25 de maig de 2025
Dades tècniques:
Material: joc de tascons, joc de friends fins el 4 de camalot repetint del 0.5 al 3. Molt poc equipament, pot ser útil algun pitó per reforçar reunions o abandonar. Per les condicions, hem portat un piolet i crampons.
Horaris aproximats: 10 hores
Desnivell: + 1.292m
Km: 14km
La idea inicial era pujar al Pic de Russell (3.207 m) per la via No me mires a la seva paret sud (205 m, 6b) una línia oberta el 2017 que el Pau va proposar i que ens semblava interessant i assequible.
Vam fer l’aproximació des del refugio de Coronas on hi vam passar la nit. Després d’una intensa aproximació amb neu dura des de l’Ibón de Llosás vam arribar peu de paret i al veure com estaven les condicions vam decidir entrar-hi.
Ens vam guiar per aquesta ressenya:
Malgrat que vam haver de fer variacions per les condicions que ens vam trobar, amb delicats regalims de gel, vam respectar al màxim la línia les tres primeres tirades. Degut a la neu acumulada al peu de paret, vam començar ja ben bé a mitja primera tirada, podent escalar directament fins la R2. La tercera tirada (6b) és escandalosament bona i ens fa oblidar la matinada i la llarga aproximació. Es podria passar en artificial (A0 o A1), no superant llavors el 6a. Originalment el 3r llarg travessa una canal i cal anar a buscar la xemeneia del 4t, al peu de la qual es muntaria reunió. Just en aquest punt vam veure que a la xemeneia hi havia gel i vam decidir desviar-nos i sortir per la canal de neu en diagonal cap a l’esquerra, muntant reunió en blocs abans d’entrar a la canal. En aquest moment ja anàvem sense referències, ens vam treure els peus de gat, vam recuperar les botes, els grampons i el piolet.
El primer tram de canal tenia neu amb una iclinació regular de 45-50º i un ressalt curt, d’uns 60º, després del qual vam fer la nostra 3a reunió (40 m). Finalment en l'última tirada van aparèixer dos ressalts més, el primer més fàcil i un segon en mixte (possible III+/IV, 70º), no gaire llarg però amb cert compromís i dificultat de protegir (70 m).
Aquest final de via improvisat va ser gratificant i vam tenir la sensació d’estar fent alpinisme de “veritat”. Un cop allà vam sortir i directes al cim.
L1+ L2 (40 m): V+
L3 (25 m): 6b, reunió abans d'entrar a la canal en bloc.
L4 (40 m): 45-50º, ressalt a 60 o mitxe fàcil (M2?)
L5 (70 m): 45-50º, 2 ressalts, el segon gel 80º o roca III+/IV
Un cop al cim, vam treure les motxilles, vam dinar amb calma i vam parlar del descens. El pla inicial era continuar la cresta fins al Pic Tempestades, però vam decidir baixar pel suposat camí d’estiu del mateix vessant. La veritat és que ens les prometíem ben felices: material recollit, fotos de rigor, descans merescut… però tots dos sabem i sabíem que cap aventura s’acaba al cim.
Després de resseguir una part de la carena direcció al Tempestades i d’anar buscant quina podia ser la millor línia de descens, vam començar a sentir-nos una mica atrapats. No teníem referències clares de per on era realment la baixada franca, i la sensació d’incertesa va augmentar.
Afortunadament, seguint el mapa i unes fites disperses ens van ajudar a intuir el camí “correcte” i vam poder començar a desgrimpar per la paret, era un terreny delicat amb una combinació de neu, gel i roca per unes rampes que desemboquen a un tallat vertical de 50-100 m. Concentració màxima i progressió no gens còmode, per tant. Un cop fet un flanqueig on estàvem més o menys còmodes vam decidir posar-nos altre cop l’arnés, ja que cada cop veiem més a prop l’opció de fer un ràpel de fortuna. I així va ser, pocs metres més endavant vam decidir que la millor opció era fer un ràpel de fortuna per superar l’últim tram vertical.
El Pau va enllaçar un cordino a un bloc ferm i va començar a rapelar, amb la tensió i atenció justa que tenen els moments seriosos, però controlats. La tensió es va alleujar quan va veure que la corda arribava a la campa de neu i un cop a baix ja estaríem fora de la major part dels riscos, després vaig baixar jo.
Arribats tots dos en terreny segur: recollim cordes per segona vegada i ja només ens quedava el llarg descens fins a arribar al refugi de Coronas on teníem el cotxe.
En definitiva, una activitat completa, amb una mica de tot: compromís, incertesa, canvi de plans, presa de decisions i, sobretot, tenir en compte que ens va faltar informació del descens del Russell en condicions hivernals, un detall que no vam tenir la cura de revisar.
