunt, mirada enrere cap el vessant oest del Tuc de Parrós, que es mostra temptador

I progressivament la llògica de l’ascensió ens va portant al vessant obac de la muntanya: un autèntic congelador que manté la neu en perfectes condicions.

En aquesta ocasió, el Bony d’Arenyo no té massa neu a la part superior, pel que passo tranquil sota el seu flanc, sense témer cap acumulació excessiva de neu que pugui provocar una allau.

Anem resseguint una traça antiga que es perd abans del coll

Aquest vessant és un autèntic congelador

Ja es veu el coll i el cim més aprop

El coll amb el cim al darrera

Des de la colhada des clots de Monnàs (2392 m), cal fer un flanqueig ascendent a l’esquerra per arribar al llom final del cim. És un tram molt assolellat i amb un cert pendent i els dos nois que m’han precedit han obert la traça bastant pel centre de la cara.

Donat el fet que la temperatura és molt baixa i és bastant aviat, el terreny és manté encara estable. Rès a criticar doncs, així que decideixo seguir la seva traça, almenys a la pujada. Tot i així inconscientment accelero bastant el ritme.

Des del coll, el ressalt final del cim, tallat per la traça

Sortint ja del flanqueig i arrivant al llom final. Buf ! Al fons les Maladetes

Mont Lude des del senzill llom final

La creu del cim ja a tocar. Ha estat genial

Cim!

Les Maladetes des del cim

Mirada enrere deixant el cim

Malgrat avui s’està molt bé aquí a dalt, no m’entretinc gens, doncs vull trobar les millors condicions possibles a la pala que baixa al coll.

Primeres traces  de baixada a la pala que porta a la colhada des clots de Monnàs. Les meves, les de l’esquerra

Abaix, mirada enrere des del coll. Es pot veure com l’assolellada pala somital va deixant ja caure petits fragments de neu que rodolen sobre la traça de pujada.

Mirada amunt des del coll. Unes bones traces, certament

Després d’un vertiginós i memorable descens arribo massa aviat al pont sobre l’arriu Unhola

Unes bones eines. Reactius, lleugers, dòcils i fiables, malgrat ser bastant fràgils

El millor del dia

Era aquesta la petita gran clàssica que em temptava des de feia temps. Sempre em cridava l’atenció des del Tuc de Parrós, pero quan l’havia intentat les condicions no eren favorables.

Com tot, val molt  la pena esperar les millors condicions i escollir una jornada lo més tranquila possible per poder gaudir aquest cim tal com es mereix.

Xavier