Cim: Weisshorn
Refugis: Cabane Tracuit i Weisshornhütte
Desnivell: +1600 m (dia 1), +1500 m -2100 m (dia 2), -1000
(dia 3)
Ruta: Zinal (1675 m) – Cabane de Tracuit (3256 m) – Bishorn
(4135 m) – Weisshornjoch (4058 m) – Grand Gendarme (4331 m) – Weisshorn (4506 m)
– Frühstückplatz (3914 m) – Weisshornhütte (2392 m) – Randa (1400 m)
Material: nosaltres vam dur 1 corda de 60 m, un piolet, un
joc discret de friends i força anelles de cinta per llaçar banyes de roca, a
part del material de travessa glaciar i personal bàsic.
Dificultat: AD+, llargues seccions de III+ i III exposats (segons Goedeke, 2014)
Dates: primera setmana d'agost 2016
Dates: primera setmana d'agost 2016
El Weisshorn és un gegant que viu fent-li ombra al seu veí i
més famós Cervino o Matterhorn. Al meu humil parer, l’espectacularitat de les
dues muntanyes és perfectament comparable, i com a objectiu alpinístic no
decebrà. Dividint la part francòfona i germànica del Valais (Suïssa) i veient
passar per sota els milers i milers de turistes que van a Zermatt per una
banda, i els centenars d’alpinistes que pugen dia sí dia també el Bishorn per
l’altra, el Weisshorn es manté aïllat, i trobarem ben pocs alpinistes fent
transitant per les seves 3 imponents crestes.
Ens trobem a Zinal a principis d’agost. La cordada la
constituïm en Peter i l’Andy (austríacs) i jo com a representant no-alpí.
Durant els darrers mesos, hem creuat mails plens de ressenyes i idees, però el
Weisshorn ha estat des del principi al centre del nostre objectiu. Ens hem
decidit per fer la travessa Nordà
Oest, que solca tota l’aresta del Grand Gendarme, una mica més difícil i llarga
que l’oest, i que donarà més entitat a l’ascensió.
Fem una aclimatació no massa exitosa des de Zinal. Pugem al refugi
Cabane du Mountet (2886 m) i el Blanc du Momig (3651 m) el primer dia, marcant 2000 m de
desnivell positius i una ascensió a cim desviada que ens duu a un terreny molt
exposat a la caiguda de pedres. L’endemà intentem l’aresta nord del
Zinalrothorn, però hi trobem condicions plenament hivernals, amb molt de vent i
fred, i gel als passatges clau. Baixem directament a la vall (que no és curt)
per poder anar cap al Weisshorn l’endemà, després de fer equilibris amb les
previsions meteorològiques. No puc deixar de dir que l'espectacle des de la Cabane de Mountet és imprescindible, amb la Dent Blanche (4357 m), la cara nord de l'Obergabelhorn (4063 m) i el Zinalrothorn (4221 m) rodejant quasi per complet el nostre mirador. A més, l'ascenció al refugi és, en si mateixa,una sortida del tot interessant pel acostumats a l'escala pirinenca.
 |
| Cara nord de l'Obergabelhorn, Cervino al fons |
 |
| Dent Blanche |
La jugada ens surt bé i trobem lloc a la Cabane Tracuit (3256 m), una
sort: a la nit està plena de gom a gom, quanta gent deurà anar al Weisshorn?
Sortim de dubtes a les 2h: no som més de 10 esmorzant, 3 cordades. En plena
fosca arrenquem. Amb 2-3h ens plantem al Bishorn (4135 m), objectiu de més de
100 persones avui mateix que encara no han sortit del refugi… Però la veritat
és que no hi pensem massa, no es pot: davant nostre es descobreix,
monstruosament llarga i estètica l’aresta N del Weisshorn. No parlem massa (no
som un grup massa xerraire en alçada diguem…) però crec que tots pensem més o
menys el mateix, ben senzill: anem per feina!
 |
| L'aresta del Grand Gendarme des del Bishorn (4135 m) |
Del Bishorn en surt un senzill llom de neu molt dura que no
supera els 40 º en cap cas i ens du de pet al primer ràpel després del
Weisshornjoch [coll del Weisshorn, 4058 m]. El sol comença a il·luminar el
paisatge sense fer-se encara present, i sento que el fred és realment més
intens just en aquest moment, potser és per impaciència… El primer ràpel marca
més o menys l’inici del terreny rocós i va seguit al cap de poca distància del
segon. Hem passat un punt d’inflexió, tot just hem començat la llarga cresta i
ja sabem que la millor manera de sortir és travessant la muntanya pel cim. Cal
tenir-ho molt en compte i en cas de dubte, tornar enrere abans dels ràpels (el
primer ràpel suposaria escalar III+ i el segon IV delicat). Nosaltres hi
arribem plenament concentrats, tant que en Peter oblida el piolet a dalt del
segon ràpel. Per sort em precedeix i el veig abans de baixar… uf! D’ara en
endavant, se succeeixen seccions de roca amb gel que no ens permeten treure els
grampons. El terreny no és difícil (passos aïllats de III), però reclama una
concentració extrema, a dreta i esquerra el buit sembla xuclar-te com la gola
d’un monstre infernal. Avancem a l’ensamble
posant proteccions flotants entre nosaltres i ens anem alternant al cap de
corda quan acaba el material. Així anar fent, arribem al peu del Grand
Gendarme.
 |
| Just abans del 2n ràpel |
 |
| El segon ràpel |
 |
| La tònica general del tram fins el Grad Gendarme, roca glaç fins a III i unes timbes espectaculars |
L’escalada del Grand Gendarme marca el pas clau de la via.
Un curt flanqueig pel vessant est ens deixa al sistema de fissures verticals de
III+ (podrien ser IV al meu parer) que permeten vèncer el pinacle. Aquí la roca
és completament seca i traiem els grampons, cosa que ajuda. Amb un sol llarg de
corda (35m) superem la dificultat. Hi trobareu algun clau i alguna expansió, hi
ha possibilitat de muntar una reunió intermèdia. Emplaçar alguna assegurança
és, al meu parer, indispensable. L’escalada es desenvolupa en un entorn superb,
i en la primera meitat la roca és excel·lent. Cal seguir sempre la vertical,
tot i que la roca es torna trencadissa immediatament després de la reunió
intermèdia (hi ha un pitó, III+, també IV al meu parer i al d'altres fonts). Just per sota l’aresta i el cim del Grand
Gendarme (4331 m) hi ha un relleix amb una reunió equipada amb expansions.
 |
| Inici de l'escalada del Grand Gendarme des d'abans del flanqueig |
 |
| Sistema de fissures excel·lents del primer tram de l'escalada al Grand Gendarme |
A partir d’aquí, una curta secció de roca ens porta a
l’aresta de neu o gel. En el nostre cas la vam trobar en condicions de neu molt
dura. En alguns punts el pendent arriba als 45º, però el més impressionant és
l’escassa amplada de la cresta en molts punts. A banda i banda hi ha pendents
molt inclinades de gairebé 1000 m., cal posar-hi molta atenció. Nosaltres vàrem
tenir ràfegues de vent d’uns 30-40 km/h, no suficient per desestabilitzar-nos
del tot, però que et mantenen alerta. Cal no menysprear aquesta secció, que a
més es desenvolupa ja a una alçada considerable.
 |
| Deixant enrera l'últim tram de roca, poc després del Grand Gendarme |
 |
| La tònica general de l'aresta de neu |
Cim... La brevetat del moment no evita que senti la
coronació del Weisshorn (4506 m) com la culminació de... bé no sé de què, però
quan l’aire enrarit t’omple els pulmons i no veus cap punt més alt per seguir
pujant... Sento lleugeresa i brevetat del moment, la felicitat pura del qui sap
que a ningú li importa el més mínim el què has passat per arribar aquí, que tu
mateix t’ho has buscat i que per fi reps la teva senzilla recompensa, tornar a
sentir això altra vegada. Al cim, la
creu de rigor, hi fem la foto i cap avall, veiem créixer núvols i encara ens
queda desfer tota l’aresta oest, considerada la via normal al Weisshorn, tot i
que també de dificultat considerable (AD) i que a més afrontem sense
conèixer-la… endavant!
Tot el primer tram és una aresta de neu mai tant exposada
com la nord i amb la neu estovada i trepitjada. Ràpidament arribem a la cresta
de roca. La tònica torna a començar: llargues seccions de III amb grampons, en
algun punt es pot escollir si rapelar o desgrimpar, anem combinant les
tècniques. Tota l’aresta transcorre amb la tònica habitual, sense dificultats
extremes però amb un exposició alta que obliga a mantenir la concentració.
Finalment arribem a la famosa travessa Lochmattertum (III+, estaques i expansions),
pas clau de l’aresta Oest. Quasi immediatament arribem al Frühstückplatz (3914 m), un
relleix ample i apropiat per l’esmorzar, com indica el seu nom. Des d’aquí hem
deixem l’aresta agraïts després de 12 hores per sobre els 4000 m i anem seguint uns senders poc traçats que,
amb una desescalada senzilla (III) final ens deixen al peu de la paret sud. La
baixada a partir d’aquí va resseguint una mena de llom-aresta que divideix dues
llengües glaciars més orientals del Schaligletscher. El camí no és gens evident, i
aviat ens adonem que encara ens tocarà bregar. Anar seguint alguna fita i intuïció,
ens movem per la glacera just a la dreta del llom per tornar-hi (fites) seguint un corriolet que ens
porta a superar el desnivell que ens separa de la glacera. Uns 20 m abans
d’arribar a la glacera, ens veiem obligats a rapelar per unes lloses llises per
on baixa tota l’aigua de les glaceres superiors. Acabem el dia fent
barranquisme.
 |
| Final de la secció de neu a la baixada |
 |
| L'aresta oest, itinerari de baixada |
 |
| Aresta oest des del Frühstückplatz, on abandonem l'aresta |
Un cop trepitgem la glacera Schaligletcher (al punt 3145), que es travessa fàcilment
(encordats, hi ha esquerdes tapades), la dificultat desapareix i amb menys de
30 min arribem al Weisshornhütte [refugi del Weisshorn, 2392 m]. Hi arribem a les
18.30, hora de sopar! Però a diferència dels refugis més grans dels Alps, aquí
els horaris són més relaxats i ens diuen, amb un somriure que ens fa sentir a
casa, que sopem quan haguem acabat d’organitzar-nos, sense pressa! Som sis a sopar, una
cordada de tirolesos que teníem davant i nosaltres. Parlen entre ells i els
guardes molt animadament, jo, que no entenc res, em concentro amb el menjar, que
em sembla cuinat pels déus, i a no adormir-me sobre el plat. Aquest refugi és
una petita construcció on hi viu el què ens va semblar una família sencera i
decorat al vell estil. El turisme alpí que tant ha transformat la Cabane
Tracuit, sense anar més lluny, no sembla haver arribat aquí. I ho agraïm.
Referències
útils:
Goedeke, R. 2014.Cuatromiles de los Alpes por
vías normales. 224 pp.
Desnivel.
Ressenyes i
condicions:
Mapes de Suïssa:
Refugis:
http://www.sac-basel.ch/huetten/weisshornhuette/
