CECMO ALPÍ: La Pica d’Estats per la via Gabarró, remuntant la solitària vall d’Areste

Dijous 27 de juny de 2024

Introducció

Al costat mateix de la concorreguda ruta normal de la Pica d’Estats, la vall d’Areste rep molt poques visites, potser perquè la ruta cap a la Pica per aquesta banda és tècnicament més difícil i més llarga que la via normal.

El que a priori podria semblar un inconvenient , és en realitat un avantatge, doncs és una vall molt més verge, emmarcada sempre per drets cims que li donen caràcter i és variada: boscos, prats alpins, pedreres i llacs.

I tot això en un entorn serè i tranquil. No vaig trobar ningú en tota la vall i, vist com de desdibuixat està el camí que la recorre, segur que aquest és l’estat habitual d’aquest racó de mon.

Tota una troballa que, això sí, no mostra els seus encants de franc. Comparant aquesta ruta amb la mateixa via Gabarró però fent l’aproximació per la vall de Sotllo, per aquí cal recórrer tota una vall per camins poc o gens marcats sobre un terreny no sempre còmode. Tècnicament cal grimpar més, doncs el Pic de Canalbona, que no es puja quan es fa l’ascensió per la vall de Sotllo, presenta una entretinguda aresta amb trams de grau II i algunes petites bretxes que cal desgrimpar i grimpar.

Tot plegat vaig tardar una hora o una hora i quart més que fent l’ascensió per l’altra banda, un insignificant preu a pagar si un sap valorar aquest tipus d’aventures una mica més salvatges.

Obligacions vàries li han sorgit a en Martí i no hem pogut compartir aquesta aventura. Sort que puc compartir aquesta estada a Vall Ferrera amb l’Anna que em dona un gran suport.

Dades pràctiques

Temps d’ascensió: 6,15 hores

Temps total: 10,30 hores

Recorregut: 19.08 km

Desnivell: 1740 metres

Dificultats: llarg recorregut en alta muntanya. Sentit de l’orientació i recerca de l’itinerari

Passatges de grau II en alta muntanya. Progressió bàsica amb grampons sobre neu.

Descripció

Per avui pronostiquen tempestes a partir de migdia i tinc per endavant una ruta bastant llarga, així que començo a caminar a les 4:45 am de l’aparcament de la Molinassa (1815 m), i no començo abans per lo destrossada que està la pista d’accés, que m’ha entretingut 45 minuts des de Àreu.

Poc després de començar passo pel refugi de Vall Ferrera on no es mou ningú encara. Fosca nit, així que aprofito per fer una foto de la lluna arrepenjant la càmara a la barana de l’esplanada del refugi. Veurem que tal … era 1/125 ó 1/250 ?

Més amunt prenc la desviació d’Areste a la dreta i aquí ja és una altra història: força herba humida que em manté ben mullats els baixos dels pantalons, i un camí amb el que jugo a perdre’l i retrobar-lo contínuament. Vaja, que estic distret.

Més amunt surto del bosc i remunto uns drets prats. Fites de tant en tant i alguna marca. I lo millor de tot, el decorat de fons amb el Norís i el Monteixo que poc a poc van agafant un tò vermellós.

Quan arribo a l’estany d’Areste ja és completament de dia. Trobo el flanqueig del mateix bastant entretingut i farragós, doncs és bastant pendent i tot són blocs de pedra .. i sí, sense cap camí.

A continuació em cal resseguir un bell i herbós fons de vall seguint el curs d’un riuet ben crescut per les darreres pluges. Exhuberant i magnífic.

La llògica de la vall obliga a creuar aquest riu i a descreuar-lo més endavant, la qual cosa va resultar ser una feina de funambulista amb lo crescut que estava.

Abans d’un segon llac tombo a l’esquerra remuntant una amplia i franca pala d’herba fins un collet (2705 m). Flanquejo un tram fins una mena de llom i enfilo directament l’ascensió del Pic de Canalbona (2965 m). Algunes ressenyes evitaven aquest cim fent un flanqueig per una mena de vira per guanyar temps, però la visió del cim i la seva aresta em varen resultar irresistibles i em va resultar impossible no pujar-lo.

I així, després d’una grimpada amb trams de segon grau i algunes petites bretxes que calia desgrimpar i grimpar, arribo al cim del Pic de Canalbona i em dirigeixo directament a l’anomenat Collet Fals (2915 m) on empalmo amb la pujada ‘habitual’ que ve de l’estany d’Estats.

Ha estat més entretingut i cansat del que havia planejat però ha valgut molt la pena, almenys per fer-lo una vegada a la vida.

Sense entretenir-me massa recorro la per a mi coneguda via Gabarró, primer el Pic Rodó de Canalbona (3004 m), després la Punta Gabarró (3115 m) , que pujo íntegrament per el seu estètic llom Sud-est , i la grimpada final a la Pica d’Estats (3144 m), que procuro complicar una mica mantenint-me en lo possible en el mateix fil de l’aresta (bells passos de grau II i II+) amb roca de vegades delicada.

Un cop al cim, ja francament bastant més cansat del que em pensava i veient que la pronosticada tempesta no apareix per enlloc, puc per fi descansar , menjar i beure una mica. Buf ! , Son les onze en punt del matí. Han estat 6 hores i quart d’esforços des del vehicle i no m’havia preparat per a tant.

Gaudeixo una estona de la vista i faig algunes fotos. Molt poca gent per aquí dalt, catalans i francesos , i tots molt correctes, cosa que és d’agraïr.

Inicio la baixada fins el collet amb el Pic Verdaguer . Allà aprofito l’excelent innivació de tot el vessant nord de la Pica, continu fins pràcticament el port de Sotllo.

Començo lliscant en lo possible per la neu i després fent piolet-ramasse. Tot plegat em permet fer aquest primer tram bastant ràpid. Una mica més avall arribo al flanqueig, que em demana posar grampons, guants i un bastó per passar amb seguretat i així ho faig. Quin goig trobar la muntanya tant nevada !

Passat el flanqueig em trobo amb algunes persones, varis grupets, que estan pujant avui la Pica per la via normal des de la Molinassa.

Tots sense excepció van pobrement equipats i s’els veu una mica apurats en aquell entorn que no esperaven. Quan em veuen aparèixer tant equipat em pregunten i els recomano girar cua. El flanqueig que els espera a continuació conserva la neu bastant dura i és relativament pendent. En cap cas és una bona idea afrontar-lo amb sabatilles esportives i poca cosa més.

Penso que la muntanya té les seves pròpies regles i no és bò per a la salut obviar-les.

Espero que em fessin cas.

Prossegueixo el meu camí i una mica més tard trec els grampons definitivament i als pocs metres arribo al Port de Sotllo, on a la baixada encara puc anar empalmant alguna divertida congesta de neu fins la cota 2700 m.

Per cert, la pronosticada tempesta no va arribar mai. Bona cosa per a mi i sobretot per a les persones que havien intentat avui la ruta normal.

Haurem de tornar a la vall d’Areste però ja a l’hivern, amb esquís, on algún projecte em ronda el cap.

Xavier