dilluns, 20 d’octubre del 2025

Galayazo (3): Oeste clásica a l'Aguja Negra

 Oeste clásica (o Rivas-Brasas-Acuña) a l'Aguja Negra (310 m, V)

Logística

Des del Refugi Victory en lleuger descens a buscar la canal de la Aguja Negra i enfilar-s'hi fins un marcat bloc blanc. Més detalls sobre l'arribada al refugi aquí

Material: Friends fins el 4 i tascons. Repetir números mitjans útil. Seguint la tendència de Galayos, molt poc equipada, reunions incloses!

Una de les vies més llargues de Galayos. Via molt maca amb una escalada variada que va alternant fissures i plaques verticals amenaçadores, però que es deixen assegurar i protegir sorprenentment bé. Atenció que l'orientació no sempre és evident i degut a l'escàs equipament ens caldrà estar atents. Recomanable tenir un parell de ressenyes a mà, en algunes fotos no s'interpreten bé els perfils d'agulles veïnes... 

Nosaltres fem el primer llarg més curt que a les ressenyes, i fem la R2 sota la placa indicada a la ressenya. A partir de la tercera tirada en fissura-xemeneia (la nostra quarta), la veïna Torre Amezua comença a separar-se de l'Aguja Negra. En cas de dubte doncs, mantenir-se a l'esquerra de l'esperó que delimita el diedre-xemeneia. Atenció a les dues últimes tirades, que transcorren per terreny relativament fàcil amb múltiples possibles variants. Cal posar-hi una certa intuïció, però segurament hi ha diverses opcions que amb una dificultat similar han de funcionar.

La primera ascensió és de 1957, per la cordada Rivas, Brasas i Acuña. Permeteu-me destacar, amb un biaix descarat, Salvador Rivas Martínez. Salvador Rivas ha estat un dels botànics més influents de l'estat espanyol, amb un impacte destacat més enllà de les seves fronteres. El seu llegat es troba principalment en els camps de la vegetació i la biogeografia. Va combinar sempre la recerca botànica puntera amb les seves activitats a la muntanya. Com a curiositat, va ser escalant que va descobrir l'única localitat ibèrica d'una petita falguera de l'alta muntanya calcària a la cara nord del Pedraforca (Woodsia pulchella), que d'altra banda només es troba als Alps (Rivas-Martínez i Costa, 1970).

Descens: en direcció est, evident. Un primer ràpel curt en deixa a una cresteta que seguirem, fins un ràpel de 25 m que ja ens deixa en terreny fàcil per arribar al Espaldar (la carena que delimita les agulles de Galayos per l'est. Des d'aquí remuntem uns metres la carena direcció sud i caminant i desgrimpant per la canal del Gran Galayo, marcat (poc) amb fites.

Bona ressenya de Pelegrinajes

Una altra bona ressenya de Txasmendiak
on malauradament no es distingeix tan bé el perfil de la torre Amezua
 ni altres estructures, cosa que complica una mica l'orientació

fantàstics murs verticals fissurats a la segona tirada

diedres també n'hi ha, és clar...
Tercera tirada (la nostra quarta)

En Martí arribant a la penúltima reunió

Darrera tirada, bones fissures, cal triar la bona amb intuïció...

Darrer ràpel per arribar a l'Espaldar




divendres, 17 d’octubre del 2025

Galayazo (2): Fisura de los malditos a la Punta Díaz-Rubio

Fisura de los Malditos a la Punta Díaz-Rubio (170 m, V+)

Logística

Des del refugi Victory caminar en lleuger descens direcció a l'Aguja Negra (vegeu detalls al post anterior). Des de la Canal de la Aguja Negra cal fer una petita grimpada i després flanquejar a un jardinet penjat on comença la via.

Bona ressenya que vam fotografiar al refugi. No fer massa cas de la descripció del descens...


MaterialFriends fins el 4 i tascons. Repetir números mitjans. Guants de fissura útils. Seguint la tendència de Galayos, molt poc equipada, reunions incloses!

Via extraordinària que va enllaçant fissures amb roca de boníssima qualitat. Nosaltres la fem en tres tirades, per bé que es pot subdividir. En la primera tirada cal estar al cas de deixar la fissura principal a mig llarg cap a la dreta (pitó). Seguir recte et deixa en una fissura sospitosament plena de líquens que ja indica que per allà no s'hi passa... I no vull dir res més, fissures cinc estrelles per gaudir!

Primera tirada

Segona tirada

...i antològica fissura per acabar una via 5 estrelles

Descens: Per fer-se'n una idea va bé la ressenya de la Gerardo Rafa a la Torre Amezua del Luichy. Des del cim fem un ràpel cap a l'est (no arriba a 60 m, però cal corda doble), i anem a parar a una canal que ressegueix la Torre Amezua, per sota del ràpel 4 dibuixat a la ressenya. Des d'aquí desgrimpem una mica fins trobar una intal·lació de ràpel de parabolts, que encara no és la que apareix a les ressenyes! Va bé fer-lo per estalviar-se desgrimpades expo, però cal no perdre l'orientació per anar a buscar el ràpel 5 que ens deixa a la Canal de la Aguja Negra (o de los Covardes a la ressenya).



dimecres, 1 d’octubre del 2025

Galayazo (1) Underground + Malagón + Nord al Torreón de Galayos

2 juliol 2025

No, no és un grup de punk, el Galayazo és l'estada de 4 dies escalant en l'espectacular granit de la Sierra de Gredos, a Galayos. Qui ho havia de dir, el dia abans de començar estàvem preparant material per anar a l'Aiguille Verte, però la inestabilitat prevista ens va fer canviar radicalment (i sàviament) de plans.

Galayos forma part del Sistema Central, una serralada de roques paleozoiques (fa entre 360-290 milions d'anys) que creua la Meseta de la Península Ibèrica d'oest a est, desviant-se cap al nord al seu extrem oriental. Aquesta serralada va elevar-se posteriorment en el Cenozoic (inici fa 66 milions d'anys) en l'anomenada orogènia alpina, que originaria entre d'altres els Pirineus.

Les Agulles de Galayos pujant al Refugi Victory

Concretament Galayos es troba al vessant sud de la Sierra de Gredos, curiosament en una llengua de la província d'Àvila que creua al sud de la divisòria d'aigües. Les seves agulles escarpades contrasten amb un paisatge típic de muntanyes antigues, dominat per carenes amples i arrodonides, en aquest cas sovint impenetrables pels densos "piornales" (matollars de bàlec, Cytisus oromediterraneaus).

Orientar-se dins de Galayos és tot un art, equiparable al laberint d'agulles de Montserrat. A nosaltres ens va anar molt bé aquesta imatge del número 16 del GAME Magazine, disponible aquí: https://issuu.com/bibliotecafedme/docs/game_16/43 . A part d'aquesta hi trobareu info valuosa de moltes vies de les no tan repetides.

L'escalada a Galayos és exigent i és un lloc d'aquests on l'ètica de l'escalada "clean" pren un caràcter un pèl èpic i místic. En general tot és força old school: graus apretats i molt poc equipament, incloent-hi les reunions. Caldrà doncs trobar-nos còmodes per equipar reunions fiables. A favor de l'estil també cal dir, que amb la bona qualitat de roca que en general hi trobarem i la facilitat d'emplaçar-hi friends, trobo raonable mantenir-se més "purista" que en altres zones de roca més dubtosa. En fi, a mi m'agrada, però per gustos...

Croquis orientatiu de les agulles de Galayos, 
número 16 del GAME Magazine

Logística

L'aparcament lògic és el Nogal del Barranco, al poble hi trobarem tot el necessari: botigueta, cervesa fresca i uns chuletones per caure de cul a terra. El punt de partida per a la majoria de vies serà el Refugi Victory, un refugi de pedra senzill amb un equipament molt bàsic--no hi ha ni lavabo--a tocar de les agulles. La pujada al Refugi Victory són unes 2 hores des del pàrquing del Nogal del Barranco. A la vora del refugi hi ha múltiples terrasses per a fer-hi bivac. Tenint en compte l'equipament auster del refugi, val la pena pensar-s'ho...

Underground-Malagón al Torreón (170 m, V+)

Material: Friends fins el 4 i tascons. Repetir alguns números mitjans no sobra.

Combinació de vies molt recomanable i repetida Torreón de Galayos, possiblement l'agulla més famosa del sector, visita obligada. La via Underground és perfectament visible des del refugi, només cal flanquejar-hi i amb 5 minuts hi som. L'entrada la fem a la dreta de la xemeneia, com sembla sortir en aquest croquis del "Cien clásicas de España", o sigui, al revés de com surt a tots els altres croquis que corren per la xarxa. A nosaltres en ha sortit un llarguet prou maco de IV per unes fissures invisibles des de la base, potser més interessant que l'opció aterrassada de l'esquerra. A partir d'aquí comença el rock'n'roll! Una fissura vertical amb trams desplomats aeris molt espectaculars. Després d'això, ja entenem el pas que s'hi dona a Galayos. 

Ressenya del llibre "Cien clásicas de España"

El "nostre" primer llarg

Vs amb contundència i verticalitat als llargs centrals

Antirrhinum grosii, endemisme rupícola de la Sierra de Gredos

La Underground acaba a una marcada terrassa, i amb tendència a un collet a l'esquerra, anem a buscar l'inici de la Malagón. Itinerari elegant amb un inici per una placa fina on haurem d'anar una mica amb cura, i apretar més de l'habitual per un V (al meu humil parer, clar). Després, festival de diedre fissurat de màxima qualitat fins al cim d'aquesta emblemàtica agulla.

Traçat orientatiu de la Malagón, amb arribada des de la Underground. 
Vista des de la Mira. El diedre no té pèrdua!

Arribant al cim del Torreón


Descens: ràpel de 50 m des del cim. Desgrimpar i caminar fins la canal del Gran Galayo cap al refugi.


Nord al Torreón (55 m, 6c+, 6a/A1)

Material: Friends fins al C4 (útil repetir números mitjans) i tascons.

Com que acabem prou frescos i motivats, ens decidim a ficar-nos a la nord del Torreón. Aquesta via comença just on aterrem del ràpel de baixada, que la recorre completament. Malgrat la modesta llargada, trobem que és un viot, contundent com un cop de puny! La via va ser oberta el 1960 en artificial per Joaquín Serrano i Carlos Soria. Amb el darrer coincidim dos dies després al refugi Victory en una agradable conversa, després d'haver escalat la sur al Torreón, de primer als seus 86 anys! Aprofitem aquesta modesta plataforma per felicitar-lo per la seva ascenció recent al Manaslu (https://www.desnivel.com/expediciones/carlos-soria-cumbre-en-el-manaslu/), i per agrair el seu exemple i senzillesa. 

La primera tirada ressegueix un diedre fissurat que a vegades vol ser xemeneia. Sostingut i amb alguns passos que obliguen a depurar la tècnica d'escalada en fissura... Estil d'aquell clàssic sense abandonar el diedre (bé, potser una miqueteta). 

Amb un segon llarg anem directe a cim. Aquest canvia de caràcter i combina fissures de dits, alguna sortida picant per plaques de preses romes, i un darrer bloc on haurem de posar bona voluntat, creure en un pitó i un tasconet... i apretar de valent! Rotpunkt (no sense patir-ho...)

El traçat de la nord al Torreón, graus en lliure

Inici de la primera tirada

Desde la R1




dilluns, 14 de juliol del 2025

Escalada a la Vall de l'Ingla


Sector d'abaix de la Vall de l'Ingla

Aprofitant la setmana de l’Escaldàrium i una visita per terres catalanes, vam decidir escapar-nos una tarda amb en Martí a buscar paret i ombra. I, certament, vam encertar de ple: la nostra destinació va ser la Vall de l’Ingla, un sector d’escalada poc massificat, envoltat de natura i ideal per als dies més calorosos d’estiu.


En Martí al segon llard de l'inconformista

Situada al cor del Pirineu català, aquesta vall ofereix un entorn tranquil i fresc, on es pot escalar lluny de les temperatures asfixiants que sovint  obliguen a buscar alternatives durant l’estiu. El sector on vam escalar és d'accés fàcil i ràpid: s’hi arriba per pista i no cal fer una gran caminada, cosa que també s’agraeix quan el sol pica fort.

Ressenya de La Fusteria Climbing

La zona compta amb una bona varietat de vies per a diferents nivells, amb roca de qualitat. En el nostre cas, vam optar per dues línies ben interessants: l’Inconformista i Mayate. La primera, L’Inconformista, ofereix dues tirades exigents i ben diferenciades: un primer llarg de 5+ q, i un segon llarg de 6c que posa a prova tant la tècnica com la resistència que en Martí va resoldre molt bé. Tot seguit, vam acabar la sessió amb la Mayate (6a+), una línia curta però intensa. 

Primer llarg de l'Inconformista 

Tota la informació tècnica i detallada de les vies l’hem tret de l'Instagram de La Fusteria.

En definitiva, si busqueu un racó on escalar a l’estiu, lluny de les aglomeracions i amb vies per suar de valent, la Vall de l’Ingla és una molt bona opció. Amb accés còmode  i línies variades, és un sector que convida a tornar-hi. Tant si esteu de pas per la zona com si voleu descobrir nous racons dels nostres Pirineus, no us el deixeu perdre.


Martí i Pol 

dissabte, 7 de juny del 2025

Via Flipperl 5+ a Plombergstein (Sankt Gilgen)



Escalador obrint el tram de 5+ de la via Flipperl a Plombergstein
En Pere obrint el pas de 5+ en placa de la via ® Pol Puig Collderram


En aquest cap de setmana ennuvolat amb amenaça de pluja, decidim acostar-nos a Plombergstein per fer una via llarga al sector Kriegerdenkmal. Aquest sector ofereix múltiples opcions i, gràcies a la seva orientació sud-est, l’escalada és possible gairebé durant tot l’any.

 

El sector Kriegerdenkmal: roca amb història 


El nom del sector Kriegerdenkmal (monument als caiguts) prové del fet que, a la zona del Felsentempel, s’hi va extreure pedra calcària per construir un monument dedicat als soldats caiguts del poble de Sankt Gilgen. L’extracció va deixar una paret de roca molt marcada i imponent, amb un gran desplom. Aquesta paret, tan visible i característica, va rebre el nom de Kriegerdenkmal com a record del seu origen.

 

La via Flipperl: excel.lent via llarga per practicar


Ressenya de la via Flipperl 5+ a Plombergstein feta per Bergsteigen.com


 

La via escollida és la Flipperl, de 165 metres de llargada, amb una dificultat de 5+ i grau obligat de 4. L’escalem en cordada de tres, amb en Pere i la Deidre. No utilitzem les xapes fixes, ja que en Pere ha anat col·locant diversos catxarros per assegurar-nos.


Escaladors a peu de la via Flipperl 5+ de Plombergstein a Sankt Gilgen
Preparant el material a l'inici de la via ® Pol Puig Collderram

Després d’una aproximació a peu de 10-15 minuts des del cotxe, arribem al peu de via. L’amenaça de pluja fa que només ens creuem amb una altra cordada, que fa una altra via de la mateixa paret: la Taxus. Ens retrobem amb ells al punt culminant de les vies.

 

Un pas de 5+ en placa i cinc llargs agradables


Escaladora assegurant a la via Flipperl 5+ de Plombergstein
La Deidre assegurant mentre el Pere progressa ® Pol Puig Collderram


La via Flipperl consta de 5 llargs, i és al tercer llarg, de 20 metres, on trobem el tram de màxima dificultat: un pas de 5+ en placa.

 

La pujada ha estat força assequible, amb reunions ben assegurades i no exposades. Per tant, és una excel·lent ruta per iniciar-se o guanyar confiança en l’escalada de via llarga.


Primer llarg de la via Flipperl a Plombergstein
Primer llarg de la via Flipperl a Plombergstein ® Pol Puig Collderram


Un cop al cim, gaudim d’unes vistes magnífiques del llac Wolfgangsee, del poble de Sankt Gilgen i de les muntanyes que l’envolten. Realment, un entorn espectacular. Mentre fem un mos, arriba l’altra cordada al punt culminant.


Magnífiques vistes del Zwölfernhorn des de la via ® Pol Puig Collderram

Tot i que normalment, per la gran afluència de cordades, no és possible baixar fent ràpel, avui som sols. Decidim, doncs, fer el descens amb tres ràpels, una bona ocasió per practicar la maniobra en cas que mai ho necessitem.


Escaladora fent un ràpel a la via Flipperl 5+ de Plombergstein
La Deidre al segon ràpel de baixada ® Pol Puig Collderram

Escalador a l'últim ràpel de baixada de la via Flipperl 5+ de Plombergstein
En Pere a l'últim ràpel de baixada ® Pol Puig Collderram

 

Tics i Escalada a Àustria - consells

 

Per acabar, si mai veniu a Àustria a escalar, tingueu en compte que un dels grans perills són les tiques (garrapates). Porteu pantalons llargs i, si podeu, samarreta de màniga llarga. A més, utilitzeu esprai repel·lent per evitar les picades. 


Trobareu més informació a pàgines com el Bergsteigen i Alpenvereinaktiv, d'aquesta i moltes altres vies de la zona.



Deidre, Pere i Pol