dilluns, 15 de gener del 2024

Un matí de bona neu al Tuc dera Pincèla (2534 m). Val d’Aran

 12 de gener de 2024

Introducció 

L’ascensió i el descens de la Pincèla ha resultat ser una de les més belles rutes clàssiques que he pogut fer aquí a Val d’Aran. 

La varietat de l’itinerari i la presència propera de ferms cims de categoria que ens vigilen a cada pas configuren una sortida equilibrada i agradable. 

Això sí, cal esperar el moment adequat i no fer-la de qualsevol manera.

Es necessita neu suficient a una cota relativament baixa, que aquesta neu sigui de qualitat i mai excessiva, doncs la part obaga de la sortida podria presentar un cert risc d’allau. 

A més a més cal matinar i respectar els tempos adequats.

Si es tenen en compte tots aquests factors, la Pincèla ens mostrarà la seva cara més amable.

Dades pràctiques

Horari: unes 3,15 hores fins el cim

Desnivell : 1084 m

Recorregut : 13,5 km

Dificultat: S2. Un cim per gaudir de l’esquí

Descripció

Després d’una plàcida nit al càmping Espalias, arribo a un Baguerge bastant blanc després de la darrera nevada però encara puc continuar per la pista fins a la cota 1465 m, punt on he de deixar el cotxe ja sobre la neu.

Surto des d’allà mateix sobre les 9h del matí amb els esquís sobre una neu abundant i lleugera, de bon lliscar. El termòmetre del cotxe marca -4,5 graus i el dia es presenta esplèndid.

Després de creuar tot el pla dera Ribera, l’ascensió remunta, ara per la pista, ara pel dret, el vessant assolellat del Tuc de Crabera i el va vorejant fins situar-se en el vessant nord del Bony d’Arenho, que remunta íntegrament fins la colhada des clots de Monnàs.

Quan començo a remuntar els assolellats pendents de la part baixa de la sortida, em sorprèn molt que la neu, després de patir ja uns quants dies de sol, segueixi mantenint la seva qualitat original. Té que haber fet força fred per no haver-se transformat gens.

Matí fred (-4,5 graus) i cel radiant

Arribo a la borda de la Lana

I poc després arriben dos nois de les terres de l’Ebre

El sol poc a poc va guanyant terreny






La traça va tallant la pista. Al fons la bella cara oest del tuc de Parrós



I el Maubermé al fons


La traça es va ficant cap el fons de la vall


Més amunt, mirada enrere cap el vessant oest del Tuc de Parrós, que es mostra temptador

I progressivament la llògica de l’ascensió ens va portant al vessant obac de la muntanya: un autèntic congelador que manté la neu en perfectes condicions.
En aquesta ocasió, el Bony d’Arenyo no té massa neu a la part superior, pel que passo tranquil sota el seu flanc, sense témer cap acumulació excessiva de neu que pugui provocar una allau.


Anem resseguint una traça antiga que es perd abans del coll


Aquest vessant és un autèntic congelador

Ja es veu el coll i el cim més aprop



El coll amb el cim al darrera

Des de la colhada des clots de Monnàs (2392 m), cal fer un flanqueig ascendent a l’esquerra per arribar al llom final del cim. És un tram molt assolellat i amb un cert pendent i els dos nois que m’han precedit han obert la traça bastant pel centre de la cara.
Donat el fet que la temperatura és molt baixa i és bastant aviat, el terreny és manté encara estable. Rès a criticar doncs, així que decideixo seguir la seva traça, almenys a la pujada. Tot i així inconscientment accelero bastant el ritme.

Des del coll, el ressalt final del cim, tallat per la traça


Sortint ja del flanqueig i arrivant al llom final. Buf ! Al fons les Maladetes

Mont Lude des del senzill llom final



La creu del cim ja a tocar. Ha estat genial

Cim!

Les Maladetes des del cim


Mirada enrere deixant el cim
Malgrat avui s’està molt bé aquí a dalt, no m’entretinc gens, doncs vull trobar les millors condicions possibles a la pala que baixa al coll.

Primeres traces  de baixada a la pala que porta a la colhada des clots de Monnàs. Les meves, les de l’esquerra


Abaix, mirada enrere des del coll. Es pot veure com l’assolellada pala somital va deixant ja caure petits fragments de neu que rodolen sobre la traça de pujada.


Mirada amunt des del coll. Unes bones traces, certament

Després d’un vertiginós i memorable descens arribo massa aviat al pont sobre l’arriu Unhola



Unes bones eines. Reactius, lleugers, dòcils i fiables, malgrat ser bastant fràgils

El millor del dia

Era aquesta la petita gran clàssica que em temptava des de feia temps. Sempre em cridava l’atenció des del Tuc de Parrós, pero quan l’havia intentat les condicions no eren favorables.

Com tot, val molt  la pena esperar les millors condicions i escollir una jornada lo més tranquila possible per poder gaudir aquest cim tal com es mereix.

Xavier

diumenge, 31 de desembre del 2023

Vignemale. Pic de Cerbillona (3.247 m) per el corredor Sud Oest

 28 i 29 de desembre de 2023

Introducció 

Abruptes son quasi tots els vessants del massís de Vinhamala o Vignemale si ho preferiu d'aquesta manera. 

Un terreny de joc exigent, tant a l’estiu amb les seves llargues i compromeses vies sobre roca de vegades delicada, com a l’hivern amb els seus fascinants corredors de neu i glaç.

El  vessant Sud-oest de la muntanya no és una excepció. S’eleva molts metres de desnivell sobre la vall del riu Ara i promet aventures llargues i exigents en cadascún dels seus racons.

Després de recórrer els diferents vessants de la muntanya al llarg dels anys, mai m’havia fixat en aquesta part de la muntanya una mica oblidada per els alpinistes. Potser per la seva reputació, doncs el sol toca aviat i cal respectar escrupulosament l'horari de la sortida per tal que les condicions de la neu es mantinguin estables.

I va ser per casualitat que ja fa anys em vaig trobar amb la descripció d’aquest corredor sud-oest: una línia lògica, molt més directa que la via normal de la Moscowa i certament més difícil. 

Amb el temps he anat posposant aquesta sortida amb altres compromisos, la pandèmia, una feixuga lesió … etc, però no podia tancar la meva relació particular amb el Vignemale sense viure aquesta aventura.

Aquí al Pirineu, aquestes darreres setmanes un potent anticicló ha anat configurant lentament unes bones condicions per a practicar l’alpinisme, que no l’esquí. La neu ha anat endurint amb els cicles de gel-desgel fins estar al punt, com un bon vi que necessita el seu temps de criança.

Parlem la setmana passada en Josep Maria i jo i decidim apuntar en aquest sentit per fi. En Joan Carles, es troba aquests dies per aquí i s’uneix al projecte … i els darrers dies els virus fan acte de presència i ens generen bastanta incertesa. Que més pot anar malament ?

Però per sort, el 27 de desembre miraculosament sembla que està tot controlat i posem rumb a Ordesa. S'esperen dies freds d'hivern i sense sol, cosa que em dona la tranquilitat de saber que l'astre rei no deteriorarà les condicions del meu estimat gel.

Alea jacta est.


Dades pràctiques

La dificultat actual del corredor és superior a les anotacions que descriuen algunes guies i algún prestigiós blog a Internet.

Les generoses nevades de fins fa uns anys tenien un efecte nivellador sobre el terreny: suavitzaven els ressalts i grans gruixos de neu s’acumulaven sobretot a la base del corredor.

Tot això ha canviat: els gruixos de neu actuals més febles ‘còpien’ el pendent del substracte rocós subjacent sense suavitzar-lo. 

En el cas del nostre corredor això es fa més evident sobretot a la seva part baixa: ara cal escalar un llarg i dret pendent tallat per dos petites rimaies per arribar pròpiament a l’inici de la canal, la qual tantmateix reflecteix també el pendent de la paret de la dreta, força inclinada.

Una morfologia més exigent en definitiva, que va posar a prova la nostra tècnica i que vàrem saber gestionar sobre el terreny.

Desnivell :   500 m en l’aproximació a la cabana de Cerbillona el dia anterior 

                   1450 m en l’ascensió al pic de Cerbillona

Recorregut : 9 km en l’aproximació a la cabana de Cerbillona el dia anterior

                     16,8 km en total el segon dia

Horari : 12 hores en moviment el segon dia

Dificultats :  

Es tracta d’un vessant molt dret. Des de que calcem grampons (avui a 2400 m) ens movem sobre els 30 graus d’inclinació i sol estar bastant gelat, pel que la concentració s’ha de mantenir tota la pujada i, si la neu no transforma, tota la baixada també.

A 2730 m trobem l’únic lloc realment pla de tota la sortida, en un petit circ sota l’anomenada Marmolera i l’entrada al corredor de la Moscowa a l’esquerra.

De 2730 m a 2950 m cal superar l’anomenat corredor de la Moscowa. Es va redreçant de 35 fins a 40 graus.

De 2950 m  fins a 3100 m cal superar les dificultats principals:

Primer un llarg i dret ressalt  a 60 graus amb dos petites rimaies fins la base del corredor pròpiament, que tomba a l’esquerra.

El propi corredor, que té una tònica de 50 graus.

De 3100 metres fins el cim cal superar primer una pala a 40 graus fins el coll de Lady Lister. Des d’aquí un escènic i bastant estret tram de neu ens porta al nostre objectiu.

Baixada: amb molta cura desgrimpant per el mateix lloc.

És una bona ascensió per fer sense cordes si es té el nivell adequat. A més a més, em vaig adonar que la paret dreta del corredor, la que queda més a mà, presenta una roca mediocre i poc adequada per colocar assegurances. Caldria doncs recórrer a estaques o dead-man per protegir el corredor.

 

Descripció


Prenent un cafè a Torla abans de pujar

Tot l’equip a San Nicolàs de Bujaruelo

La nit ha estat freda i l’entorn és de postal

I prosseguim sobre aquesta plana ben gebrada

La pista que porta a la cabana de pastores

Una de les poques estones que vàrem tenir sol en tota la sortida

Després d'una hora i quart arribem a la cabana de pastores (1580 m)

El nostre objectiu des de la cabana a 1580 metres

Amb el zoom, la nostra via



Un còmode i llarg camí ens porta a la cabana de Cerbillona 

Una mica més amunt

En Josep Maria i el Joan Carles arribant a la cabana

Després de 2 hores i 45 minuts arribem a la cabana de Cerbillona

Ja hi som tots



Confortable, amb espai per a unes 6 persones i aigua aprop

I ha sortit molt bé de preu

A 2400 metres enmig de les restes d’una allau


En aquest punt en Josep Maria diu prou. Venia encara mig recuperat dels virus d’aquests dies passats i volia probar-se, rodar una mica i tantejar el cos. Genial que s’ha animat a sortir i poder fer el viatge tots tres. La propera sortida tots junts al cim.
I així, en aquest punt, enmig de les restes d’una allau gelada a 2400 metres, ens desitgem sort i prosseguim.

Uff! Quina emoció!

En JC acabant de travessar una antiga allau

Ens acomiadem d’en JM i seguim



Continuem per tot un seguit de rampes inacabables





En JC arribant a l’únic replà de la jornada. Un amfiteatre a 2730 metres

Una mica més amunt. Entrada al corredor de la Moscowa

Des del replà el paisatge hivernal és tot un espectacle

En JC sortint del corredor i arribant a l’inici de les dificultats


La dreta i gelada rampa d’entrada al corredor

En JC iniciant l’atac

Més amunt, ja a l’entrada del corredor, en JC en plena feina. 60 graus




Des del mateix punt, mirada amunt

El corredor pròpiament presenta un pendent continu d’uns 50 graus i en tot moment està força glaçat.

Quan porto uns dos terços del mateix començo a no notar els dits dels peus, que estan força freds, pel que decideixo augmentar el ritme per generar calor amb l’exercici. Començo a deixar en JC una mica enrere.

I sembla que funciona. Quan soc a tocar del coll de Lady Lister ja he restablert la circulació malgrat el fort vent que ens envolta des de la sortida del corredor. Segons el meteoblue marcava uns 40 km/h i uns -7 graus Celsius al cim. No sembla que s’hagin equivocat de gaire.

I així, després d’una breu i maca aresta de neu em trobo dalt del cim. Victòria tensa pensant en la desgrimpada que ens espera.

El vent i el fred son insuportables i no trobo aquí dalt cap recer, així que em torno cap el coll a esperar en JC, que el veig acabant la pala d’accés al coll. 

Baixo i prop del coll trobo un racó rocós mig protegit en el vessant d’Ossoue. En pocs minuts arriba en JC , em deixa el seu plomes i li guardo la motxilla mentre ell puja i baixa del cim. Ens acomiadem i passo l’estona movent els dits dels peus i em poso unes manoples més calentes.

Després d’uns minuts que s’em fan eterns apareix en JC ben content amb el cim a la butxaca. Em comenta que abans ha fet els darrers metres de la sortida del corredor una mica més a la dreta que jo i que la neu no estava tant dura allà. Decidim desgrimpar aquesta variant doncs.

Fem la baixada de la pala cimera i encetem junts la baixada del corredor.

 L’ambient és molt vertical i més a la baixada, que tens la mirada dirigida cap a l’estimball.

La ‘seva’ variant resulta ser encara més dreta que la ‘meva’ i sí, realment tenia molt ambient. Em va agradar força malgrat la concentració intensa que estàvem aplicant.

Quasi al final del corredor m’avanço  una mica, m’aturo per relaxar els bessons i encaro el ressalt final més a l’esquerra (en sentit de baixada) per veure si el pendent no és tant dret com a la pujada i … bingo!  les rimaies eren més estretes i el pendent potser més suau, uns 55 graus o així.

Arribat a la base del ressalt trec per fi la càmara i puc fer algunes fotografies .

Buf ! Ha estat tot un festival de tècniques de progressió. Una digna manera de  pujar i baixar la part final d’aquesta gran muntanya. Vaig resseguint la progressió d’en JC i li faig algunes fotos.

En Joan Carles progressa amb el seu ritme tranquil i molt segur. Evoluciona amb estil i veure’l moure’s dona confiança.

En pocs minuts ens reunim altra vegada i prosseguim avall. El corredor de la Moscowa, força més fàcil (40 graus i després 35 graus) està força gelat i no ens podem relaxar encara. 

El resolem amb piolet-bastó i grampons amb tècnica de 10 puntes (pied a plat), la qual ens va molt bé per relaxar els nostres pobres bessons.


Cim!  Molt content. Satisfacció tensa pensant en la baixada. 

Cim !


En JC al cim una estona més tard


Val la pena veure el vídeo d ‘en JC per fer-se una idea de les condicions…




Uau ! La nord del Tallòn i el Perdut des del cim


El Pic du Clot de la Hount i la Pique Longue a tocar



Ja de baixada, a mig corredor m’avanço i espero al JC al peu de les dificultats


En JC, aplicant una bona tècnica en aquesta gelada desgrimpada (55 graus)



Ara li cal baixar flanquejant cap a mi per aquest bell pendent (55 graus)



Més avall hem sortit ja del corredor de la Moscowa. L’ambient hivernal és fascinant

En el mateix punt mirant amunt. Les dificultats majors ja s’han acabat



En JC baixant. Darrera seu l’entrada al corredor de la Moscowa


En Josep Maria ens ha anat seguint amb el Tele i ens fa aquesta foto quan som a uns 2600 metres

Durant la baixada em vaig anar trobant molt cansat i en JC em va animant. Sort del liofilitzat i el isostar calent que em prepara el Josep Maria quan arribem a la cabana.
 
Aquesta parada em va molt bé i així puc continuar els 9 km fins Bujaruelo.

Amb pena de deixar aquest entorn màgic i molt cansat deixo enrere la cabana

Tal i com s’ha d’acabar una aventura. Al voltant d’una taula entre amics


Josep Maria, Joan Carles i Xavier



Powered by Wikiloc

diumenge, 17 de desembre del 2023

Zwölferhorn – circular al cim de Sankt Gilgen


Recorregut:  9 km

Desnivell: D+ / D- :  768m 

Dificultat:  S2-S3 

Horari: 2h 30 min 

Material necessari - cap per les condicions trobades

 

 

DESCRIPCIÓ


Vistes des del cim del Zwölferhorn ® Pol Puig Collderram

Sankt Gilgen es una petita i bucòlica població situada al nord-est del Llac Wolfgansee. A més, es una població coneguda pel seu mercat de nadal i perquè diversos familiars de Mozart hi van viure en diferents moments. A les esquenes d’aquesta població hi ha una muntanya, el Zwölfernhown que no passa desapercebuda a qui visita aquesta zona.


Inici del tram de pujada ® Pol Puig Collderram



 

És un cim clàssic, sense cap mena de risc i que diversa gent acostuma a fer entre setmana abans o després d’anar a treballar. Combina unes vistes espectaculars amb una baixada orientada a nord-est que manté les condicions durant diversos dies si les temperatures no pugen. Per les últimes temperatures la neu no arriba a Sankt Gilgen, i hem fet la sortida desde Tiefbrunnau. En aquesta zona hi ha petites valls que gràcies a les temperatures fredes mantenen la neu en bones condicions durant diversos dies.


Progressant pel tram de bosc ® Pol Puig Collderram



Vistes del Regenspitz ® Pol Puig Collderram

 


Dia de sol brillant a Salzkammergut ® Pol Puig Collderram

Iniciem la sortida des de l’aparcament de Tiefbrunnau (és el mateix que a l’estiu i té un cost de 4 euros). Allà iniciem la pujada seguint la vall per on baixa el riu Weissenbach. La zona no té cap perill i està innivada des de l’inici. Una primera pujada forta en porta a la pista que s’acaba obrint a la vall on arribem a la Mehlsackalm. D’allà seguim progressant per una traça marcada fins on voltegem el cim del Gartenberg i anem borejant fins arribar al cimet del Pillsteinhöhe. Fins i tot, podem veure la pala que ahir vam baixar del Regenspitz. Llueix espectacular! 


Tram final de pujada ® Pol Puig Collderram

 

Vistes camí del cim ® Pol Puig Collderram

 


Gaudint de les espectaculars vistes ® Pol Puig Collderram



Tot progressant veiem com a les cares solanes hi ha alguna allau d’arrel ja que la primera capa encara no està ben cohesionada. Des d’allà ja veiem el Zwölfernhon que es el nostre destí final. Al ser un cim on s’hi pot pujar amb gondola, i hi ha una part aplanada hi ha bastanta gent caminant. També hi ha l’Arnika Hütte oberta on s’hi pot menjar calent i fer un beure amb unes vistes espectaculars.

 

Avui tenim un dia esplèndid de sol i sense vent, on gaudint de com l’última nevada ha deixat tots els cims de la regió de Salzkammergut. Iniciem una Baixada amb una neu molt bona i que ens porta fins la Sausteigalm. Allà agafem la pista que ens portarà altre cop a l’aparcament de sortida.

 

Un cim molt recomenable que ofereix diversos possibilitat, excel.lents vistes i una baixada molt divertida.


L'equip al cim!




 

Antonella, Deidre i Pol

Powered by Wikiloc