Pic de Mortiers (2605 m) i la vall de Galba

 7 de febrer de 2026

Introducció

Sembla que fos ahir, però no havia tornat a gaudir  d'aquesta ruta des d'un èpic, gèlid i ventós dia de desembre de 2016 juntament amb en Pol i en Martí. Per sort avui, el dia radiant ha permès redescobrir d'una manera més tranquila els racons de la vall de Galba. 

Comencem la jornada de forma simpàtica fent un cafè a Guardiola a les 7:30 am amb en Josep Maria i la Irene. Ell anirà aquesta vegada a fer una gran volta des de Les Angles fins a Formigueres, i coincidirem allà per la tarda.

Dades pràctiques

Desnivell : 700 metres de pujada i 1240 metres de baixada

Recorregut: 16.2 km

Horari: 5 hrs i 15 minuts en total

Descripció 

Des de la part de baix de l'estació de Formiguères prenc els remuntadors fins la part alta de l'estació (forfait randonneur 13 euros) i començo la ruta a les 10:30 del matí. Dia radiant, sense vent i poca gent per la muntanya. El pas de la Serra de Mauri, normalment glaçat i bastant pelat, mostra avui el seu vessant més amable: neu continua i de qualitat tota l'estona.

La baixada sobre bona neu s'em fa massa curta i procuro fer-la resseguint el traçat del camí d'estiu que duu al Mortiers. D'aquesta manera s'evita la volta que suposa el descens directe cap al refugi i es guanya bastant de temps.

Poso les pells i procuro resseguir el track que vàrem traçar el desembre de 2016 enmig de la boira i el vent. Tot i la boira d'aquell dia, em sorprenc de que vàrem encertar el camí més directe i llògic cap el cim. Sense pressa vaig pujant, gaudint aquesta vegada de la vista que llavors no vàrem tenir.

Coincideixo al cim amb un grupet de tres francesos i un altre de tres catalans amb els que comparteixo la breu estada i em fan la foto de cim.

La visió de les salvatges i properes muntanyes de l'Arieja recorda el paisatge torturat de molts racons del Pirineu central i es fa addictiu fer-les una i una altra i una altra foto. Malgrat això, m'equipo ràpid per al descens doncs la vall de Galba és llarga i no convé entretenir-se massa.

M'acomiado dels tres catalans i començo el descens des de pocs metres de la creu del cim. 

El descens de la pala cimera fins el coll resulta ser molt ràpid, doncs la neu bastant dura convida a encadenar els girs fent treballar de valent els cantells dels meus Völkl. Tot un goig.

El que ve des del coll segueix la mateixa tònica: neu dureta que es resol fàcilment, encadenant franques pales i petits plans.

Cal estar atent però més avall, doncs  la vall va dibuixant diverses alternatives de descens i resulta imprescindible anar mirant de reüll el gps per encertar la millor opció.

No cal planificar punts de descans, doncs la vista dels magnífics cims que adornen la vall obliga de tant en tant a aturar-se per disfrutar-los.

Entre les cotes 2000 m i 1800 m la neu dura dona pas a una neu crosta en tos els trams a l'ombra. Per sort el terreny és ample i puc resoldre aquest inconvenient amb llargues diagonals i voltes maria. 

Arribo així a un terreny ja sempre assolellat, on puc gaudir d'una perfecta neu primavera. Més avall creuo un pont i vaig resseguint la pista, de vegades remant, de vegades esquiant, fins arribar al punt (1640 m) on cal remuntar els fastidiosos 200 metres de desnivell finals fins al punt de sortida, on ja m'espera l'Anna, que és un Sol, amb un bon termo de tè calent.

Remuntant cap a la Serra de Mauri

El Petit Peric, el Pic Peric i el Puig Gran de la Portella des de la Serra de Mauri

El llunyà Pic de Mortiers (centre) des de la Serra de Mauri

Mirada enrere a mig camí del cim

La pala somital del cim, que oferia avui un bell i ràpiud descens

El grupet de francesos descansa al cim amb l'espectacular Arieja a l'oest

Des del cim, l'esmolada Dent d'Orlu

 

Cim!   El Puig de la Cometa d'Espanya al darrera a l'esquerra

El punxegut Pic de la Tribuna i el Pic de Pla Bernat i la  des del cim

Poc després de començar a baixar per la vall de Galba. El Mortiers al fons a la dreta

Mirada cap avall. Es transcorre per un terreny ondulat entre arbres i petits replans

Mirada enrere. Els punts on arribava la llum del sol la neu havia transformat

El característic pont que cal creuar. Comença la part de lliscar, remar, lliscar ...

Més avall, mirada enrere. Sobresurt el Pic de Terrers ?

Més avall es pot veure el riu de tant en tant

Imprescindible. Amb bones condicions, del millor que el Capcir pot oferir.

Xavier

Powered by Wikiloc

Monte Mondaval - Powder Dolomitic

Recorregut: 11,47 km

Desnivell: 616 m

Orientació: NE - N - NO

Dificultat: S2

Horari: 3h 30min

Material necessari: Cap

DESCRIPCIÓ

Encarant l'últim tram de pujada al Monte Mondaval ® Pol Puig Collderram

La setmana abans de l’inici dels Jocs Olímpics d’hivern, mig metre de neu nova ha vestit de blanc la zona de Cortina d’Ampezzo. Fa només uns dies tot era verd, i ara el paisatge es transforma en un escenari perfecte per als Scarpa Ice Days, on atletes de renom, guies locals i aficionats comparteixen aventures alpines.

Estem allotjats a Pescul, a la Val di Zoldo, una vall preciosa, freda i amb vistes espectaculars del Monte Pelmo. Allà agafarem el cotxe per dirigir-nos al Passo Giau, punt d’inici de la nostra sortida. En aquest grup hi ha professionals de l’esquí com en Bruno Compagnet llegenda del Freeride i cofundador de Black Craws. I esquiadores professionals de la talla de Silvia Moser  o Gulia Monego.  Es prepara així una jornada on podrem veure de prop com esquien els professionals.

Tram obert amb el sol sortint per la Forcella de Giau ® Pol Puig Collderram

El terreny és obert, pensat per minimitzar riscos d’allaus. Les esquerdes i purges naturals són evidents, i ens obliga a avançar amb precaució, evitant zones exposades. Malgrat començar a -9 °C, el sol brillant promet que la neu es tornarà més activa i el risc augmentarà.

El primer tram és tranquil, una zona oberta sense perills, fins arribar a la Forcella de Giau (2.370 m). Des d’allà, les vistes són espectaculars: la Torre Duso (2.618 m) domina l’horitzó i, davant nostre, el Monte Mondàval (2.455 m) s’alça com l’objectiu del dia.

 Monte Mondaval ® Pol Puig Collderram

Després d’una mini baixada, on no cal treure les pells, iniciem l’aproximació que ens portarà al cim del Monte Mendàval. El Lago delle Baste es troba completament cobert de neu. Des del cim gaudim de vistes espectaculars: davant nostre hi ha el Becco Mezzodi que vam escalar al juliol del 2014. Les ressenyes no enganyen: aquest cim és un dels millors miradors de Cortina d’Ampezzo. Podem veure la Marmolada, les Tofane, Cinque Torri i Averau, Croda da Lago, Pelmo… la llista és infinita.

Pala summital ® Pol Puig Collderram

Tram de baixada ® Pol Puig Collderram

Allau en un pendent més pronunciat que la baixada ® Pol Puig Collderram

La baixada és pura alegria: neu pols seca, suau i perfecta. Enguany, amb poca neu als Alps, moments així són excepcionals. Baixem d’un en un fins a la Malga Mondeval de Sora, un altiplà carregat d’història: l’any 1985 s’hi va descobrir l’Uomo di Mondeval, sepultura mesolítica de fa 7.500 anys.

Ja al fons de vall apunt d'agafar la pista forestal ® Pol Puig Collderram

Seguim la baixada pel curs del Río Cordon, envoltats de neu i paisatge espectacular, fins connectar amb Selva di Cadore i la Val Fiorentina. Acabem la jornada amb un bon aperitiu, compartint anècdotes i records del que ha estat un dia memorable.

 Aperitivo a l'acabar ® Pol Puig Collderram

Monte Pelmo de nit ® Pol Puig Collderram

Pol Puig

Powered by WikilocFont: Garmin

Silenci blanc als Alps de Berchtesgaden

Recorregut: 14 km

Desnivell: 1200 m

Orientació: NE - E

Dificultat: S2

Horari: 5 h (inclosa la parada a menjar)

Material necessari: Cap

DESCRIPCIÓ

El llac Königsee després de la nevada del dissabte a la nit ® Pol Puig Collderram

Berchtesgaden és una zona extremadament bonica d’Alemanya que es troba a tocar de Salzburg. Les nevades dels últims dies, si ha de sumar la de dissabte a la nit que ha estat constant i generosa deixant els Alps de Berchtesgaden preciosos. No perdem l’ocasió i decidim anar-hi.

L’excel.lent innivació ens permet iniciar la sortida des de l’aparcament del Königsee. Aquest llac alpí d’origen glacial és un dels llacs més nets d’Europa i es troba envoltat de parets molt verticals amb el massis del Watzmann que domina.

Gairebé impossible trobar millors condicions ® Pol Puig Collderram

L'Stefan iniciat la primera pujada del dia ® Pol Puig Collderra

L’ascens comença seguint el sender d’estiu núm. 493 (Hochbahnweg), que s’enfila progressivament pel bosc amb bones vistes sobre el llac Königssee. El camí és llarg però constant, i permet guanyar alçada de manera eficient fins arribar a la Königsbachalm.

Des d’aquí es continua seguint les indicacions cap al Schneibsteinhaus pel sender 498. Un cop superada la zona de la Bärenwand, encara queden aproximadament 2 km fins al refugi. Aquest tram ja es mou en terreny més obert i alpí.

Tot el grup menjant quelcom amb els primers raigs de sol

Les condicions de innivació eren molt bones malgrat la falta de base ® Pol Puig Collderram

Des del Schneibsteinhaus, en pocs minuts s’arriba al Carl-von-Stahlhaus (1.736 m), refugi obert gairebé tot l’any (excepte el 24 de desembre), punt ideal per fer una pausa i tastar un dels seus exquisits plats. Aquest és un dels refugis històrics dels Alps de Berchtesgaden. Va ser construït a finals del S. XIX i es troba a la frontera entre Baviera i Salzburg.

Camí de Carl-von-Stahlhaus ® Pol Puig Collderram

El descens es realitza en terreny obert, sense neu artificial ni pistes trepitjades, aprofitant les pales naturals fins a connectar de nou amb la part baixa i retornar al punt d’inici.

La Judit en plan baixada. No vam ser els únics!  ® Pol Puig Collderram

Vistes espectaculars durant el descens de Berchtesgaden ® Pol Puig Collderram

Una ruta molt recomanable en un dia amb aquestes condicions per la bellesa de l’entorn. El Parc Nacional de Berchtesgaden és un lloc de somni. Aquesta zona ja va ser visitada al Gener del 2008 pel nostra amic Xavi Martí i més integrants del CEG Esquí. Podeu recuperar la seva estada en aquesta entrada al blog. També us recomanem altres sortides a la zona com el Watzmannkind or Hoher Göll que hem pogut esquiar en hiverns anteriors i es troben a la mateixa zona.

Tina, Friedl, Stefan, Judit, Deidre, Pere i Pol

Powered by WikilocFont: Garmin

Sortida de Sol al Zwölferhorn

Recorregut: 8,31km

Desnivell: 919m

Orientació; Nord - NordOest

Dificultat: S2 

Horari: 2h 20min

Material necessari: Cap

DESCRIPCIÓ

Salzkammergut es desperta després duna bona nevada ® Pol Puig Collderram

Un dels privilegis de viure al Salzkammergut és poder fer un cim un dilluns a primera hora abans d’anar a treballar. Aquest hivern s’ha fet esperar, però després de l’última nevada s’han donat les condicions perfectes per pujar al Zwölferhorn (1.522m) des de Sankt Gilgen sense haver de caminar ni un sol metre. La mala notícia ha estat la pluja que va arribar només 24 hores després i que ha malmès considerablement l’estat de la neu.

Primer tram de pujada un cop superat el bosc ® Pol Puig Collderram

Ens trobem amb en Mike a les 6.20 h per iniciar una pujada que comença en una petita pista d’esquí, d’uns 200 metres de llarg com a màxim, que funciona sense neu artificial. Poques vegades pot obrir, però quan ho fa és un lloc ideal, especialment perquè és un espai tranquil i perfecte perquè els nens hi puguin aprendre a esquiar.

De seguida ens endinsem al bosc, on anem progressant sense dificultats fins a la Lärchenhütte i la Sausteigalm. La innivació que trobem és excel·lent, cosa que ens evita patir pels temuts taurons durant la baixada.

La població de Sankt Gilgen es va despertant després d'una nit freda ® Pol Puig Collderram

Un cop arribats aquí, ens queda el Zwölferhorn-Seilbahn just sobre els nostres caps, i iniciem la pujada més pronunciada, amb un desnivell aproximat de 450 metres, que ens portarà fins al cim. Hi arribem sense problemes i amb la sort que avui no bufa el vent.

Dachstein al fons ® Pol Puig Collderram

Des del cim gaudim d’unes vistes espectaculars del Salzkammergut, amb el llac Wolfgangsee, Sankt Gilgen als nostres peus, Strobl al fons, el Schafberg just al davant, i, més lluny, el Dachstein amb la seva glacera.

Cim amb en Mike ® Pol Puig Collderram

Esperant la pròxima nevada per poder tornar a gaudir d'un inici de setmana esquiant.

Mike Schitzhofer, Pol Puig

Powered by WikilocFont: Garmin

Pic Russell (3.207m) per la via "no me mires"

25 de maig de 2025

Dades tècniques:

Material: joc de tascons, joc de friends fins el 4 de camalot repetint del 0.5 al 3. Molt poc equipament, pot ser útil algun pitó per reforçar reunions o abandonar. Per les condicions, hem portat un piolet i crampons.

Horaris aproximats: 10 hores

Desnivell: + 1.292m

Km: 14km

La idea inicial era pujar al Pic de Russell (3.207 m) per la via No me mires a la seva paret sud (205 m, 6b) una línia oberta el 2017 que el Pau va proposar i que ens semblava interessant i assequible.

Vam fer l’aproximació des del refugio de Coronas on hi vam passar la nit. Després d’una intensa aproximació amb neu dura des de l’Ibón de Llosás vam arribar peu de paret i al veure com estaven les condicions vam decidir entrar-hi.

Ens vam guiar per aquesta ressenya: 

Malgrat que vam haver de fer variacions per les condicions que ens vam trobar, amb delicats regalims de gel, vam respectar al màxim la línia  les tres primeres tirades. Degut a la neu acumulada al peu de paret, vam començar ja ben bé a mitja primera tirada, podent escalar directament fins la R2. La tercera tirada (6b) és escandalosament bona i ens fa oblidar la matinada i la llarga aproximació. Es podria passar en artificial (A0 o A1), no superant llavors el 6a. Originalment el 3r llarg travessa una canal i cal anar a buscar la xemeneia del 4t, al peu de la qual es muntaria reunió. Just en aquest punt vam veure que a la xemeneia hi havia gel i vam decidir desviar-nos i sortir per la canal de neu en diagonal cap a l’esquerra, muntant reunió en blocs abans d’entrar a la canal. En aquest moment ja anàvem sense referències, ens vam treure els peus de gat, vam recuperar les botes, els grampons i el piolet.

El primer tram de canal tenia neu amb una iclinació regular de 45-50º i un ressalt curt, d’uns 60º, després del qual vam fer la nostra 3a reunió (40 m). Finalment en l'última tirada van aparèixer dos ressalts més, el primer més fàcil i un segon en mixte (possible III+/IV, 70º), no gaire llarg però amb cert compromís i dificultat de protegir (70 m).

Aquest final de via improvisat va ser gratificant i vam tenir la sensació d’estar fent alpinisme de “veritat”. Un cop allà vam sortir i directes al cim.

Resum de la nostra combinació:

    L1+ L2 (40 m): V+ 

    L3 (25 m): 6b, reunió abans d'entrar a la canal en bloc.

    L4 (40 m): 45-50º, ressalt a 60 o mitxe fàcil (M2?)

    L5 (70 m): 45-50º, 2 ressalts, el segon gel 80º o roca III+/IV

aproximant...

primer llarg

excel·lent 3r llarg

l'estètica canal de neu i el primer ressalt del segon llarg

la nostra línia

Un cop al cim, vam treure les motxilles, vam dinar amb calma i vam parlar del descens. El pla inicial era continuar la cresta fins al Pic Tempestades, però vam decidir baixar pel suposat camí d’estiu del mateix vessant. La veritat és que ens les prometíem ben felices: material recollit, fotos de rigor, descans merescut… però tots dos sabem i sabíem que cap aventura s’acaba al cim.

cim!

cim amb molt glamour

Després de resseguir una part de la carena direcció al Tempestades i d’anar buscant quina podia ser la millor línia de descens, vam començar a sentir-nos una mica atrapats. No teníem referències clares de per on era realment la baixada franca, i la sensació d’incertesa va augmentar.

Afortunadament, seguint el mapa i unes fites disperses ens van ajudar a intuir el camí “correcte” i vam poder començar a desgrimpar per la paret, era un terreny delicat amb una combinació de neu, gel i roca per unes rampes que desemboquen a un tallat vertical de 50-100 m. Concentració màxima i progressió no gens còmode, per tant. Un cop fet un flanqueig on estàvem més o menys còmodes vam decidir posar-nos altre cop l’arnés, ja que cada cop veiem més a prop l’opció de fer un ràpel de fortuna. I així va ser, pocs metres més endavant vam decidir que la millor opció era fer un ràpel de fortuna per superar l’últim tram vertical.

El Pau va enllaçar un cordino a un bloc ferm i va començar a rapelar, amb la tensió i atenció justa que tenen els moments seriosos, però controlats. La tensió es va alleujar quan va veure que la corda arribava a la campa de neu i un cop a baix ja estaríem fora de la major part dels riscos, després vaig baixar jo.

el ràpel

Arribats tots dos en terreny segur: recollim cordes per segona vegada i ja només ens quedava el llarg descens fins a arribar al refugi de Coronas on teníem el cotxe.

En definitiva, una activitat completa, amb una mica de tot: compromís, incertesa, canvi de plans, presa de decisions i, sobretot, tenir en compte que ens va faltar informació del descens del Russell en condicions hivernals, un detall que no vam tenir la cura de revisar.