dimarts, 28 de febrer de 2017

Test Völkl vta 84 - Una eina tot terreny

En l'actualitat , Völkl és l'únic fabricant que dissenya i fabrica a Alemanya, a diferència d'altres que ja han traslladat la fabricació fòra de les seves fronteres. Un autèntic bavarès made in Germany, doncs. Fa uns pocs anys que han incorporat materials com el carboni i la fusta lleugera de Pawlonia a la seva gama d'esquís de muntanya buscant sempre el caràcter característic del seu segell. Poques concesions aquí. Anem a veure sensacions i comportament d'aquest nou vingut.


Només prendre la fusta amb les mans i ja deixa entreveure el seu caràcter: ja no trobem aquí una espàtula flexible que facilita l'entrada al gir de molts altres esquís de muntanya. Més aviat una flexibilitat uniforme i continguda al llarg de tota la seva llargada. Tantmateix cal aplicar-se amb molta força sobre l'espàtula per aconsseguir una mínima torsió lateral. Sorprenentment , amb una llargada nominal de 162 cm son realment uns quants cm més llargs  que tots els meus anteriors esquís. (solia portar sempre 163 cm). Tal com sona: segurament els centímetres alemanys son més llargs que els de la resta del mon). Aquesta circumstància em va agradar especialment doncs amb la nova tecnologia rocker s'agraeix portar uns esquís lleugerament més llargs. Bé, lo de 'nova' és una broma. Ja en fotos d'esquís de principis del segle passat (fa cent anys) es pot veure ja aquest tipus de construcció.


122 - 84 -104 : per trobar-se a gust en neus fondes


122 mm d'espàtula


Bé, fins aquí tota una declaració d'intencions. Continuem.

En quant a les dimensions, Ens trobem davant un esquís ja relativament amples, 'mid-fat' s'anomenaven aquestes cotes fa uns anys. Prometen transmetre, i així ho fan, unes certes 'forces de palanca' laterals que s'han de compensar sí o sí. Això ens porta a utilitzar unes botes sòlides, esquiadores o, molt millor, unes botes lleugeres amb la rigidesa que els dóna unes bones canyes de carboni. Un gran invent el carboni però car, això sí. Aconsseguirem d'aquesta manera un pes en perfecta armonia amb el pes ridícul d'aquestes fustes.

Sobre neus fondes ens trobem amb una eina realment flotadora. No només té un patí més ample ( 84 mm enfront dels 78 o 80 mm de la majoria dels models de temporades anteriors) , sino que les espàtules son molt generoses ( 122 mm ), bastant més amples que les d'altres esquís competidors amb la mateixa mida de patí.  

En quant a la seva reactivitat, responen sense retard a les indicacions que els hi dono. Cal ser explícit en les indicacions que se li donen amb els genolls, el cos, el repartiment de forces. No val aquí una mera insinuació de la intenció. Donat això, l'esquí respon d'una manera impecable i permet encadenar sense esforç dirs amples i girs estrets, independentment de la velocitat que portem. Cap problema. Sempre està a l'alçada de la situació. Si he de triar tres paraules per definir les sensacions hauré de parlar de solidesa, fiabilitat  i estabilitat.

No es tracta tampoc d'un esquí difícil: avui en dia, amb la tecnologia rocker i les cotes parabòliques ja no existeixen esquís complicats. Qualsevol amb un mínim de tècnica trovarà la manera de disfrutar sobre aquestes fustes.

He pogut testar-lo també sobre neus gelades o molt gelades, aprofitant les ventades que han afectat aquest hivern als lloms de molts cims: sempre s'adapten a les irregularitats sense transmetre vibracions que ens podrien pertorbar.

Em faltaria trobar unes condicions de neu gelada i pendents fortes per poder fer d'aquest article un test autèntic. Ben segur que no defraudaran. En quan tingui aquesta dada la incorporaré al test.

Sobre la neu primavera lleugerament transformada o moquette que vàrem gaudir en cotes baixes a Val d'Aran, vaig poder traçar corbes a moltíssima velocitat sense perdre  l'adherència dels cantells sobre la neu: sempre es podien traçar amplis girs carvinats conduïnt les fustes i sense derrapar, sense vibracions i amb aquella sensació de confiança característica d'aquest esquí, que és realment el que ja prometien des del moment en que els vaig poder 'manipular' en la botiga en que els vaig veure per primera vegada.

Les pells Colltex Mixtes pre-tallades


A la pujada, la seva amplada penalitza només molt lleument, doncs el pes és molt contingut i les pells mixtes amb les que ve equipat llisquen perfectament i son molt lleugeres: 135 grams més lleugeres en conjunt que les meves pells anteriors. Sorprenentment no es troben a faltar en cap moment unes pells de mohair. Penso que amb un mínim de forma física podem portar aquestes fustes en travessies llargues o molt llargues sense anyorar unes cotes més estretes: a la baixada les sensacions son molt millors.

 Confeso que no era cap fan a priori del sistema skin-pin, però el procés d'adaptació no ha estat tant greu com anticipava. Acostumat al sistema dynafit de pells, trobo a faltar això sí el decollatge de les pells des de la part davantera de l'esquí, més ràpid i fàcil quan es pretén treure les pells sense descalçar-se els esquís. Hauré de fer pràctiques fins que pugui interioritzar el gest i fer aquesta maniobra d'un manera eficient.

Altra tema és la durabilitat i la solidesa de les pells. S'haurà de veure. En contrapartida, son tan lleugeres i comprimibles que no fa mandra portar com a mínim una pell de recanvi a la motxilla (190 grams per a una llargada de 162 cm). Cosa que ni em plantejava en cap de  les meves pells anteriors. Val a dir aquí que el preu d'aquestes pells pre-tallades de Coll-tex és un dels més econòmics del mercat, fet que he aprofitat per adquirir ja un joc de recanvi. A més a més venen ja amb una bossa de dimensions amples, fàcil de manipular amb manoples i una pràctica malla per poder guardar les pells evitant el contacte de cola amb cola. Practicitat suissa en estat pur.

Ja que parlem de preus, cal destacar el preu contingut d'aquests esquís. Només cal donar una ullada al mercat per confirmar que obtenim una de les millors relacions qualitat/preu d'aquesta temporada. No entraré en més detalls aquí.

En resum, confiança absoluta  en aquestes eines. Un esquí per a exigents que satisfaran especialment a aquells amb un nivell d'esquí adequat.


Xavier
Fotos d'en Pol




diumenge, 26 de febrer de 2017

Precoç primavera a la Tossa Plana de Lles (2916). A la recerca de la pols...la sahariana és clar!!


ITINERARI: Estació d'esquí nòrdic de Lles (1960) - Refugi del Pradell (2115) - Pla de les Someres (2328) - Carena sud-oest entre la Tossa i el Setut deixant a oest la Bassota i Estany de Setut - Tossa Plana de Lles (2916) . Descens per la pala sud de la Tossa fins el Pla de les Someres i després mateix itinerari de pujada.
DIFICULTAT: S1/S2 en funció de l'itinerari que triem pel descens
DESNIVELL: +975/-975 mtrs
HORARI (Comptant parades): 3 h per l'ascens i 1 h pel descens
DATA: 26 de febrer 2017


DESCRIPCIÓ:


A dos de 9 som a lloc, però ens entretenim fent un cafè al refugi-hotel de Cap del Rec (1960), i amb els preparatius comencem a foquejar a dos de 10, passant abans per caixa perquè l'estació de nòrdic ja és oberta!! Sortim ben carregats amb tot l'equip de seguretat, doncs tenim intenció de despenjar-nos a la vessant oposada de la Tossa per remuntar-hi el seu corredor nord.

Prenem el sender marcat amb rombes grocs que condueix al refugi del Pradell tot atravessant zones boscoses. La neu està ben gelada aquí. A mig camí ens desviem de l'itinerari marcat i prenem amb cura i sense trepitjar traça, la pista d'esquí de fons que passa per damunt del Pradell sempre en direcció est. Arribats al Pradell (2115) i des de la mateixa pista veurem un pal indicador que ens orienta ara cap al nord. Fins aquí 40 min i molt poc desnivell.


En Martí foquejant ja per damunt del Pradell i amb el Cadí  ben present

Abandonem definitivament el domini de l'estació i seguim una estona per bosc, ja amb més pendent, fins el Pla de les Someres (2328). La neu va transformant, el dia és anticiclònic i això ens fa preveure que gaudirem del descens.

A partir d'aquí la pujada esdevé monòtona, llarga i asfixiant. En Llorenç apreta amb ganes i ens fa suar de valent. A estones una lleugera brisa atenua el sufoc, però mai es prou per calmar-lo del tot. Comencem a dubtar si estem en la latitud encertada...els ocres de la pols sahariana que ha precipitat els darrers dies i que tenyeixen el blanc tapís no ajuden a esvaïr els dubtes. Tampoc ho fa la suau pendent...estarem en mig d'una immensa i eterna duna? Si és així, acabarem disfrutant d'una jornada de "sandboarding"? És tant intensa la calor, que la càmera de fotos es declara en vaga forçada i no em permet deixar constància dels miratges de naturalesa meridional dels que estic sent testimoni!! Ara em sembla veure la llàntia d'Aladí i estic decidit a demanar-li un desig: que posi en Llorenç, i no pas el d'Aràbia, a dormir una estona!!
Perdó, els deliris febrils narratius s'apoderen de qui escriu...

Continuem amunt amb lleugera tendència nord-oest fins a deixar enrere i a oest la Bassota i l'Estany de Setut inidentificables a causa de l'espessor del mantell nival. A partir d'aquí virem clarament a est/nord-est ja buscant la carena entre la Tossa Plana i el Pic de Setut. Un cop hi arribem, intentem identificar "l'ampla" canal de baixada que dóna accés a la vessant nord, descrita a la guia d'en Crestas, però en som incapaços i desistim, feliç i consensuadament, d'escalar el corredor nord. Les cornises, les fortes pendents que intuïm i l'esgotament de la llarga i desèrtica pujada ens ho han posat fàcil. Ara ens hem d'encigalar amb la cara nord? Va home va! Millor anem a fer el vermut amb la companyia d'en Llorenç un pocs metres més amunt!! En pocs minuts tot carenejant ens atansem al cim de la Tossa Plana, que si no fos per la caixa de registre i una fita costaria de distingir de la resta de la carena. Són dos d'una, hem estat 3 horetes i el dia és radiant!!

La carena entre la Tossa i el Setut amb les seves cornises i "l'ampla" canal


Aquí sí fa un xic de ventet que ens obliga a abrigar-nos una mica, però si està tant bé al solet, que el vent no és impediment per a allargar la pausa. Les vistes a 360º són magnífiques i disfrutem d'una inusual soledat, tenint en compte que és el dia del senyor i hora punta, durant quasi una hora al cim!! Mentre ens relaxem, donem temps a que el mantell acabi de transformar i ens faci fruïr un xic més del descens.


Foto de rigor al cim 

Part alta de l'andorrana Vall del Madriu amb l'enorme refugi de l'Illa

El topònim de Tossa Plana no és casual, en la nostra llarga estada al cim ens lamentem de no haver carregat una mica més la motxilla amb una bimba per poder fer uns "toques" en tant superb escenari.

Vistes al Puigpedrós i el pics de la zona de Pas de la Casa i Puymorens

El Canigó i les muntanyes nord-ripolleses

El sempre omnipresent Massís del Cadí

El Pic de Setut, el Tossal del Bovinar, les muntanyes pallareses i la part baixa de la Vall del Madriu

Després de tant relax, emprenem el descens per l'amplíssima pala sud que manté una pendent més sostinguda que l'itinerari d'ascens. La neu ha transformat lo just per fer-nos gaudir d'una confortable baixada en condicions de primavera que permet traçar a plaer.

En Martí fintant els rocs del tram mig del descens amb el Pla de les Someres ja ben visible

                                                 

Fins el Pla de les Someres i un xic més avall xalem de valent sempre amb una neu transformada al punt just per traçar al gust del consumidor. Cap a la cota 2250 i fins la pista d'esquí de fons que queda per damunt del Pradell toca supervivència un xic tècnica per un tupit bosc de pins. La neu també ha transformat prou en aquest tram i ajuda a encadenar girs, de vegades per salt. Val a dir que aquesta zona i la següent, remant per pista d'esquí de fons i a trams per bosc altra vegada, no és massa agraïda, però és el peatge per fruïr dels 700 mtrs anteriors que sí es gaudeixen plenament.

Arribem de nou a Cap de Rec cap a les 14:30, altre volta acalorats i ara també afamats. Hem baixat en poc menys d'una hora, pas mal, en aquesta sortida de precoç primavera amb flaires saharians.

Activitat realitzada per en Martí i en Joel.


OBSERVACIONS:

Ascenció clàssica i senzilla, (fins i tot monòtona), al gegant de la Cerdanya i amb còmode accés. La seva amabilitat i poc compromís no són excusa per no acostar-se a tant magnífica talaia. Des del seu cim i en un dia serè podrem guaitar bona part dels Pirineus Catalans. A llevant el Canigó i les muntanyes nord-ripolleses i ceretanes. A nord les andorranes i ariegeses. A ponent les pallareses, araneses i fins i tot les Maladetes, mentre a sud ens acompanyaran en tot moment els murs del Cadí i el Pedraforca traient el nas.

L'exposició sud i la poca inclinació de l'itinerari farà que la neu transformi i s'estabilitzi ràpidament. Serà una bona opció per iniciar-se en recorreguts d'esquí de muntanya i per dies en que l'inestabilitat sigui la senyora dominant en la majoria d'indrets de la serralada pirinenca.

Si comencem l'excursió amb l'estació de nòrdic en funcionament ens obligaran a adquirir un forfait de "randonée" a 2.5€ si estem federats i a 3.5€ si no ho estem.

Una altra opció més directe per l'ascens, pot ser remuntar el torrent de l'Orri fins a l'estany amb nom homònim i des d'aquí anar a buscar el llom que ens conduïrà fins al Roc Blanc (2752). Un cop allà accedirem al cim per la carena sud-est. Si volem fer més entretinguda la sortida, des de l'Estany de l'Orri podem remuntar direcció nord vers les Canals de l'Orri. Es tracta de tot un reguitzell de curts corredors d'uns 150 mtrs de desnivell i orientació sud/sud-est/sud-oest en funció del que triem i amb inclinacions que no superen mai els 50º. També les podrem utilitzar com a via de descens en situacions de neu estabilitzada i si ens agrada aquest tipus d'itineraris.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Val d'Aran. Paradís trencat.

La Val d'Aran és l'objectiu d'aquesta nova aventura: ens queda relativament aprop i les precipitacions no han estat tant abundants com a d'altres llocs, cosa que ens farà estar més tranquils per el tema d'allaus.

Aquest paratge, durant els caps de setmana en que està oberta l'estació de Baqueira-Beret, és sinònim d'aglomeracions i trànsit complicat, dos fenòmens que semblen agradar als nostres conciutadans.
Per als que ho veiem d'una altra manera, la Vall gaudeix entre setmana d'una certa tranquilitat, i es pot descobrir d'una manera més pausada els seus nombrosos racons, que necessitarien més d'una vida en poder-se recórrer íntegrament.



Dimecres 15/02/2017
Cap des Closos (2416 m) des de Plà Beret (1845 m) - Arriu de  Barlonguera - Plà Beret (1845 m)
Dificultat: S2
Desnivell : D+ / D- : 570 m / 570 m

Una petita joia d'aquest racó del Pirineu. Per a nosaltres va representar una bona manera d'estirar les cames després d'un matí de viatge, i tantmateix poguérem tastar les condicions que ens trobariem aquests dies.

El Pol arrivant al cim
El massís de la Maladeta des del Cap des Closos

El Tuc d'era Pincela, temptador davant nostre

Iniciem la pujada sobre una neu primavera lleugerament transformada. Passem per la dreta del Tuc de Costarjas i arribem al cim, on podem veure íntegrament l'itinerari de pujada de l'endemà. 
Aquí, dos francesos que venen del Tuc de Parrós ens confirmen les bones condicions d'aquell cim.

Iniciem la baixada primer exposats al sud, sobre neu lleugerament transformada i més avall , amb exposició nord per l'Arriu de Barlonguera on podem gaudir d'una bona neu pols. Finalment, sobre neu transformada facilona arribem al cotxe.
Buf. Un bon començament.


Dijous 16/02/2017
Plà Beret (1845 m) - Cap des Closos (2416 m) - Replà (2200 m) - Avantcim (2708 m) -  Tuc de Parrós (2727 m) - Avantcim (2708 m) - Arriu de Parrós - Pista d'accés a Montgarri (cota 1800 m) - Plà Beret (1845 m)

Dificultat: S2 i algún tram de S3
Desnivell: D+ / D- : 1250 m /1250 m

Itinerari clàssic i variat. Espectacular per les vistes als cims de la vall que té. Amb l'atractiu d'una aresta final a peu fàcil però amb ambient.

Iniciem la pujada a les 09:05 i refem l'itinerari d'ahir fins el Cap des Closos. Treiem pells i obrim una baixada directa un xic a la dreta del cim (S3) sobre neu pols amb fons de neu dura fins a un replà sobre els 2200 m. Posem pells i arribem a l'avantcim (2708 m). Aquí veiem que els francesos d'ahir no havien anat més enllà. Ens alegrem d'aquesta circumstància i obrim camí a peu, primer baixant a un collet i després resseguint l'aresta, decorada per unes cornises espectaculars, fins al bell cim del Tuc de Parrós. 
Contrallum a la pujada del Cap des Closos


En Pol fent-li una foto a la Barlonguera

Iniciant el descens del Cap des Closos

Traçant una línia en la cara Nord
la bella cara nord del Cap des Closos


remuntant cap el Tuc de Parrós

Treballant l'avantcim. Aquí neu gelada

En l'aresta poc abans de l'avantcim
Des de l'avantcim, baixant al Coret deth Orcahl
Des del cim saludem el Maubermé, la Barlonguera i el gran Mont Valier, com no podia ser d'altra manera. Disfrutem al cim d'aquesta volguda soledat i finalment, amb recança, el deixem enrera.



Mont Valier

Descansant al cim


La cornisada aresta d'accés al cim

Deixem el cim i anem a buscar els esquís


Tornem a l'avantcim, treiem pells i desfem el camí de pujada (S3 i S2) fins a l'arriu de Parrós. Ens posicionem el més aviat possible en el seu vessant nord  i fem una baixada agradable deixant sempre el riu a la nostra esquerra (en el sentit de baixada).


Treballant la baixada en l'arriu de Parrós

Quan la vall s'obre, cal remuntar a la dreta un centenar de metres un replà inclinat sense necessitat de posar pells i arribem a un llom. Aquí prenem la decisió de no anar a dormir a Montgarri com haviem planejat: la cara sud del Tuc del Mihl, com les altres cares sud de la vall, no semblen estar en el seu millor moment, Així que decidim tornar al vehicle i fer demá un cim amb exposició Nord.

A partir d'aquí es presenta ara un tram especialment agradable, almenys per a mí. Cal crear la nostra traça descendent enmig d'un bosc de pins: Baixem per on baixem acabarem sempre en la pista d'accés a Montgarri. Aquest tram el trobem en neu primavera que ens facilita sobremanera navegar entre els arbres fins arribar a la pista.

Posem pells i arribem al cotxe sobre les 15:00 hores. Un dia genial.




Divendres 17/02/2017
Tuca de Bargadera (2584 m ) des de la boca Nord del túnel (cota 1345 m)
Dificultat: S2 en general. Un curt tram de S4 en el descens inicial del cim.
Desnivell: D+ / D- : 1250 m / 1250 m

Ascensió molt més variada que el que fa pensar quan la veus sobre el mapa. A la part inferior, la recerca de l'itinerari a través d'un bosc li dóna un cert caràcter d'exploració i aventura. 

La seva exposició continua a nord guarda una bona neu pols per poc que les condicions siguin favorables.

Aprofitem que en Guillem i un company arribaren ahir nit a la vall per fer una ascensió conjunta amb ells.  Arribem a les 09 hores al parking de la incineradora , on ens adonem  que ens hem deixat unes botes a l'alberg. Finalment comencem a caminar a les 10:15 hores resseguint les passes del grup del Guillem i uns francesos amb guia que han escollit també aquest itinerari. No els retrobarem fins gairebé el cim.

Disfrutem així en Pol i jo de la nostra 'forçada' solitud i anem resseguin l'agradable i variat itinerari fins el cim, on retrobem els nostres companys.


Treballant el camí en el prat de la part inferior

El sol vol sortir darrere de la Pala Sarraera

Quin pastís !





pocs metres abans del cim
A la baixada tenim sort que els francesos es queden una estona fent el seu picnic, així que podem gaudir de l'immens pastís de neu pols només per a nosaltres.





Una mica de tranquilitat

Fem una parada en la transició amb la neu primavera

Sis cents metres de desnivell continus de la millor neu pols i a continuació una neu 'moquette' de la millor qualitat, van fer d'aquest un descens memorable.



Allotjament:
Alberg Era Garona. Salardú

Bibliografia: 
Val d'Aran. 75 itinerarios esquí de montaña y raquetas. Francisco Román. Ed Desnivel


diumenge, 12 de febrer de 2017

Puig de Pla Bernat (2436 m) des de Puyvalador. La muntanya que ens va cuidar

11/02/2017

Itinerari: Final del remuntador del Bosc Negre (2132 m) - Collada (2167 m) - Clot del mig (2070 m) - Puig de Pla Bernat (2436 m) - Clot del mig (2092 m) - dos remuntades més - Collada (2167 m) - Part baixa de l'estació de Puyvalador (1712 m)
Dificultat:  S2
Desnivell:  D+/D- : 1080 m /1300 m aprox


Volem avui aprofitar la finestra de bon temps que s'ens presenta. Sembla ser que la pertorbació vé de sud i per això volem anar el més al Nord possible. Ens cal també un cim amb una orientació que eviti les exposicions a sud i est, les quals ens vàrem adonar ja la setmana passada que estaven bastant castigades per el vent.

I així, envoltat de mapes, prediccions i guies ens decidirem per el bò del Puig de Pla Bernat que sempre ens ha donat molt bones condicions malgrat mai havia pogut pujar-lo fins al cim per el mal temps que sempre s'ens acababa engolint. A més a més, en Josep Maria i el seu grup també el volien pujar per un altre itinerari aquell mateix dia i mirariem de trobar-nos.


Descripció:

Agafem el telecadira del Bosc Negre  des de la part baixa de l'estació de Puyvalador (7 euros) i sortim finalment amb pells posades des de la cota 2135 m a les 10:30 hores per un itinerari llògic però imprecís. Val la pena portar l'itinerari gravat en el GPS (enllaç) o si no, cal prendre com a referència el visible cim del Serrat de Lissa cremada el qual haurem de vorejar deixant-lo a la dreta.

Arribem a un coll imprecís situat al SE del Serrat de la Llissa Cremada (2181 m). Aquí treiem pells i fem un descens relativament dret i divertit entre el bosc fins a la cota 2070 m. Llàstima de la caiguda del Pol amb la consequent rotura de la seva jaqueta (i és que el material ja no el fan com abans ...). 

Rotura de la jaqueta a causa d'una lleu caiguda

Posem pells i enfilem la pujada per la valleta situada més a l'esquerra en sentit ascendent (clot del mig), on trobem una neu pols quatre estrelles que ens ennuvola els ulls, i això que encara no l'hem baixat. Arribem al llom i encarem la pujada final al cim per un pendent suau. Uns cent metres de desnivell abans del cim, el vent ha fet de les seves i tota la superfície es un mosaic de neu gelada. Sort que té  poca inclinació i podem arribar amb les pells posades al mateix cim.

Atravessant el Clot del mig


En el suau pendent somital tot gelat
  
cim !

Des del cim saludem al temptador Pic de la Tribuna (haviem pensat en pujar-lo també avui) i li diem adéu fins una altra ocasió, que la pala de neu pols que hem tastat abans ens té el cor robat.

La bella i exigent cara SE del Pic de la Tribuna
Treiem pell i tirem avall, primer per la neu gelada que resolem sense problemes, i després per la capa de neu pols fantàstica que recobria el llom.

Més avall trobem en Josep Maria i el seu grup que estan pujant el cim. Ens saludem i seguimt avall.
Fem la primera baixada de la pala fins el Clot del mig gaudint d'una neu magnífica.


Schusss!

Baixant al Clot del mig. Al davant la Serra de Madres

Posem pells i tornem a pujar

Poc abans d'enfilar la part superior de la pala (segona vegada)

Enfilant per segona vegada el llom final

treiem pells per enèssima vegada

Els pobres pins tots glaçats. Canigó al fons

Posem pells i tornem a pujar fins a cota 2400 m (on comença la part glaçada). Treiem pells i tornem a baixar (en Pol, jo i la Carme, que ha decidit unir-se al nostre grup) fins el Clot del mig i posem pells i tornem a pujar fins a trobar el llom d'accés al cim. I així tornem a baixar aquella magnífica pala per tercera i última vegada, amenitzats per la sessió fotogràfica que va organitzar en Pol.

Sense paraules




En el Clot del mig posem pells i remuntem fins el coll imprecís del matí, ara amb neu ja molt més tova en aquesa oientació. Des d'aquí només queda treure pells i baixar, per terreny verge primer i per l'estació d'esquí després, fins la part baixa de l'estació (1750 m , 15:30 hrs) on donem per acabada aquesta magnífica sortida.

Fotos d'en Pol



Pol, Xavier i la Carme (que es va apuntar amb nosaltres a la meitat de la sortida).