Un matí de bona neu al Tuc dera Pincèla (2534 m). Val d’Aran

 12 de gener de 2024

Introducció 

L’ascensió i el descens de la Pincèla ha resultat ser una de les més belles rutes clàssiques que he pogut fer aquí a Val d’Aran. 

La varietat de l’itinerari i la presència propera de ferms cims de categoria que ens vigilen a cada pas configuren una sortida equilibrada i agradable. 

Això sí, cal esperar el moment adequat i no fer-la de qualsevol manera.

Es necessita neu suficient a una cota relativament baixa, que aquesta neu sigui de qualitat i mai excessiva, doncs la part obaga de la sortida podria presentar un cert risc d’allau. 

A més a més cal matinar i respectar els tempos adequats.

Si es tenen en compte tots aquests factors, la Pincèla ens mostrarà la seva cara més amable.

Dades pràctiques

Horari: unes 3,15 hores fins el cim

Desnivell : 1084 m

Recorregut : 13,5 km

Dificultat: S2. Un cim per gaudir de l’esquí

Descripció

Després d’una plàcida nit al càmping Espalias, arribo a un Baguerge bastant blanc després de la darrera nevada però encara puc continuar per la pista fins a la cota 1465 m, punt on he de deixar el cotxe ja sobre la neu.

Surto des d’allà mateix sobre les 9h del matí amb els esquís sobre una neu abundant i lleugera, de bon lliscar. El termòmetre del cotxe marca -4,5 graus i el dia es presenta esplèndid.

Després de creuar tot el pla dera Ribera, l’ascensió remunta, ara per la pista, ara pel dret, el vessant assolellat del Tuc de Crabera i el va vorejant fins situar-se en el vessant nord del Bony d’Arenho, que remunta íntegrament fins la colhada des clots de Monnàs.

Quan començo a remuntar els assolellats pendents de la part baixa de la sortida, em sorprèn molt que la neu, després de patir ja uns quants dies de sol, segueixi mantenint la seva qualitat original. Té que haber fet força fred per no haver-se transformat gens.

Matí fred (-4,5 graus) i cel radiant

Arribo a la borda de la Lana

I poc després arriben dos nois de les terres de l’Ebre

El sol poc a poc va guanyant terreny

La traça va tallant la pista. Al fons la bella cara oest del tuc de Parrós

I el Maubermé al fons

La traça es va ficant cap el fons de la vall

Més amunt, mirada enrere cap el vessant oest del Tuc de Parrós, que es mostra temptador

I progressivament la llògica de l’ascensió ens va portant al vessant obac de la muntanya: un autèntic congelador que manté la neu en perfectes condicions.

En aquesta ocasió, el Bony d’Arenyo no té massa neu a la part superior, pel que passo tranquil sota el seu flanc, sense témer cap acumulació excessiva de neu que pugui provocar una allau.

Anem resseguint una traça antiga que es perd abans del coll

Aquest vessant és un autèntic congelador

Ja es veu el coll i el cim més aprop

El coll amb el cim al darrera

Des de la colhada des clots de Monnàs (2392 m), cal fer un flanqueig ascendent a l’esquerra per arribar al llom final del cim. És un tram molt assolellat i amb un cert pendent i els dos nois que m’han precedit han obert la traça bastant pel centre de la cara.

Donat el fet que la temperatura és molt baixa i és bastant aviat, el terreny és manté encara estable. Rès a criticar doncs, així que decideixo seguir la seva traça, almenys a la pujada. Tot i així inconscientment accelero bastant el ritme.

Des del coll, el ressalt final del cim, tallat per la traça

Sortint ja del flanqueig i arrivant al llom final. Buf ! Al fons les Maladetes

Mont Lude des del senzill llom final

La creu del cim ja a tocar. Ha estat genial

Cim!

Les Maladetes des del cim

Mirada enrere deixant el cim

Malgrat avui s’està molt bé aquí a dalt, no m’entretinc gens, doncs vull trobar les millors condicions possibles a la pala que baixa al coll.

Primeres traces  de baixada a la pala que porta a la colhada des clots de Monnàs. Les meves, les de l’esquerra

Abaix, mirada enrere des del coll. Es pot veure com l’assolellada pala somital va deixant ja caure petits fragments de neu que rodolen sobre la traça de pujada.

Mirada amunt des del coll. Unes bones traces, certament

Després d’un vertiginós i memorable descens arribo massa aviat al pont sobre l’arriu Unhola

Unes bones eines. Reactius, lleugers, dòcils i fiables, malgrat ser bastant fràgils

El millor del dia

Era aquesta la petita gran clàssica que em temptava des de feia temps. Sempre em cridava l’atenció des del Tuc de Parrós, pero quan l’havia intentat les condicions no eren favorables.

Com tot, val molt  la pena esperar les millors condicions i escollir una jornada lo més tranquila possible per poder gaudir aquest cim tal com es mereix.

Xavier