Silenci blanc als Alps de Berchtesgaden

Recorregut: 14 km

Desnivell: 1200 m

Orientació: NE - E

Dificultat: S2

Horari: 5 h (inclosa la parada a menjar)

Material necessari: Cap

DESCRIPCIÓ

El llac Königsee després de la nevada del dissabte a la nit ® Pol Puig Collderram

Berchtesgaden és una zona extremadament bonica d’Alemanya que es troba a tocar de Salzburg. Les nevades dels últims dies, si ha de sumar la de dissabte a la nit que ha estat constant i generosa deixant els Alps de Berchtesgaden preciosos. No perdem l’ocasió i decidim anar-hi.

L’excel.lent innivació ens permet iniciar la sortida des de l’aparcament del Königsee. Aquest llac alpí d’origen glacial és un dels llacs més nets d’Europa i es troba envoltat de parets molt verticals amb el massis del Watzmann que domina.

Gairebé impossible trobar millors condicions ® Pol Puig Collderram

L'Stefan iniciat la primera pujada del dia ® Pol Puig Collderra

L’ascens comença seguint el sender d’estiu núm. 493 (Hochbahnweg), que s’enfila progressivament pel bosc amb bones vistes sobre el llac Königssee. El camí és llarg però constant, i permet guanyar alçada de manera eficient fins arribar a la Königsbachalm.

Des d’aquí es continua seguint les indicacions cap al Schneibsteinhaus pel sender 498. Un cop superada la zona de la Bärenwand, encara queden aproximadament 2 km fins al refugi. Aquest tram ja es mou en terreny més obert i alpí.

Tot el grup menjant quelcom amb els primers raigs de sol

Les condicions de innivació eren molt bones malgrat la falta de base ® Pol Puig Collderram

Des del Schneibsteinhaus, en pocs minuts s’arriba al Carl-von-Stahlhaus (1.736 m), refugi obert gairebé tot l’any (excepte el 24 de desembre), punt ideal per fer una pausa i tastar un dels seus exquisits plats. Aquest és un dels refugis històrics dels Alps de Berchtesgaden. Va ser construït a finals del S. XIX i es troba a la frontera entre Baviera i Salzburg.

Camí de Carl-von-Stahlhaus ® Pol Puig Collderram

El descens es realitza en terreny obert, sense neu artificial ni pistes trepitjades, aprofitant les pales naturals fins a connectar de nou amb la part baixa i retornar al punt d’inici.

La Judit en plan baixada. No vam ser els únics!  ® Pol Puig Collderram

Vistes espectaculars durant el descens de Berchtesgaden ® Pol Puig Collderram

Una ruta molt recomanable en un dia amb aquestes condicions per la bellesa de l’entorn. El Parc Nacional de Berchtesgaden és un lloc de somni. Aquesta zona ja va ser visitada al Gener del 2008 pel nostra amic Xavi Martí i més integrants del CEG Esquí. Podeu recuperar la seva estada en aquesta entrada al blog. També us recomanem altres sortides a la zona com el Watzmannkind or Hoher Göll que hem pogut esquiar en hiverns anteriors i es troben a la mateixa zona.

Tina, Friedl, Stefan, Judit, Deidre, Pere i Pol

Powered by WikilocFont: Garmin

Sortida de Sol al Zwölferhorn

Recorregut: 8,31km

Desnivell: 919m

Orientació; Nord - NordOest

Dificultat: S2 

Horari: 2h 20min

Material necessari: Cap

DESCRIPCIÓ

Salzkammergut es desperta després duna bona nevada ® Pol Puig Collderram

Un dels privilegis de viure al Salzkammergut és poder fer un cim un dilluns a primera hora abans d’anar a treballar. Aquest hivern s’ha fet esperar, però després de l’última nevada s’han donat les condicions perfectes per pujar al Zwölferhorn (1.522m) des de Sankt Gilgen sense haver de caminar ni un sol metre. La mala notícia ha estat la pluja que va arribar només 24 hores després i que ha malmès considerablement l’estat de la neu.

Primer tram de pujada un cop superat el bosc ® Pol Puig Collderram

Ens trobem amb en Mike a les 6.20 h per iniciar una pujada que comença en una petita pista d’esquí, d’uns 200 metres de llarg com a màxim, que funciona sense neu artificial. Poques vegades pot obrir, però quan ho fa és un lloc ideal, especialment perquè és un espai tranquil i perfecte perquè els nens hi puguin aprendre a esquiar.

De seguida ens endinsem al bosc, on anem progressant sense dificultats fins a la Lärchenhütte i la Sausteigalm. La innivació que trobem és excel·lent, cosa que ens evita patir pels temuts taurons durant la baixada.

La població de Sankt Gilgen es va despertant després d'una nit freda ® Pol Puig Collderram

Un cop arribats aquí, ens queda el Zwölferhorn-Seilbahn just sobre els nostres caps, i iniciem la pujada més pronunciada, amb un desnivell aproximat de 450 metres, que ens portarà fins al cim. Hi arribem sense problemes i amb la sort que avui no bufa el vent.

Dachstein al fons ® Pol Puig Collderram

Des del cim gaudim d’unes vistes espectaculars del Salzkammergut, amb el llac Wolfgangsee, Sankt Gilgen als nostres peus, Strobl al fons, el Schafberg just al davant, i, més lluny, el Dachstein amb la seva glacera.

Cim amb en Mike ® Pol Puig Collderram

Esperant la pròxima nevada per poder tornar a gaudir d'un inici de setmana esquiant.

Mike Schitzhofer, Pol Puig

Powered by WikilocFont: Garmin

Pic Russell (3.207m) per la via "no me mires"

25 de maig de 2025

Dades tècniques:

Material: joc de tascons, joc de friends fins el 4 de camalot repetint del 0.5 al 3. Molt poc equipament, pot ser útil algun pitó per reforçar reunions o abandonar. Per les condicions, hem portat un piolet i crampons.

Horaris aproximats: 10 hores

Desnivell: + 1.292m

Km: 14km

La idea inicial era pujar al Pic de Russell (3.207 m) per la via No me mires a la seva paret sud (205 m, 6b) una línia oberta el 2017 que el Pau va proposar i que ens semblava interessant i assequible.

Vam fer l’aproximació des del refugio de Coronas on hi vam passar la nit. Després d’una intensa aproximació amb neu dura des de l’Ibón de Llosás vam arribar peu de paret i al veure com estaven les condicions vam decidir entrar-hi.

Ens vam guiar per aquesta ressenya: 

Malgrat que vam haver de fer variacions per les condicions que ens vam trobar, amb delicats regalims de gel, vam respectar al màxim la línia  les tres primeres tirades. Degut a la neu acumulada al peu de paret, vam començar ja ben bé a mitja primera tirada, podent escalar directament fins la R2. La tercera tirada (6b) és escandalosament bona i ens fa oblidar la matinada i la llarga aproximació. Es podria passar en artificial (A0 o A1), no superant llavors el 6a. Originalment el 3r llarg travessa una canal i cal anar a buscar la xemeneia del 4t, al peu de la qual es muntaria reunió. Just en aquest punt vam veure que a la xemeneia hi havia gel i vam decidir desviar-nos i sortir per la canal de neu en diagonal cap a l’esquerra, muntant reunió en blocs abans d’entrar a la canal. En aquest moment ja anàvem sense referències, ens vam treure els peus de gat, vam recuperar les botes, els grampons i el piolet.

El primer tram de canal tenia neu amb una iclinació regular de 45-50º i un ressalt curt, d’uns 60º, després del qual vam fer la nostra 3a reunió (40 m). Finalment en l'última tirada van aparèixer dos ressalts més, el primer més fàcil i un segon en mixte (possible III+/IV, 70º), no gaire llarg però amb cert compromís i dificultat de protegir (70 m).

Aquest final de via improvisat va ser gratificant i vam tenir la sensació d’estar fent alpinisme de “veritat”. Un cop allà vam sortir i directes al cim.

Resum de la nostra combinació:

    L1+ L2 (40 m): V+ 

    L3 (25 m): 6b, reunió abans d'entrar a la canal en bloc.

    L4 (40 m): 45-50º, ressalt a 60 o mitxe fàcil (M2?)

    L5 (70 m): 45-50º, 2 ressalts, el segon gel 80º o roca III+/IV

aproximant...

primer llarg

excel·lent 3r llarg

l'estètica canal de neu i el primer ressalt del segon llarg

la nostra línia

Un cop al cim, vam treure les motxilles, vam dinar amb calma i vam parlar del descens. El pla inicial era continuar la cresta fins al Pic Tempestades, però vam decidir baixar pel suposat camí d’estiu del mateix vessant. La veritat és que ens les prometíem ben felices: material recollit, fotos de rigor, descans merescut… però tots dos sabem i sabíem que cap aventura s’acaba al cim.

cim!

cim amb molt glamour

Després de resseguir una part de la carena direcció al Tempestades i d’anar buscant quina podia ser la millor línia de descens, vam començar a sentir-nos una mica atrapats. No teníem referències clares de per on era realment la baixada franca, i la sensació d’incertesa va augmentar.

Afortunadament, seguint el mapa i unes fites disperses ens van ajudar a intuir el camí “correcte” i vam poder començar a desgrimpar per la paret, era un terreny delicat amb una combinació de neu, gel i roca per unes rampes que desemboquen a un tallat vertical de 50-100 m. Concentració màxima i progressió no gens còmode, per tant. Un cop fet un flanqueig on estàvem més o menys còmodes vam decidir posar-nos altre cop l’arnés, ja que cada cop veiem més a prop l’opció de fer un ràpel de fortuna. I així va ser, pocs metres més endavant vam decidir que la millor opció era fer un ràpel de fortuna per superar l’últim tram vertical.

El Pau va enllaçar un cordino a un bloc ferm i va començar a rapelar, amb la tensió i atenció justa que tenen els moments seriosos, però controlats. La tensió es va alleujar quan va veure que la corda arribava a la campa de neu i un cop a baix ja estaríem fora de la major part dels riscos, després vaig baixar jo.

el ràpel

Arribats tots dos en terreny segur: recollim cordes per segona vegada i ja només ens quedava el llarg descens fins a arribar al refugi de Coronas on teníem el cotxe.

En definitiva, una activitat completa, amb una mica de tot: compromís, incertesa, canvi de plans, presa de decisions i, sobretot, tenir en compte que ens va faltar informació del descens del Russell en condicions hivernals, un detall que no vam tenir la cura de revisar.

Puigmal de retrobament

Recorregut: 14km

Desnivell: 1.084m

Dificultat: S2 - S3 petits trams

Tots al cim del Puigmal 

DESCRIPCIÓ

Els astres s’han alineat aquestes festes nadalenques, i no hem pogut desaprofitar l’ocasió per retrobar-nos el 2 de generper gaudir d’un Puigmal molt ben innivat, amb un sol espectacular. Les últimes nevades han deixat un Pirineu amb molt bones condicions hivernals per gaudir de l’esquí de muntanya.

Progressant amb el Puigmal perfectament nevat - Xavi Martí

Malgrat que no hi havia res previst, hem pogut aconseguir material per poder esquiar i així retrobar-nos després de gairebé tres anys sense esquiar els tres junts.

Gaudint de les vistes del Puigmal de Llo i el Pic Petit de Segre - Xavi Martí

El Taga des del cim del Puigmal 

El Puigmal des de l’estació d’Err va ser l’escollit per iniciar l’any amb una esquiada amb molt bones condicions de neu i un sol que ens va fer gaudir d’una jornada espectacular. Va ser molt bonic tornar a esquiar amb en Xavi i en Martí, ja que l’última sortida en què havíem coincidit va ser al Casamanya, ara ja fa tres hiverns.

En Xavi gaudint de la neu caiguda al Puigmal

En Martí esquiant en plena baixada 

El temps passa, l’amistat perdura, i quina millor manera de posar-nos al dia que amb neu i acabant amb un bon plat combinat!

Xavi, Martí i Pol

Galayazo (i 4): Espolón de los Montaraces + Gran Diedro a la Punta Pilar

 Espolón de los Montaraces + Gran Diedro a la Punta Pilar (265 m, 6b+ o V+/A1)

Devem aquesta magnífica jornada a les neskalatzaileak, que ens van prometre una bona recomanació per escalar sols un dissabte... i la van clavar! Sortim del cotxe a les 7 AM de l'aparcament del Nogal del Barranco (la cabra) amb la intenció de fer la Punta Pilar per una combinació de vies: la primera meitat per l'Espolón de los Montaraces (4 llargs) i la sortida clàssica del Gran Diedro (3 llargs). La via ens ha agradat moltíssim! Potser és perquè ja era l'últim dia i pensàvem que sent una via menys repetida no seria tan bona... L'hem trobada extraordinària, amb llargs antològics i comparable o millor a alguna de les vies estrella de Galayos. 

Material: 14 cintes, bagues per llaçar blocs, joc de tascons i friends de l'alien verd al Camalot #4, repetint fins al Camalot 2. El #4 potser és prescindible, però nosaltres l'hem posat. Curiosament per ser on som, moltes reunions estan equipades amb parabolts o altre material expansiu.

Aquesta combinació també la relaten a https://elcampocuatro.blogspot.com/2017/06/gran-diedro-punta-pilar-galayos-300-mts.html, on també hi ha una ressenya:

Ressenya de la combinació de Campo 4, compte que la llargada de les tirades no sempre és acurada

Aproximació

On el camí al refugi Victory creua el torrent per començar les "Zetas", continuar pel marge esquerra del torrent (a la dreta del torrent mirat des de baix), passar de llarg la Punta Mónica i accedir per la primera canal evident que ens queda a mà dreta. Passarem per sota el Capuchino i anar buscant el terreny més fàcil arribarem a la base de la paret oest de la Punta Pilar. Cal buscar l'inici de la via al final de la canal que passa per sota la cara oest de la Punta Pilar, des d'on ens enfilem a un bloc empotrat (R0). Des del desviament del camí al Refugi Victory uns 30 minuts, 1h 45min des del cotxe.

Espolón de los Montaraces

Escalem les primeres 4 tirades d'aquesta via clàssica de 1977.  A continuació una breu descripció de les tirades amb la llargada de corda que ens va sortir a nosaltres.

L1: atenció, inici en lleuger descens per travessar la cala que ens queda a mà esquerra. 30 m, V+ (R1 comú amb la via veïna Pepe Valle).

L2: 35 m, 6a. Millor no escrivim res, tirada per gaudir de valent!!!

L3: 25m, V+. Una mica més sinuós però se segueix bé. 

L4+5: 60m, III+. Seguir la cresta i passar una mica de llarg de l'esperó per situar-nos sota el Gran Diedro.

Ressenya del Espolón de los Montaraces, no recordo d'on l'he treta...

Dues primeres tirades de l'Espolón de los Montaraces

El Martí acabant la primera tirada

Al final de la tirada 4 cal deixar la cresta a la nostra esquerra i 

situar-nos al peu del marcat diedre que dona nom a la segona via

Crestejant en la 4a tirada

Gran Diedro

L1: 45 m, V+. Fa honor al nom de la via.

L2: 30 m, V. Preciosa escalada per un sistema de fissures paral·leles.

L3: 40 m, 6b (o V+/A0). Tirada clau de la via, dificultat concentrada a un pas de bloc inicial, però sostinguda i amb passos prou difícils posteriorment! Exigent però variat i guapo com pocs! Clarament molt més curt dels 60 m que indica la ressenya (però es pot fer llarg ;).

L1: el gran diedre

Acabant la primera tirada del Gran Diedro

La segona tirada et deixa directament sota el sostre inicial del L3

Les fissures paral·leles del L2

R2

Cim de la Punta Pilar!

Descens

Ràpel de 25m a la dreta (en orientació Sudest) des de la darrera reunió, inconfusible. Des d'aquí agafem l'Espaldar (carena) i el seguim (creuant seccions de plaques tombades) fins al Collado del Yermo i prendre el camí marcat fins al Nogal del Barranco. Alternativament es deu poder baixar per la Canal Honda, evitant així les plaques, bona idea si estan molles!

això deu ser el ràpel, no?

Galayazo (3): Oeste clásica a l'Aguja Negra

 Oeste clásica (o Rivas-Brasas-Acuña) a l'Aguja Negra (310 m, V)

Logística

Des del Refugi Victory en lleuger descens a buscar la canal de la Aguja Negra i enfilar-s'hi fins un marcat bloc blanc. Més detalls sobre l'arribada al refugi aquí. 

Material: Friends fins el 4 i tascons. Repetir números mitjans útil. Seguint la tendència de Galayos, molt poc equipada, reunions incloses!

Una de les vies més llargues de Galayos. Via molt maca amb una escalada variada que va alternant fissures i plaques verticals amenaçadores, però que es deixen assegurar i protegir sorprenentment bé. Atenció que l'orientació no sempre és evident i degut a l'escàs equipament ens caldrà estar atents. Recomanable tenir un parell de ressenyes a mà, en algunes fotos no s'interpreten bé els perfils d'agulles veïnes... 

Nosaltres fem el primer llarg més curt que a les ressenyes, i fem la R2 sota la placa indicada a la ressenya. A partir de la tercera tirada en fissura-xemeneia (la nostra quarta), la veïna Torre Amezua comença a separar-se de l'Aguja Negra. En cas de dubte doncs, mantenir-se a l'esquerra de l'esperó que delimita el diedre-xemeneia. Atenció a les dues últimes tirades, que transcorren per terreny relativament fàcil amb múltiples possibles variants. Cal posar-hi una certa intuïció, però segurament hi ha diverses opcions que amb una dificultat similar han de funcionar.

La primera ascensió és de 1957, per la cordada Rivas, Brasas i Acuña. Permeteu-me destacar, amb un biaix descarat, Salvador Rivas Martínez. Salvador Rivas ha estat un dels botànics més influents de l'estat espanyol, amb un impacte destacat més enllà de les seves fronteres. El seu llegat es troba principalment en els camps de la vegetació i la biogeografia. Va combinar sempre la recerca botànica puntera amb les seves activitats a la muntanya. Com a curiositat, va ser escalant que va descobrir l'única localitat ibèrica d'una petita falguera de l'alta muntanya calcària a la cara nord del Pedraforca (Woodsia pulchella), que d'altra banda només es troba als Alps (Rivas-Martínez i Costa, 1970).

Descens: en direcció est, evident. Un primer ràpel curt en deixa a una cresteta que seguirem, fins un ràpel de 25 m que ja ens deixa en terreny fàcil per arribar al Espaldar (la carena que delimita les agulles de Galayos per l'est. Des d'aquí remuntem uns metres la carena direcció sud i caminant i desgrimpant per la canal del Gran Galayo, marcat (poc) amb fites.

Bona ressenya de Pelegrinajes

Una altra bona ressenya de Txasmendiak, 
on malauradament no es distingeix tan bé el perfil de la torre Amezua
 ni altres estructures, cosa que complica una mica l'orientació

fantàstics murs verticals fissurats a la segona tirada

diedres també n'hi ha, és clar...

Tercera tirada (la nostra quarta)

En Martí arribant a la penúltima reunió

Darrera tirada, bones fissures, cal triar la bona amb intuïció...

Darrer ràpel per arribar a l'Espaldar