dijous, 20 d’abril del 2017

Hiwatta, sortida directa, A0 (6c), V+ obligat, 125 m, equipada

Escaladors: Nico T. i Pau C.

Aprofitant un assolellat matí d’hivern, anem a la cara est de la Miranda de les Boïgues. La via transcorre pel pany de paret que hi ha a l’esquerra del diedre per on s’enfila la clàssica Mompart. Des del primer a l’últim metre, la roca és molt bona i l’ambient, d’una verticalitat absoluta, una obra mestra dels aperturistes, M. Sugranyes, R. Pelegrina, O. Pié i R. Alacuart (1981). El generós reequipament de J.M. Porta ens permetrà fer els descansos que vulguem (o necessitem) i provar els passos tantes vegades com vulguem i progressar en A0 en tots els passos que superin el 6è grau… Atenció però que quan el grau es troba per sota el 6è els parabolts allunyen relativament. No és clarament un terreny d’aventura, però la continuïtat de la via i l’ambient la fan molt recomanable. Les reunions estan equipades amb parabolts amb anelles.

Accés:

Una vegada travessem la portella des de Can Massana, caminem cap al Refugi Vicenç Barbé i ens desviem a la segona canal un cop passada la Portella. Ens anem apropant a l’esperó sud de la Miranda de les Boïgues per finalment anar resseguint el peu de la paret est. Poc abans de començar una pronunciada pujada que ens menaria a l’inici de la Mompart, apareix un parabolt a uns 3 m de terra. Aquí comença la via, el peu és ombrós i no hi ha perspectiva per veure’n la continuació.

Llarg 1

Cacem el primer parabolt amb un pas finet i anem en tendència esquerra seguint les assegurances. Quan estem per sobre els arbres el traçat es redreça, vertical cap amunt! Aquí hi surt el 6b, encadenant una sèrie de passos de placa complicats de llegir, Montserrat total! Es pot superar en A0.

Nico superant el 6b del primer llarg

Llarg 2

Llarg dur i sense massa treva. Sortim en flanqueig curt a l’esquerra i de seguida comença la part més dura del llarg (6c). La segona meitat semblaria fàcil segons la ressenya però altra vegada, la difícil lectura, verticalitat i la càrrega dels metres anteriors han fet que ens semblés força dur. Més plaques verticals, un petit desploms i fissures poc profundes on ens tocarà mirar-ho molt bé per trobar el resultat òptim per a progressar.

Final del flanqueig i inici de les dificultats al 2n llarg

Llarg 3

No veiem els primers metres massa clars i decidim sortir en flanqueig a l’esquerra a caçar un burí abans d’enfilar en vertical, tot i que la ressenya marca per la dreta. Per l’esquerra, no deu ser més que IV+... Després del primer bolt el llarg es redreça i va a cercar una fissura poc profunda en lleuger desplom. Tot i algun pas més fi abans de la fissura, aquesta se supera amb mans força generoses, tot i que la verticalitat ens obligarà també a apretar (6a). Anem a fer la reunió dins una balma poc profunda que tenim en vertical en comptes de sortir cap a l’esquerra (itinerari original)

Sortint del 6a del 3r llarg per la marcada fissura
A la 3a reunió, l'original està més a l'esquerra (Foto de Javi Pardo)

Llarg 4

Aquest ja no és pròpiament de la Hiwatta, sino una variant de sortida directa que ens permet arribar pràcticament al cim mantenint la tònica de la via. Sortim de la reunió en flanqueig a la dreta per sortir del desplom i ràpidament es redreça en vertical. El llarg és curt però el més dur de la via (6c+) i es recupera la tònica de verticalitat (i lleuger desplom) i lectura de moviments capriciosa que ens farà esprémer al màxim les nostres capacitats d’interpretar els passos en aquesta papilla de còdols.

Verticalitat total a la sortida directa
Arribant al final de les dificultats del darrer llarg,
 s'arriba a la reunió grimpant fins al cim
 (Foto de Dani Brugarolas)


Descens


El descens el fem passant pel cim i amb un parell de desgrimpades cap a l’oest que ens deixen al cor d’Agulles.

Ressenya original
Ressenya del Luichy ressenyant la sortida directa

1 comentari:

Xavier M ha dit...

Bones fotos i extensament documentada.
Felicitats!